Els companys em demanen que
escrigui la semblança d’en Joan Baptista Bellsolell i Vilella (Mataró,
1919-2008). Per la meva relació familiar amb ell, era cosí germà de la meva
dona, i alguna coneixença que en tenia, intento confegir-la, però és a base de
records i dels retalls dispersos que disposo, que no són gaires, i de caps per
lligar que són més nombrosos i coneguts.
Quan es va morir vaig fer a cop
calent una entrada al meu blog que vaig titular “El camarada Busquets. Un
cabdell.” amb els records que en tenia. Ara, quan em vaig posar a fer
aquest escrit pensava titular-lo “Especulacions sobre el camarada Busquets (Joan
Baptista Bellsolell i Vilella)” creient –equivocadament- que hauria de
fer-la amb pocs elements i hauria d’especular molt. No ha estat així. No
disposem pas d’una biografia acurada i tancada de la seva vida, ni va llegar
material que permetés fer-la, però si que hi ha molts fils del cabdell que són
prou coneguts i documentats i que estirant-los poden ajudar a refer la seva
personalitat i les seves vivències que són prou interessants. El mateix
subtítol d’aquesta nota: “Home de projectes audaços, a la frontera del
surrealisme” l’he extret de la consideració que en tenia el seu company Ramon
Porqueras (1). Sempre he pensat que
vaig perdre, hem perdut, la possibilitat de recollir una vida de pel·lícula com
molt bé va titular la Maria Coll en una entrevista que li va fer per la
revista Valors l’any 2005.
En Batista, com era
conegut per la família, va néixer el 6 de novembre del 1919 a ca’ls cadiraires que
hi havia al número 8 del carrer de Sant Josep davant de
l’església del mateix nom. L’oncle Federico (tal qual) i la tia Antònia
varen tenir més endavant una altra filla que no va arribar a gran, morí l’any
1935. Per l’entrevista citada més amunt sabem que va estudiar al Maristes de
Sant Josep, a tocar de la llar familiar, on avui hi ha les dependències de
la parròquia. A casa seva li volgueren donar alguns coneixements més que els
elementals que allà s’impartien i l’apuntaren a estudis mercantils a Barcelona
dels que va confessar feia “campana” i que va abandonar manifestant ben
aviat el seu caràcter rebec.
La seva vinculació a la política
la fa, ben jovenet, de la mà d’en Joan Layret incorporant-se al grup
mataroní de Nosaltres sols!, tal com explica Francesc Masriera (2). Podríem caracteritzar la seva “colla”,
seguint a Masriera, com a menestrals, empleats (com es deia en aquell
temps en contraposició als treballadors manuals), de famílies de classe mitjana
i laboral qualificada, provinents dels cercles catòlics més oberts, de clares
inclinacions democràtiques d’ascendent catalanista.
Amb l’esclat de la Guerra Civil,
militant d’Estat Català, es mobilitza
ja amb 17 anys, i els records familiars que m’han arribat el tenen pel
Comissari polític més jove de l’Exèrcit de la República, en el Batalló de
muntanya Pirinenc (3) on farà tota la
guerra.
Ell explicà, en l’entrevista que
li va fer el 1977 en Josep M. Fábregas per El Maresme (4), que la seva adscripció política d’aquells
anys fou més per vinculacions sentimentals, els amics, que per ferms
convenciments ideològics. Amb 19 anys, la derrota, els camps de concentració,
primer els francesos (Septfonds o Sètfonts),
desprès els d’aquí (San Marcos a Lleó) del que surt per l’ajut
que li aconsegueixen els seus pares. Novament mobilitzat a l’exèrcit
franquista, per tenir l’edat corresponent a la seva quinta el 1940, descobert
els seu recent historial i a punt de ser engarjolat de nou, segons explicà ell
mateix, en Vicenç Ferrer (5)
l’ajuda a escapolir-se cap a França.
Avui en dia, pensar en les vivències acumulades d’un jove de la seva edat és
fer-se tot una composició de lloc dels temps i de les
persones. Es creixia molt de pressa llavors, per ganes o per força.
Sud de França
començament dels anys quaranta. Els francesos derrotats en la “drôle guerre”
pels alemanys nazis. Mig país ocupat, l’altre mig humiliat amb el règim del
mariscal Petain. Els republicans espanyols llepant-se les ferides primer
i col·laborant activament més endavant amb la Résistance. El
jove, però ja bregat, Bellsolell participa en aquest ambient desprès de
la seva fugida d’Espanya. És aquí on la seva inicial orientació
nacionalista tomba vers el socialisme. En Josep Rovira, provinent del POUM, i un dels seus
referents, condueix el Front de la
Llibertat que desembocarà just acabada la guerra mundial en el Moviment
Socialista de Catalunya. És una
trencadora reflexió que fa gent de l’exili en aquells moments sobre la derrota
i sobre com s’ha de refer l’esquerra.(6)
Amb Josep Pallach, amb qui ha compartit habitació a la Residència
d’estudiants de la Fundació Ramon Llull de la Generalitat a
l’exili, a Montpeller, retorna a Barcelona clandestinament (7) i desprès és partícip des de la distància,
llavors estava a Alger, en el procés que porten militants del POUM
de la fundació del MSC a l’exili, a Tolosa de Llenguadoc, que a
la llarga seria una de les llavors que conduiria a les acaballes del franquisme,
ja entrats els anys setanta, a la creació amb totes les seves vicissituds del
socialisme català que coneixem encara nosaltres. Diu en Josep Pallach:
“Va entrar un dia a la nostra
cambra (en Josep Rovira) –quan dic nostra em refereixo a la que teníem amb en
Bellsolell, que és l’autor d’aquest film sobre Casals, un noi intel·ligent i
molt inquiet, a qui vaig conèixer allí, que es va fer del POUM i que seria un
dels que va entrar a Catalunya per contribuir a la formació del Moviment
Socialista de Catalunya- i ens va entusiasmar de seguida.” (8)
En aquests anys estudià a Montpeller
filosofia i lletres, llicenciant-se l’any 1942, i ja més
endavant, a Paris, al Institut de Filmologia, que dirigia George
Sadoul, temes de cinema, que no acabarà però als que es dedicarà
professionalment. (9). Ja acabada la
guerra europea, fa de professor d’institut a Paris, sense massa
il·lusió, sembla, i dels seus contactes
polítics i amistats de l’exili li surten altres feines: en Josep Pané, llavors a Veneçuela, li proposa ser
corresponsal de diversos diaris hispanoamericans. L’Enric Adroher “Gironella”
li proposa dirigir el servei de cinema del Moviment Europeu (10) que ell accepta (11).
La seva activitat política està
força ressenyada en aquests anys (12).
Activitat clandestina, tornades d’amagat a Barcelona (1942-1943), contactes amb els aliats, la xarxa
Martin d’evasió de soldats aliats a través d’Espanya, l’ambaixador
anglès Samuel Hoare, anada a Gibraltar (1943), estades al nord d’Àfrica, a Alger
(1944-1945), on es guanya la vida
de professor d’espanyol,. He trobat algunes notes manuscrites d’ell sobre
aquests anys sense cap continuïtat que crec que donarien per una novel·la
d’espies.
Quan cau detingut Josep
Pallach, el Nadal de 1944
a Barcelona, ell torna i es fa càrrec dels
contactes a l’interior, on s’encarrega entre d’altres coses de la relació amb
l’impremta, situada a Vallvidrera segurament a casa d’en Cirici
Pellicer que havia estat company seu d’estudis a Montpeller, i la
distribució de la revista Endavant. Participa activament a la
creació formal a l’interior del MSC a finals de l’any 1945 amb Edmón
Vallès; començant a aglutinar altres nuclis d’estudiants i també fora de
Barcelona (13). Representa al MSC
en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (Pous i Pagès) (14). Passa i traspassa la frontera moltes
vegades, per Andorra, per la Cerdanya, per les Alberes.
Col·labora d’alguna manera en la famosa fugida de Nicolás Sánchez Albornoz
de Cuelgamuros. A l’arxiu històric de la Fundació Campalans es
diu que va ser el contacte del MSC a l’interior fins al 1950, malgrat
que ell explica que tornà a França el 1948 “físicament esgotat i
nerviosament cansat”.
A l’Endavant (la
revista del MSC a l’exterior) en el número 11, corresponent a l’11 de
setembre del 1945 hi ha un article signat per J.B.B. que no pot ser un altre
que ell. Porta per títol: “Entorn del problema de la consciència nacional”,
i crec que és aclaridor del posicionament que tenien aquells socialistes
llavors.
“En realitat, la forma que té
un poble de conèixer-se a sí mateix en tant que tal, com a entitat col·lectiva
diferencial, no és mai homogènia. Al contrari, depèn sempre de la realitat
social que, en definitiva, aquest poble és. És a dir, la consciència nacional
tindrà tantes modalitats, tant aspectes, com classes socials hi hagin en una
societat determinada. Volem dir amb això, que el fet “classe”, que és una
realitat econòmica, social, psicològica, moral, etc., determina sempre les
qualitats conscients del concepte “nació”. No hi ha doncs, al nostre entendre,
una nació per damunt les circumstàncies socials, econòmiques, separada
d’aquestes. No hi ha una nació al marge d’un determinat desenvolupament
històric, una nació abstracte, com a fenomen estranyament metafísic, perduda en
el nimbe d’una impalpable eternitat.”
L’any 1948 va estat especialment
dur per les activitats del MSC. Es produeix una caiguda d’elements
importants que havien estat dels fundadors del 1945. Es desarticula l’impremta
de Vallvidrera. Té una ordre de “busca y captura” a nom del seu
mal nom de Joan Busquets, es produeix el Segon Congrés del Moviment
a l’interior, a Sabadell al domicili d’en Jaume Viladoms, munta
una nova impremta amb en Porqueras a l’esquerra de l’Eixample.
A l’Endavant n.35,
de 15 de Gener del 1948, escriu un article amb el seu nom complert: “Perspectives
de l’any 1948”
“I ara ens hem de preguntar,
un cop més, en aquest vuitè any d’emigració, què ens portarà aquest any nou que
acabem de començar?”
El món de l’exili estava
aclaparat per la “Nota tripartita (USA, Anglaterra, França)” de l’any
1947, que representava el reconeixements del règim del general Franco.
Desprès de superar la greu crisi
que va travessar l’MSC aquell any 1948, l’any següent reapareix l’Endavant,
ja segona època. En aquell número, el 37, de l’abril del 1949, amb una eloqüent
editorial a la portada titulada “Ressorgiment”, en Bellsolell hi
publica els dos darrers articles que he trobat d’ell, segurament ja escrits des
de Paris. En el primer, titulat: “La Pau contra Franco”, exposa
que en mig de les perspectives de una nova guerra mundial, la que serà la
guerra freda, entre els americans i els soviètics, la lluita per la Pau és
cabdal en el programa dels socialistes i que aquesta lluita va contra Franco
en ser ben conscients que la seva pervivència va lligada, tal com ho va
ser, a aquest clima bèl·lic que el dictador aprofita per mantenir-se com a aval
anticomunista.
L’altre article, força llarg, va
signat per Joan Busquets, el seu malnom de clandestinitat, i es titula “Cal
depassar els partits socialistes nacionals”. El context ja és el de la
construcció europea entre l’ajuda americana, el Pla Marshall, i l’amenaça
soviètica. És el temps ja del Moviment Europeu. Crec que és el cant de
cigne del seu activisme militant, i la manifestació política de la darrera
fugida cap endavant, que també resultarà frustrada, per trobar una sortida a l’atzucac en que al
mig de la guerra freda a Europa i la consolidació del franquisme a Espanya es
troba el socialisme democràtic:
“Cal depassar el miratge d’un
cert federalisme: No abandonar-ne els diferents plans d’acció ni els diferents
organismes, però cal anar ràpidament a
allò que és essencial pel socialisme en les circumstàncies presents: Anar al redreçament subjectiu, orgànic, del
socialisme. L’instrument de combat que és el partit ha d’estar a l’alçada del
combat a lliurar: El nostre combat és l’Europa socialista. Cal, doncs, que el
partit, que els partits socialistes depassin llurs estructures nacionals. Bo i
mantenint, però, per guanyar temps, llurs posicions dins de cada Estat de
l’Occident europeu, cal accelerar el depassament dels partits socialistes
nacionals i anar a llur refundició en una organització superior adaptada a les
necessitats de la gran batalla que caldrà menar contra el capitalisme en el
quadre de la societat europea. Aquest esforç de refundició ha d’esser al mateix
temps un esforç de reagrupació: Cal depassar el vell socialisme, cal fer una
crida a tots els grups del moviment
obrer democràtic, a totes les forces progressives d’Europa. Refundició,
reagrupació, i finalment renovació entorn d’un programa que plantegi a fons el
problema de la revolució europea.”
En Ramon Porqueras, que ja
li havia fet documentació falsa, en prendrà el relleu a l’interior fins
a la seva caiguda l’any 53.
Bellsolell manté la
relació i l’amistat amb en Josep Pallach. Quant aquest s’instal·la a Paris
el 1948 s’encarrega de proporcionar-li habitació amb dret a cuina. Estretors
econòmiques (potser intermitents), viure a salt de mata, marcarien –crec- la seva
vida que acabaria decantant-se cap el món que el va acabar captant: el del
cinema.
Ell explicà que va estar a la
clandestinitat fins el 1965. Com ja s’ha dit, Busquets va ser el seu nom
de guerra (15). Jo poso en dubte que fos
així, especulació potser agosarada i discutible per part meva, ja que té
ressenyada molta activitat cinematogràfica des dels anys cinquanta. Això no
treu que pogués continuar fent alguna activitat política amb els seus.
Segurament va continuar apuntat sense responsabilitats orgàniques.
Va ser un cop molt dur per
l’exili republicà espanyol el paper dels aliats desprès de la segona guerra mundial (la Nota Tripartita
del 1947). Esperaven que els ajudarien a fer fora al dictador Franco i com és conegut no va ser així, se’n varen desentendre.
Suposo que molts d’ells es varen replantejar la vida. Havien viscut en la
provisionalitat de l’espera del retorn i ara aquest no es produiria. És lògic,
doncs, que joves i aclaparats busquessin nous horitzons. Els d’en Bellsolell
foren, com ja s’ha dit, els del cinema.
“A les acaballes del 1947
l’oposició, en el seu conjunt, arribarà a aquestes dues conclusions: a) no té
possibilitats d’enderrocar el règim franquista, i b) no pot esperar-se
l’ensorrament a través d’una poderosa pressió exterior. D’aquesta manera va
creant-se un clima de pessimisme molt accentuat. I molts militants aniran
renunciant a prosseguir el combat sense perspectives de victòria.”(16)
El periodista mataroní Manuel
Cusachs Corredó en fa una bona entrada de la seva activitat cinematogràfica
al Diccionari del cinema a Catalunya (17).
Com a bibliografia cita articles de Miquel Porter Moix a l’Avui
dels anys setantes, que fou un dels seus grans amics i valedors. Crec que és la
més detallada explicació de les seves activitats professionals en aquest camp
que estan molt ressenyades. Va començar a fer documentals a començaments dels
cinquantes, va fer de coproductor de pel·lícules i documentals per televisió,
va ser guionista d’alguns films d’un cert nom com Popsy Pop amb
l’Henri Charrière “Papillon”. Les seves fites més conegudes,
i sembla que aconseguides, foren a començaments dels seixanta el semi
documental llarg “Ils on tué Jean Jaurés” sobre la figura del líder
socialista francès, i més endavant a començaments dels setanta la seva obra més
coneguda i reconeguda, produïda a Andorra, el llarg metratge “El món
de Pau Casals”. Aquest film, estrenat a Perpinyà el 1974, va
córrer dins dels circuits comercials a París, va anar a varis festivals de
cinema i es va presentar a Barcelona el 1977, salvada ja la
censura, i a Mataró, el 1978 amb la seva presència, al Foment,
crec recordar promoguda pel Film Ideal Club que va ser un ferment
important de l’activitat cultural i política mataronina aquells temps. Segons
l’esmentat Diccionari del cinema a Catalunya el 1998
l’autor el reestrenà a Andorra en una versió restaurada.
Jo el vaig conèixer llavors. Les
seves relacions amb la família eren molt complicades pel seu estil de vida.
Apareixia, desapareixia, vivia al seu aire molt lluny de la forma de vida
rutinària i ordenada, treballadora i menestral, de la seva família. Als
parents, amics i coneguts, els tenia crivellats. Sempre curt de diners, feia “sablazos” a tothom que se li posava a tret i
difícilment rescabalava lo manllevat. Tot eren projectes i iniciatives que a
partir d’un determinat moment mai s’arribaven a concretar. L’acompanyava la
seva dona, Mirose Patrix, que havia perdut una filla joveneta, que no
era comú, i mai va superar el tràngol. La Mirose, que era
violoncel·lista, va ser una de les actrius del seu film sobre Jaurés.
Mai vaig parlar amb ell de política i la meva sorpresa va ser quant molt més
endavant vaig mig saber tota la seva història d’activista en els rengles que
varen acabar sent els meus. Mai tampoc ell me’n va dir res, clar però, que la
nostra relació va ser molt vague, tampoc hi contribuí gens les seves anades i
vingudes, millor dit les seves aparicions i desaparicions.
A començaments dels vuitanta,
morta la seva dona, va tornar a Mataró a viure amb la seva mare ja
vídua i molt gran. Quan aquesta morí va tornar a desaparèixer. Algun parent,
amic o conegut te’n donava referències sempre amb les seves històries per
davant. A mi em vingué a veure a l’alcaldia quan ja devia rondar els vuitanta
anys demanant-me ajut, ajut econòmic naturalment. No era pas la primera vegada
que ho feia. Em parlà del projecte que feia anys que anava rondant-li voltes,
la producció de la continuació d’una sèrie televisiva, “Les deux geants”
sobre la història de les relacions USA-URSS que ja havia treballat temps
endarrere, als anys seixanta, sense aconseguir realitzar-la. Vaig recomanar-li que es deixés d’històries i
que penses en reposar ja. Tenia una pensió de l’estat francès, no sé pas per
quin concepte, suposo dels seus temps de professor d’institut o potser de la Résistance,
que va ser un dels seus sostens en els darrers anys. Evidentment, la meva
resposta, negativa, a la seva demanda no li va agradar gens i tornà a
desaparèixer. Tinc també una fotografia d’una entrevista, sense datar, que va
aconseguir amb el President Jordi Pujol al Palau de la Generalitat
on l’empaità per fer un film sobre Francesc Macià i els fets de Prats
de Molló que era una de les seves dèries que mai arribà a realitzar. Jo
crec, em penso, que en els temps del film sobre en Pau Casals va tenir
relacions amb el Pujol activista que patrocinava manifestacions de
recuperació nacional, però malgrat jo preguntar-li directament què en sabia, al
comunicant-li el seu traspàs, el President no me’n va voler fer ni cinc cèntims.
Sembla ser que el Centre d'Història Contemporània de Catalunya
que dirigia en Josep Benet li va
avançar diners varies vegades per que redactés les seves memòries que mai va
començar més enllà d’algunes notes escrites a mà que he trobat soltes i
inconnexes. Sempre vaig pensar que era una forma de mantenir d’alguna manera
als vells combatents de la guerra i de l’exili, sense esperar-ne gaire
contrapartida en aquest cas.
Dels seus “projectes” d’aquests
anys he trobar algun fil dispers. Un, que considero sensacional, del que en
tornaria a parlar amb en Fàbregas: Una entrevista que li fa el diari “El
Alcázar” (pura caverna franquista, llavors), el 27/8/1977, titulada “Los
catalanes tendrán RTV privada”, on des de un despatx de Barcelona i
parlant en tant que Andorra Produccions S.A., anuncia la creació d’un
canal de televisió privada que emetrà des de Sardenya a tots els països
del litoral mediterrani: Espanya (català i castellà) França, Itàlia i el nord
d’Àfrica (18). Res, sols li faltaven els
socis per poder tirar endavant l’intent, intent que també va proposar fer des
d’Alger. El segon es mou en l’aspecte més tècnic, i és una participació
seva en les 7enes. Jornades de les Diades andorranes de la Universitat
Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, organitzades per la Societat
Andorrana de Ciències, l’any 2001 amb una ponència sobre “La televisió
numèrica terrestre (TNT)”. Aquí hi ha un altre fil per estirar a veure què
dóna.
Això ja enllaça amb els seus
darrers temps. Esmaperdut i arrossinat, el varen portar (literalment) des de Perpinyà
a la residència El Mirador, a tocar el turó de Mata,
a la urbanització de can Quirze, el desembre del 2002. Allà en
una senzilla habitació que tenia una vista esplèndida sobre la ciutat on va
néixer, es va refer i va anar vivint els seus darrers dies parlant amb qui se’l
volia escoltar de la seva vida i dels seus projectes, escapant-se a la ciutat
per comprar algun llibre o a perdre’s en alguna activitat cívica o política.
Sembla que des dels entorns de la Plaça de Sant Jaume i per les
seves connexions dels vells temps,
segurament la “connexió” andorrana, va aconseguir que li complementessin les
despeses que comportava l’estança. Hauria estat bo, com deia al començament,
que aquest temps l’hagués aprofitat ell, o algú que li hagués estirat, per
recollir les seves vivències. Crec que haguessin donat per molt. Per conèixer
què va fer realment, la lluita política, el treball cinematogràfic, la gent que
va tractar i els projectes que li rodaven pel cap. Encara no fa pas gaires dies
vaig rebre una comunicació d’uns descendents dels seus socis de la productora
andorrana que havia muntat el 1968, i de la que encara poc abans de morir en
lluïa targetes de visita, per veure què se’n podia fer. Evidentment, res.
És l’historia d’un personatge del
seu temps. Atípic per la família d’on provenia, però modelat segurament pels
moments històrics que va viure. A l’entrevista que li va fer els de Valors
descriu la proclamació de la República a Mataró, l’aixecament
dels militars del 36, l’exili. Però també hi ha la reconstrucció política
desprès de la desfeta, la col·laboració amb els aliats en la segona guerra
mundial, la vida parisenca dels anys cinquanta, potser bohèmia, l’anar rebotat
d’aquí per allà i el manteniment malgrat tot dels seus ideals quan podia
plasmar-los en el seu treball, Jaurès, Casals, ... Quan va acabar
definitivament a Mataró, s’apuntà al nostre partit, al PSC.
Mai m’ho va dir. Cert, ens parlàrem poc. Jo pràcticament no sabia qui era.
Aquestes notes sols són impressions meves a través dels pocs retalls que tinc
recollits, dels imprecises vivències que recordo, dels fils que he descabdellat
i del que hi ha documentat. Va morir el 27 d’abril del 2008 i les seves restes
descansen al nínxol que va acollir els seus pares.
Mataró,
estiu de 2012.
(1) David Ballester, “Ramon
Porqueras. L’heterodòxia militant. Un socialista contra Franco”. UGT-Fund.Comaposada.
B-2010.
(2) Francesc Masriera i
Ballescà, “Joan Layret i Pons (1911-1975) Una generació trencada”.
Publicacions de l’abadía de Montserrat, B-2012
(3) Crec que és el Batallón
de Montaña Pirenaico, “... pel juliol de 1937 s’estava constituint el
Batallón de Montaña Pirenaico, on s’aplegaren molts dels pirinencs que havien
estat voluntaris, en retornar del front d’Aragó després de la dissolució del
Regiment.” Jaume de Ramon i Vidal “El regiment Pirinenc núm. 1 de
Catalunya”. Aquest Batallón, integrat ja en l’Exèrcit Popular
de la República, a la caiguda de Benasc, quan l’ofensiva dels franquistes sobre
Catalunya a començaments del 38 es retira a França i la majoria dels seus
components tornen a Catalunya per Portbou, tal com explicà el propi Bellsolell
, i es tornen a incorporar a la guerra.
El mataroní Joan Ballescà i
Prat va publicar un opuscle amb les seves vivències a la companyia d’esquí
del Regiment Pirinenc n.1 i no en fa cap referència. “Vivències d’un soldat
català a la guerra d’Espanya”, Mataró-1997, i en els llistats de components
del Regiment Pirinenc núm. 1 publicats per Jaume de Ramón no hi surt
ressenyat. Segurament la seva curta edat l’impedí incorporar-se al primer
moment de la Guerra Civil.
(4) Arran d’una de les seves
estades a Mataró, l’any 1978, en Josep M. Fábregas li va fer una bona
entrevista per la revista El Maresme que sortí publicada per
parts en els n. 18 i 19, corresponents a febrer d’aquell any. La primera part
fa referència a les seves activitats polítiques i la segona les
cinematogràfiques. En aquesta entrevista crec que surt reflectida molt bé la
seva persona i la seva activitat.
(5) Vicenç Ferrer i Moncho
(Barcelona, 1920 - Anantapur, Indía, 2009). Va dedicar la seva vida a treballar
per eradicar el sofriment de les persones més pobres de la Índia.
(6) Sobre aquest procés de reflexió vegis: Enric
Adroher “Gironella”, “El POUM, el partit d’una revolució desfigurada i
traïda”, dins de “Història del socialisme a Catalunya” Ed
Columna-PSC. B-1994.
(7) “Era l’hivern del 42-43. Arriben
a Catalunya Josep Pallach “Recasens” i Joan Bellsolell “Busquets” per
integrar-se al nucli format al voltant d’en Josep Pané i Miquel Utgés. A partir
d’aci fins a principis del 1945 es desenvolupa l’etapa més brillant del Front
de la Llibertat” Glòria Rubiol, “Josep Pallach i el Reagrupament.”
Ed. Abadia de Montserrat, 1995.
(8) “Diàlegs. Josep Pallach”. Baltasar Porcel, Ed. AC. B-1977.
(9) Manuel Cusachs Corredó. “El cinema a Mataró. 1939-1997” Col. Caps de Bou, 24. P.M.C. Mataró-1997.
(10) El Movimiento
Europeo es una organización internacional abierta a todas las tendencias
políticas, económicas, sociales y culturales de la Sociedad Civil. Su objetivo
principal es el de promover y contribuir al establecimiento de una Europa unida
y federal basada en el respeto a los derechos humanos, la paz, la democracia,
la libertad y la participación ciudadana. (extret de la seva pàgina web)
(11) “Trabajó en el Centro
Europeo de la Empresa Pública (Bruselas) dentro del movimiento Europeo que, a
través de la Oficina Cinematográfica Europea, se inclinaba por al defensa del
cine europeo y era una alternativa a las coproducciones. Su primer documental Jeunesse
européenne (1952) lo dio a conocer, trabajando también para la
televisión” http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Baptista_Bellsolell
(12) “Els orígens
del Moviment Socialista de Catalunya” Fund. Rafael Campalans. Columna.
B-1995.
(13) F.P.Verrié
“La formación del MSC”, i Alexandre Cirici “Algunes notes
parcials sobre l’origen dels grups socialistes catalans de la postguerra” dins
de “Història del socialisme a Catalunya. 1940-1975” (o.c.)
(14) Notes d’ Esteve
Albert no publicades. Sobre el Consell Nacional de la Democràcia
Catalana
(15) “Un diumenge en entrar a
l’Estudi vaig veure dos nois que no coneixia. Em foren presentats un amb el nom
de Busquets i l’altre amb el de Puig. Les seves cares i els seus noms llavors
no em digueren res. Molts anys desprès en veure la projecció de la pel·lícula El
món de Pau Casals de la qual era autor, sabria que aquell tal “Busquets” en
realitat es deia Joan Baptista Bellsoley i que, a més, era fill de Mataró. De
l’home que em fou presentat amb el nom de Puig hauria de descobrir, també al
cap de molt temps, que es tractava de Josep Pallach. Tots dos havien travessat
la frontera amb el contraban dels seus noms i les seves activitats, i es
trobaven a Barcelona per poc temps i d’incògnit.”
“El manyà encès. En Terri de
Mataró explica la seva vida” Emmanuel Cuyàs. Ed. Pòrtic. B-1985.
(16) Manel Alberich “Cronologia
del POUM. Primers anys de clandestinitat” dins de “Història del
Socialisme a Catalunya” (o.c.)
(17) Dir. Joaquim
Romaguera i Ramió, Ed. Enciclopèdia catalana, B-2005.
(18) Fundación Juan
March, Archivo Linz de la Transición española:
3 comentaris:
Hola !
Hem llegit l'escrit que heu fet sobre Joan Baptista Bellsolei, ens agradaria poder parlar amb vosaltres.
Els meus avis varen tenir un temps amagat a casa seva en Joan! La meva mare, que era ben petita, en recorda molts detalls.
Ens ha emocionat llegir aquestes paraules.
Podríem parlar??
Salutacions
Hola !
Hem llegit l'escrit que heu fet sobre Joan Baptista Bellsolei, ens agradaria poder parlar amb vosaltres.
Els meus avis varen tenir un temps amagat a casa seva en Joan! La meva mare, que era ben petita, en recorda molts detalls.
Ens ha emocionat llegir aquestes paraules.
Podríem parlar??
Salutacions
Cap problema, podeu connectar amb mi a manuelmasestela@telefonica.net, o al 677448045.
Serà molt interessant el que em pugueu explicar ja que tenim molts buits en la seva vida.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada