Tarea de vacaciones

Quan era petit, uns 60 anys enrere, a l’escola que anava, els Maristes de Sant Josep, els de baix, el curs acadèmic s’acabava la segona meitat de mes de juliol, cap allà el 20 o el 21 de juliol. Hi tornàvem més o menys com ara, cap el 15 de setembre. Veiem amb enveja que la majoria dels vailets de la nostra edat teníem moltes més vacances ja que plegaven a finals de juny i començaven a primers d’octubre. Els nostres pares eren pagesos, menestrals, empleats o treballadors, i es procurava que les vacances escolars no fossin tant llargues. No hi havia casals d’estiu llavors ni activitats semblants, encara que les places i els carrers eren tots nostres, amb ben poca circulació, per estar-s’hi tot el dia llevat de les hores de solana.

Per no perdre l’hàbit de l’aprenentatge teníem que fer durant l’estiu els quaderns de la “Tarea de vacaciones” (sic). La mare sempre es va agafar amb gran interès fer-nos-els fer al meu germà i a mi complerts, nets i polits. Fins i tot, desprès al entregar-los al començar el curs següent, érem recompensats amb algun reconeixement, una medalla o un llibre, que la mare reclamava com a mèrit seu.

Amb data de 21 de juliol, ahir em varen entregar la comunicació de l’acord del Ple de l’Ajuntament en que m’anomenaven President de la Companyia Aigües de Mataró S.A. Però... , en aquesta ciutat meva el món s’acaba cada any ja. La Festa Major, que oficialment s’engega el 25, diada de Sant Jaume, però que en realitat ara mateix ja està anant, marca d’inici de l’aturada estiuenca i de la calor xafogosa. Menys que abans, pels canvis en les circumstàncies laborals, l’activitat de la ciutat s’apaga fins a finals d’agost. Uns marxen el 24 fugint de la festa, altres ho fan el 30, desprès d’haver-la gaudit, alguns perllongaran l’activitat fins la primera setmana d’agost, els més tardans aprofitaran el 15, la Mare de Déu. Per tant, pensar en començar a exercir el nou comès que m’han encarregat (que no és executiu) ho he de deixar per la tornada, per començaments del nou curs. Els jubilats no tenim vacances, faltaria més, la nostra situació passiva ens permet fer-ne sempre i quan vulguem, però ens hem d’amollar al ritme dels actius, especialment els que som avis.

Però tinc, novament, Tarea de vacaciones. Vaig abandonar el món local fa més d’onze anys i si bé conec prou el tema que m’han encomanat, ja que m’hi vaig dedicar força quan va correspondre, ara em pertoca posar-me al dia de l’evolució que ha fet l’empresa i de quin és l’entorn actual en que es mou. A més, les decisions que s’han pres en aquest temps que no ha estat meu i les noves circumstàncies polítiques porten a pensar que les formes de procedir no són o han de ser les que jo vaig practicar. Tot això m’obligarà a pensar-hi una mica i a preparar-me més enllà del que l’experiència em proporciona. Ja m’han entregat documentació perquè em posi al dia i ja he tingut les primeres converses amb els actors actuals per tenir les primeres impressions. Serà la meva Tarea de Vacaciones, tornar als començaments.

23 de juliol.

Varietats.

I ara surten els unitaristes que no cal confondre, faltaria més, amb els unionistes que són diferents dels federalistes o dels confederalistes que, al seu torn,  no tenen res a veure amb els sobiranistes o independentistes que no volen saber res dels alternatius vells o nous. Se me’n fotistes al marge.

16 de juliol.

Tot mirant l’etapa del Tour. Reflexió sobre l’hàbit.

Els primers polítics que es varen treure la corbata van ser els iranians, orientals a part. No se’n va fer massa cas ja que amb una revolució teocràtica pel mig podia no ser extravagant trencar amb la uniformitat del trajo i la corbata. Semblava que per demostrar la seriositat, la responsabilitat i la importància del càrrec calia anar vestit d’una determinada manera. Una espècie d’uniforme. A les empreses, pels empleats –els de coll blanc que se’n deia abans- també era estandarditzat anar vestit així. Ara sols ho mantenen els bancaris. A l’administració pública ja ni pensar-hi.

Clar que desprès venia el cap de setmana i llavors, fora de la feina, la informalitat, el “casual” que en deien. Fins i tot, a algunes empreses es va establir que els divendres a la tarda es podia deixar la corbata a casa.

Recordo que al Congrés, un dia que vaig posar-me un jersei de coll rodó sota la americana i sense corbata, un diputat del PP amb qui tenia molta relació parlamentaria em va preguntar per telèfon des de l’altra part de l’hemicicle si estava malalt.

Però d’un temps cap a aquí tot això s’ha trencat en el marc d’una progressiva dissolució, en els homes, d’anar més o menys, arreglats (és a dir, desarreglats). Arriba l’estiu, i els carrers s’omplen d’homes amb pantaló curt. La samarreta ja és plenament habitual. Ja fa un temps vaig observar amb un cert esglai que presidint el dol d’un mort en el seu funeral algun dels familiars més propers també hi anava ensenyant les cames. Pensava que en aquests actes calia mostrar un cert respecte, al menys pel difunt. Tot això sembla que és el passat. I ara, ja ha arribat també a la política.

Els que volen demostrar que són “progres” o contraris al sistema utilitzen la seva imatge per fer-ho. Els que tenen responsabilitat el primer que es treuen és la corbata, els que encara no en tenen no dubten a posar-se camises cridaneres o directament mantenen la samarreta. Ho veiem al Parlament de Catalunya, ho he vist a l'Ajuntament, i amb el Govern grec no cal dir-ho. Varoufakis anava a les reunions europees amb les seves característiques camises fosques.

El que encara no havia vist era que algú pugés al faristol del Parlament amb calça curta (la samarreta reivindicativa ja forma part del panorama). Va passar aquesta setmana quan el representant de la PAH va defensar vestit d’aquesta manera la ILP que estan impulsant. Crec que va ser una falta de respecte a la institució que no sé com la Presidenta va permetre. Ràpidament algú pot dir que la falta de respecte és el tema que ocupava la sessió, el problema dels desnonaments, però la consideració del tema per la Cambra ho desmenteix. Llavors, s’havia de correspondre. Si et donen una tribuna com aquesta hi has d’anar amb el respecte degut a la institució (a menys que no en tinguis cap de respecte, i en aquest cas no sé que hi fas allà). No, no es tracta de que et presentis abillat amb un hàbit que no és el teu, cantaríes, però hi ha un entremig saben allà on estàs. És el que se’n diu anar correcte.

Les formes, les formes, són importants en l’exercici de la política. Certament, ara quan veus que sols els “polítics” de sempre van de fosc i amb corbata penses que la imatge grinyola una mica. Però el pèndul va cap a l’altre costat. Malament, em sembla malament, fatal.

11 de juliol.

10 anys, unes 2000 entrades

Ara aviat farà deu anys que em vaig incorporar al món blocaire. Era quan estava en actiu i treballava lluny de casa. El primer bloc, que va començar amb un nom i desprès en va adoptar un altre que em va semblar més adient, va durar tot el temps que vaig estar semi expatriat a Madrid. Al acabar aquella etapa vaig tancar-lo, i ràpidament en vaig obrir un altre, aquest, que encara és viu, pensant que segurament tindria un caire diferent. No crec pas haver-ho aconseguit això, malgrat que és evident que ja sense feina primer i definitivament passiu desprès, no gaire més tard, la transcripció per escrit de la mirada era i és diferent. Entre un i l’altre, al marge de les traduccions d’algunes entrades al castellà en un altre bloc que encara està obert, unes 2000 entrades. Déu ni do. Desprès alguns em diuen que he d’escriure un llibre...!

Darrerament, ho confesso, em fa força basarda penjar noves entrades sobre els temes que estan d’actualitat. He escrit força sobre economia, és el meu tema, i certament parlar d’Europa, de Grècia, de les respostes que anem veient, de les posicions d’uns i altres, ... se’m fa pesat. En els debats que veig, pocs, i en els articles que llegeixo, no gaires, continuo trobant a faltar la consideració principal –així m’ho sembla a mi- del dèficit públic i de les seves causes. La incomprensió del primer per l’esquerra i la insensibilitat per les causes de la dreta fa que el debat sigui molt confós per la majoria de la població. En algun moment haurem de dir que no es pot continuar gastant més del que s’ingressa i el algun moment també s’haurà de dir que l’aportació dels rics és terriblement injusta.

Respecta l’altre tema que sembla que domina ara per ara aquí a casa nostra, el “prucés”, ja fa temps que vaig decidir obviar-lo, encara que sigui motiu de la meva preocupació. Ja hi ha qui perd el temps, anant amunt i avall, sobre ell i no m’hi vull molestar gaire. Tot això és un desori cada dia més gros. Un reconegut acadèmic em va dir fa pocs dies: “Farem un ridícul...”. Sí, ja ho vaig dir fa temps, acabarem fent el Teatro Chino de la Manolita Chen.

Hauré d’interessar-me per altres coses a més en les que ja hi estic entretingut.

Una de les feines que m’ocupa bastant aquest mes de juliol que ja no hi escoles i que no ens hem anat de viatge enlloc és ajudar a cuidar dels néts. Bona feina. En aquestes dates l’activitat comença a esmorteir-se. Les tardes caloroses i xafogoses d’aquests primer dies de juliol m’envaeix una mandra que no em permet rematar res. Encara que, ben mirat, què he de rematar? El que quedi per fer no compta ara pas per res.

Sembla, però, que hauré de refer el CV ara que ja pensava que el tenia ben tancat. L’experiència acumulada i els coneixements poden ser encara uns actius que algú ha pensat d’aprofitar. Feina a la Cia. d’aigües de Mataró. M’agrada i ho agraeixo. Sempre m’hi vaig trobar a gust en els temes medi ambientals quan estava en actiu. A més, la casa me la conec prou bé. Ara, però, sols serà presidir, representar, donar indicacions, dirigir un Consell, consensuar, res de feina executiva, ni de tenir despatx ni secretària. Són uns altres els que s’hi han de guanyar les garrofes, jo ja estic jubilat. A més del servei que encara pugui aportar a la meva comunitat, potser serà un exemple més del suc que encara se’ns pot treure a alguns. A veure s’hi s’estén, estaria bé, pels interfectes (sic) i també per la comunitat.

10 de juliol

Perplexitat

De casualitat, i una mica d’esquitllentes, vaig ensopegar a la televisió amb la senyora Núria Bassols contestant a un periodista i vaig intuir que anava sobre el tema de la transparència. Sí, sembla que hi ha una llei nova sobre el tema feta pel Parlament de Catalunya i que pel que m’he assabentat, no ho sabia, aquesta senyora -que ve de la magistratura- és la Comissionada del Govern de la Generalitat per aquest tema i el bon Govern. Com es pot veure estic força allunyat de les activitats i les tendències actuals de l’Administració Pública.

El que vaig sentir de l’entrevista, repeteixo, sense gaire atenció i de passada, em va sorprendre i ara encara més quan he sabut que ho deia una persona que ve del camp de l’administració de justícia. “Miri, deia més o menys, un bon dia uns veïns veuen que comença una obra pública al seu carrer i no saben de què va, perquè es fa ni quan durarà i quin és el seu cost. Quan s’acaba ve l’alcalde i la inaugura amb el cerimonial corresponent i encara ningú els ha explicat res de res. Això no pot ser. D’ara en endavant, al portal de la transparència tindrà complida informació de què és el que passa, perquè passa i tot el que comporta. Bla, bla, bla,...”

Vaig emprenyar-me. És a dir, sembla que fins ara tot és arbitrarietat, obscurantisme, discrecionalitat, malbaratament i dispendi. Res, que la legitimitat democràtica derivada dels processos electorals no existeix, que el dret administratiu pel que s’han de regir les nostres administracions públiques és inexistent, i que cal bastir tots uns nous procediments per què la ciutadania “participi” i “estigui assabentada al detall”. Home, tot un programa digne de l’anarquisme més preuat. Pura comèdia. Xerrameca per temps insubstancials i desorientats com els que vivim. Aquest és el treball que en surt de les nostres institucions d’autogovern?

Però, a on hem acabat amb aquesta contínua desqualificació de l’acció de l’Administració Pública? Quan es pren una decisió, no la fa l’òrgan pertinent a través dels procediments adequats i se’n dóna coneixement? De què serveixen les potestats de Plens, Consells, Comissions, organismes de seguiment, et al? De què serveixen el Diaris oficials, els mitjans de comunicació (públics i privats), les associacions, observatoris i plataformes creades ad hoc? Si hi ha qui no fa les coses com s’han de fer hi ha mecanismes adients per redreçar-lo. Si no es compleixen les normatives existents cal denunciar-ho. Si els administradors es prenen la seva administració com una finca particular cal explicar-los que això no és així. Però, seguir la beta de les tendències més cridaneres i eixelebrades del control de l’acció pública em sembla molt malament.

Ja ho sé, els mitjans van plens d’escàndols, de corrupcions, d’actuacions inadequades, però en lloc de sols denunciar-les contrastant-les amb la munió d’actuacions correctes, posem en qüestió i en sospita tota l’actuació pública. Apa, tot al mateix sac! Amb quin resultat? La deslegitimació de allò que és públic i la desafecció ciutadana. Segur que a alguns ja els va bé, per poder continuar fent de les seves o per obtenir una legitimitat que ningú els donaria.

I avui, ja tenim la primera mostra dels resultats de la cerca de transparència. Quin és el patrimoni dels càrrecs públics? Aquest té estalvis, l’altre té una hipoteca, aquell és un pobre de solemnitat,... Més enllà del morbo, què en traiem de tot això? Pa per les oques? Sobre aquest tema ja em vaig manifestar fa més de cinc anys i vaig fer arribar la meva opinió al President del Congrés dels Diputats que em va manifestar la seva impotència, o manca de voluntat de resistència, davant la pressió política i mediàtica.

2 de juliol.