Anant cap al contenidor de paper de la cantonada.

 

Què hem de fer els grans que hem estat una mica (tampoc tant) lletraferits amb els volums d’assaig de temps passats que hem anat acumulant amb els anys i que ara no en fem res? Perquè els guardem, per a qui?

És evident que mai els tornarem a llegir, no ens dedicarem a aquestes alçades de la vida a fer un repàs a la nostra pròpia història. També és segur que qui els pugui heretar tampoc els hi seran d’interès. Per tant? Omplen lleixes i espais de la casa sense que serveixin de res. Altres objectes: quadres, figuretes, fotografies, ..., ens recorden moments concrets de la nostra vida, viatges, obsequis, ..., però els llibres d’assaig de moments temporals..., que també van ser adquirits en moments concrets, no ens reporten res al tornar-los a tenir entre les mans. Sí, et ve al cap, era d’interès al seu moment, però ara, què en faig?

A veure, Anthony Giddens i la tercera via a la socialdemocràcia, els reflexius treballs de Hans Magnus Enzesbergen, els estudis d’economia urbana que em van ser formatius fa cinquanta anys, fins hi tot els no tant llunyans en el temps que han quedat completament depassats, i tants d’altres que ja no serveixen, o no em serveixen, de res. No em digueu pas que sempre poden interessar a algú i que és una pena despendre-se’n. Dubto d’ambdues coses i més en aquests temps en que tot el que és analògic està ja en el món digital, i en tot cas a les biblioteques públiques i especialment a les universitàries ja hi deuen ser.

Els joves estan en aquest món nou d’avui que ja està ben assentat. Fa pocs dies una jove, o ja no tant jove, estudiosa que va veure al meu despatx els diccionaris que m’acompanyen a la taula de treball se’n va sorprendre. A part del que venia a buscar concretament, li vaig encolomar quatre llibres que ja no en feia res. També al Re-read es queden alguna cosa, però ha de ser de literatura. Què en farien dels vells llibres d’assaig? Els del “Llibre viu”, que fa anys que fan un treball notable, no en volen de “morts”.

S’edita molt, crec que massa. Em fa basarda entrar a una llibreria i quedar bocabadat de la quantitat de títols diversos i atraients que hi ha a les taules de novetats. Clar que sempre hi ha públics per a tot. Descobreixo, sorprès en mi mateix, el títols i els temes que he anat adquirint i no fa pas massa.

No hi ha més remei que anar fent camins cap al contenidor de paper que està a la cantonada. No crec pas que me’n penedeixi. Crec que aquesta reflexió que escric avui no m’és pas nova, ja la dec haver exposat en algun que altre moment. La literatura és una altra cosa, encara que em sembla que també...

10 d’abril.

Venjança.

 

“Las horas huecas”, de Ferran Vallespinós, RBA, B-2022, va ser la darrera de les obres de les que vaig organitzar la presentació quan en feia. Desembre del 2022. L’autor em va dedicar el llibre desitjant que m’agradés la novel·la. Ara l’he llegit.

Doncs, sí. Té moments molt durs que em van temptar de deixar-la, de no continuar, però les ganes de saber com continuava van poder més i he arribat fins al final. És la història d’una venjança motivada per la trista vida del món rural quan es creua amb la nefasta història espanyola de la Guerra Civil.

Els poblets i els paisatges del Baix Aragó i el Matarranya, que vaig conèixer fent la via verda l’any passat. La dura vida del camp: secà, pobresa, caciquisme llavors, no sé si encara. La pervivència dels estralls de la guerra en el cos civil, en la gent, els d’un costat, els de l’altre. Perduren? La diferent significació de la lluita de classes en el món rural, primitiu i fortament contrastat.

Com he vist en altres novel·les, en l’obra hi ha dos línies temporals del relat que al final -d’una forma que es va intuint per alguna paraula que se li escapa a l’autor, potser volgudament,- es troben en els dos protagonistes d’ambdues trames. Un final de revenja, pel context d’aquelles terres avui, les de l’Espanya buida, sarcàstic, duríssim.

Potser l’autor hi fa sortir massa coses de la nostra història recent per anar vestint la possibilitat del final i el que demostra. De la Guerra Civil a l’amnistia del 77, passant per les vicissituds dels comunistes i les giragonses que pot donar la vida dels protagonistes en aquest període. Evidentment és una novel·la, però l’autor hi dir la seva a través del que deixat escrit.

“Sí, pero la justicia no siempre es justa. Yo solo confiaba en la venganza. ¿Y sabe, Sergi, qué es lo peor de la venganza? -me pregunta de repente, aunque se da a sí mismo la respuesta-. Que las horas son huecas.   ...un hueco jamás se colma, es una condición permanente.”

No sé si en fem un gra massa tornant encara avui a donar voltes a aquells temps, a les seves penalitats, a les seves conseqüències,. Pel que surt als mitjans sembla que sí, per mi és una llàstima que així sigui. Les nostres terres, la nostra gent, el nostre món, ha canviat molt des de llavors. El que ens ve al davant potser és tant tenebrós com el que tenim al darrera. No sé, em preocupa.

3 d’abril.