“Las
horas huecas”, de Ferran
Vallespinós, RBA, B-2022, va ser la darrera de les obres de les que
vaig organitzar la presentació quan en feia. Desembre del 2022. L’autor em
va dedicar el llibre desitjant que m’agradés la novel·la. Ara l’he llegit.
Doncs, sí. Té moments molt durs que em van temptar de
deixar-la, de no continuar, però les ganes de saber com continuava van poder
més i he arribat fins al final. És la història d’una venjança motivada per la
trista vida del món rural quan es creua amb la nefasta història espanyola de la
Guerra Civil.
Els poblets i els paisatges del Baix Aragó i el Matarranya,
que vaig
conèixer fent la via verda l’any passat. La dura vida del camp: secà,
pobresa, caciquisme llavors, no sé si encara. La pervivència dels estralls de
la guerra en el cos civil, en la gent, els d’un costat, els de l’altre.
Perduren? La diferent significació de la lluita de classes en el món rural,
primitiu i fortament contrastat.
Com he vist en altres novel·les, en l’obra hi ha dos línies temporals
del relat que al final -d’una forma que es va intuint per alguna paraula que se
li escapa a l’autor, potser volgudament,- es troben en els dos protagonistes d’ambdues
trames. Un final de revenja, pel context d’aquelles terres avui, les de l’Espanya
buida, sarcàstic, duríssim.
Potser l’autor hi fa sortir massa coses de la nostra història
recent per anar vestint la possibilitat del final i el que demostra. De la
Guerra Civil a l’amnistia del 77, passant per les vicissituds dels comunistes i
les giragonses que pot donar la vida dels protagonistes en aquest període. Evidentment
és una novel·la, però l’autor hi dir la seva a través del que deixat escrit.
“Sí, pero la justicia
no siempre es justa. Yo solo confiaba en la venganza. ¿Y sabe, Sergi, qué es lo
peor de la venganza? -me pregunta de repente, aunque se da a sí mismo la
respuesta-. Que las horas son huecas.
...un hueco jamás se colma, es una condición permanente.”
No sé si en fem un gra massa tornant encara avui a donar
voltes a aquells temps, a les seves penalitats, a les seves conseqüències,. Pel
que surt als mitjans sembla que sí, per mi és una llàstima que així sigui. Les
nostres terres, la nostra gent, el nostre món, ha canviat molt des de llavors.
El que ens ve al davant potser és tant tenebrós com el que tenim al darrera. No
sé, em preocupa.
3 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada