Sinuhé l’egipci.

Sinuhé l’egipci és una novel·la històrica del finés Mika Waltari que va ser molt popular arreu a finals del anys 40 i en els 50 del segle passat. Va ser adaptada al cine per Hollywood el 1954 i fa pocs dies la van passar, suposo tornar a passar, per la 2 de TVE al programa dels dilluns de “Días de cine clásico”. He de confessar que ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula, però a casa hi ha afició al cine de la 2, el clàssic, l’espanyol i fins i tot a les pel·lícules rares europees.

Aquell dia, em vaig parar dret davant de la pantalla camí ja d’anar-me’n a joc i vaig veure’n una escena que em va fer intuir com un llampec la seva translació a la realitat econòmica d’avui.

El treballadors, segurament esclaus, arrossegaven els grans blocs de pedra sobre corrons per portar-los a peu d’obra de la construcció d’una piràmide. El capatàs, amb grans dots de comandament i autoritat, dirigia l’operació. Un dels esclaus s’entrebanca i, si no recordo malament, és trepitjat i mig esclafat per un corró, apartat i abandonat de qualsevol manera de la feina mal ferit. Crec que Sinuhé l’atent al marge. No recordo haver vist com continua l’escena, però si que vaig veure amb tota claredat el funcionament del capitalisme salvatge d’avui.

Estan construint una piràmide a la gloria del Faraó per quan es mori. El Faraó és un ser diví, acceptat com a sobrenatural pels seus súbdits de tot pèl: soldats, capatassos, escribes, sacerdots, comerciants, menestrals, pagesos, esclaus, ... que l’adoren de grat, per interès o per força. És, són els omnipotents i/o omnipresents “fons d’inversió”, que decideixen drets i vides. És “la Borsa”, un ser enigmàtic i poderós, ubic i invisible, del qui els mitjans parlen, que decideix per sobre de tot i al que s’obeeix o s’acata.

El capatàs que dirigeix la construcció té la seva translació als prepotents i obscens dirigents empresarials que comanden les gran empreses amb milionaris sous i privilegis per obtenir d’elles, al preu que sigui, els rendiment que esperen els “fons” que hi han invertit i que són els vers propietaris dels “negocis”. Els importen poc els treballadors que fan anar les màquines o transporten els productes. De fet, tampoc els importa gaire el producte ni d’on han sortit, i com, els materials, les pedres i les pedreres, per fabricar-lo. Estan per sobre de tothom al servei mercenari del ser suprem, el benefici, la piràmide.

Els treballadors quan no serveixen pel procés d’obtenir beneficis són decantats sense cap mirament i abandonats a la seva sort. Precarietat, contractes temporals, retribucions en “negre”, explotats,..., sols mà d’obra.

Sinuhé és l’ONG, els sindicat, l’administració pública, que intenta fer-se càrrec dels abandonats a la seva sort i procura, amb les eines, coneixements i recursos que té, guarir-los. Fent el que pot i moltes vegades més i tot.

El Faraó, però, els mercats, els “fons d’inversió”, la “Borsa”, hi són, existeixen, per la creença   també cal repetir, per grat, per interès o per força, de la gent. Es creu en la divinitat del Ser Superior al qui contribuïm a mantenir i engreixar. Les darreres noticies parlen de l’habilitat i l’èxit de les entitats bancaris de col·locar fons d’inversió entre els seus clients. Entre els seus clients que poden tenir recursos per col·locar, que estan interessats en mantenir al Faraó per tal que es construeixi piràmides a la seva major glòria.

La civilització egípcia va desaparèixer en el pou del temps. Desprès en van venir d’altres.

25 de gener.

Viure més lent.

Vaig agafar el llibre “Estripar la terra”, més pel subtítol  que l’acompanya “Contra les mentides del món rural”, sense fixar-me ni en l’editorial que el publicava, important moltes vegades, ni saben res de l’autor, Pol Dunyó i Ruhi de qui mai n’havia sentit a parlar. Ja em passa sovint a les llibreries. Als taulells m’atreuen llibres per alguna causa, pel nas potser. Ho he explicat. Aquesta vegada també vaig caure, a més del que buscava, en la temptació d’un altre títol de l'autor grec-suec Kallifatides: “El asedio de Troya”, ed. Galaxia Gutenberg, B-2020.

A casa, miro la compra. L’editorial del llibre petit és Raig verd, i l’autor és un xicot de Vilassar de Dalt, d’aquí al costat. És un pagès agroecològic que a les seves estones lliures escriu i ho fa -al meu entendre, que no en sóc gens entès- molt bé. Ell llaura amb tracció animal, amb unes bèsties que explica que són, han de ser, de la família. Creu en un altre món, millor en una altra societat, creu en la terra i la natura treballada, ben treballada per l’home. Creu en la vida i la mort, creu en la Vida.

“Un pagès o una pagesa és aquella persona que viu i treballa la terra i el que d’aquesta  en deriva, acompanyant els processos en que l’ésser humà i la natura muten i es desenvolupen conjuntament i interactuant-hi de forma continua.

.....

Prioritzar el resultat al procés condueix inevitablement al fracàs.”

Sí, és allà on anem col·lectivament, al fracàs. El procés ens importa poc, aquí o allà, net o brut, honrat o indecent, en blanc o en negre. Volem el resultat i que el puguem assolir com sigui.

“El futur, al meu entendre, haurà de ser més com la brasa i menys com el foc d’encenalls”

Ara es valora i es prima l’espetec i l’espectacle pirotècnic, no l’esforç i la continuïtat. Tot dura molt poc, el temps de cridar-te l’atenció i esvair-se, i a una altra cosa.

Al davant de cada capítol del llibre, en són sis, de diferent intensitat hi col·loca un curt poema, uns versos seus.

“Que curioses, les paraules. Descriptives

corprenedores exhaustives sorprenents minucioses

exasperants abstractes. Amb la capacitat de ser

llegides durant hores sense entendre’n res

o de transmetre la força colpidora d’un mot

en solitari.”

Aquest dies hem estat en mig d’un debat interessant i important sobre la ramaderia. Ell ho diu molt clar:

“Allò que es veu depèn dels ulls que s’ho miren.” I no ens decidim a fer res en concret. “Tot és per després o per a ja ho veurem, fins que ens esclati a la cara.”

....

“Ningú no contempla amb serenor plaent un mar d’hivernacles ni una nau industrial plena de pollastres.”

Avui, en un dissabte i a una hora rara, les 11 del matí, han organitzat una presentació el llibre a la biblioteca Antoni Comas de Mataró. Hi he anat, i li he preguntat públicament com viu, com ho viu, en mig del nostre món esbojarrat. No m’ha negat que amb angoixa, però també amb voluntat de presència.

La darrera frase del llibre: “Viure més lent”. És això, però no ho fem ni ho farem, i la Humanitat, no pas jo que ja no hi seré, anirà cap al desastre.

21 de gener.

Presentació acte llibre sobre l'aigua a Mataró.

 

Paraules d’obertura a l’acte de presentació del llibre de Rafael Montserrat.

 

Com a President del Consell d’Administració de la societat municipal Aigües de Mataró, S.A. em complau obrir aquest acte de presentació del llibre “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre cents anys de gestió”, del Sr. Rafael Montserrat i Bartra que acabem d’editat a Dalmau editors.

Ens hagués agradat fer aquesta presentació en un acte públic en un local adient, però les circumstàncies pandèmiques que estem travessant no ho fan aconsellable i per no endarrerir el públic coneixement de l’existència de aquesta obra hem decidir fer-ho virtualment, ara en streaming, i tot seguit penjant-lo a la pàgina web de la companyia i a través de Mataró audiovisual. No obstant, si la situació millora, que així ho esperem tots, no descartem tornar a fer una presentació pública i presencial més endavant. Els formats tenen els seus requeriments i els seus temps als que esperem adaptar-nos avui i més endavant si és possible.

Enguany, 2022, es compleixen 100 anys de la nostra companyia tal com la coneixement avui. Però fins arribar a la seva constitució i a avui calia explicar més coses sobre l’abastament històric de l’aigua a la nostra ciutat i també explicar els esdeveniment d’aquest fet en aquests cent anys. Per aquesta raó ja fa un temps vam encarregar a una persona que coneix bé el tema, malgrat no ser un historiador professional, la redacció d’aquest llibre. El Sr. Rafael Montserrat tenia i té totes les condicions per portar a terme l’encàrrec ja que no debades  va ser el Gerent d’aquest empresa centenària trenta dels darrers anys.

Per presentar el resultat d’aquest treball i abans que l’autor ens l’expliqui succintament després, hem demanat al reconegut historiador mataroní Sr. Joan Giménez que en fes la seva glosa i valoració. Un historiador presentant el treball d’història d’un enginyer que va fer de la gestió de l’aigua la seva vida professional. Tancarà l’acte el Sr. David Bote, Alcalde President de l’Excm. Ajuntament de Mataró com a responsable últim de la propietat de l’empresa.

Intentarem, donades les circumstàncies varies de l’actualitat, celebrar de forma escaient aquest 100 anys d’Aigües de Mataró S.A. municipal, de les que aquesta presentació n’és una mostra. El llibre es repartirà en primer lloc a totes aquelles persones que han tingut a veure amb la companyia en els darrers anys: administradors, treballadors, proveïdors, i representats dels ciutadans i ciutadanes abonats que en són els propietaris i clients. També a les entitats ciutadanes i professionals, arxius, biblioteques i escoles de la nostra ciutats i d’arreu del país que han de disposar, guardar i transmetre  -creiem- el coneixement que se’n surt de l’obra.

Sense més, cedeixo la paraula al Sr. Joan Giménez tot agraint-li l’acceptació de la seva presencia en aquest acte.

 

19 de gener.

Déu meu, quin cap de setmana. Quanta tristesa.

Divendres, tot sortint d’un enterrament, feia poc d’un altre, m’arriba la noticia d’un nou traspàs del meu entorn.

S’ha mort en José (Jose) de Francisco. Actualment era el cap de gabinet de la Presidenta del Congrés dels Diputats, la companya Meritxell Batet. Jo el vaig conèixer i tractar en els meus anys de diputat a Madrid (2004-2007). Ell va ser llavors Director General de Relacions amb Les Corts, era l’enllaç entre el Govern i el Parlament, l’executiu i el legislatiu. Lògicament, la relació entre ell i els diferents portaveus parlamentaris del partit que donava suport al Govern era molt estreta. Em vaig fer força amb ell i puc dir que era una persona afable i que feia fàcil la feina. Ja jo jubilat vam perdre contacte, normal. Sempre va estar lligat a la vida parlamentària i a les feines del GPS. No fa pas gaire ens vam tornar a trobar per les xarxes i van reanimar virtualment la relació, contents ambdós. Sabia que era un puntal en la feina de la Meritxell a qui al traslladar-hi abans d’ahir el condol em va contestar amb el títol del article que va publicar a la premsa l’endemà: “Una pena infinita”. Era encara jove, una malaltia que semblava haver superat temps enrere se l’acabat emportant. D.E.P.

Tot seguit m’arriba una altra mala nova, en Jordi Maluquer ha traspassat. Amb en Maluquer vaig tenir-hi relacions quan jo era alcalde i ell Director General de Música, Teatre i Cinema del Departament de Cultura de la Generalitat en temps en que les relacions institucionals eren veres i no estaven enverinades pel sectarisme polític actual. Home de tarannà dialogant, veí maresmenc, a Cabrera de Mar, va acompanyar a la Corporació municipal a la Missa de Les Santes de l’any 1985, l’any dels ministres Lluch i Majó. Més endavant seria President del Consell Assessor de El Punt del Maresme. La M. José Recoder, que va precedir-lo en aquest càrrec el qualifica en una piulada de seriós, educat, amb criteri, adjectius que subscric plenament en la curta però sempre cordial relació que tinguérem. D.E.P.

El dissabte a la mitja tarda, la més inesperada. En Xevi Comas em fa saber la notícia. Ahir en Carles Forns va sortir com cada divendres en bicicleta, a la nit ha tingut un ictus, no s’ha pogut fer res i s’ha mort. Impacte. No és que tinguérem grans relacions, però en tinguérem. Era de la meva generació, uns anys, pocs, més gran (77). Ha estat un conegut metge traumatòleg amb qui jo mateix i algun membre de la meva família hem passat consulta en algun moment o altre, em sembla que ben valorat en la seva feina. Practicant esportista fins el final, recomanava: Manel, bicicleta! La seva peculiar concepció política no ens va acostar mai, ans al contrari. Militant comunista primer (PSUC i PCC), sindicalista de CC.OO. ja en el 1975 quan amb en Xavier Trias representen els metges (em sembla que del Vall d’Hebró, o potser ja de Can Ruti, no ho sé) a una reunió a Madrid. Va ser regidor a l’Ajuntament de Mataró (1987-1991) en la sorprenent llista que va presentar CiU a les eleccions del 1987, com a independent, amb alguna anècdota curiosa del seu comportament en els Plens municipals. Ha estat un referent de la desorientació política que van tenir, i encara tenen, alguns dels membres actius i compromesos de la seva (la meva) generació davant del canvi de les preguntes actuals amb les seves respostes antigues, sense trobar, però, gaires sortides. Va acompanyar, tornat als seus orígens comunistes, si és que mai els havia deixat, a les llistes d’Alternativa Vecinal en unes eleccions municipals. La darrera giragonsa fou participar activament en l’impuls de la singular proposta de Procés Constituent a la nostra ciutat. L’escassa acceptació ciutadana de les seves posicions no va minvar mai les seves conviccions i el seu posat enfurrunyat vers la política establerta del que sempre feia gala amb l’escut de la bandera republicana a la solapa. Un altra element del meu paisatge ciutadà que desapareix sobtadament. D.E.P.

Mentre em disposo a escriure aquestes ratlles m’arriba la darrera mala noticia. S’ha mort una veïna de casa, de Cabrils, l’Elena Casanovas, una de les filles de l’Alfredu de Cal Manyà.   Sols tenia cinquanta anys. La malaltia se li va aferrar fa ja un temps i ha estat batallant amb ella fins ara que ha finit. Amb el seu pare, traspassat tampoc fa pas gaire, vam jugar de petits ja que érem veïns, les darreres cases de La Sagrera, ell una mica més gran. La Maria, la seva mare, ens va donar notícies de com anava evolucionant encara no fa pocs dies a dalt la pujada a la porta de casa, de Can Mon. També descansa en pau, Elena. Una abraçada, Maria, espòs i filles. Lamentablement es van aclarint els meus entorns d’infant cabrilenc.

Tots, grans o joves, previsiblement segur, o sobtadament potser, fem camí fins que la vella Dama ens vingui a buscar.

No comencem bé l’any, mal cap de setmana.

16 de gener.

Malauradament he d'afegir un altre nom. Tot mirant el difunts del Tanatori per anar a donar el condol a les famílies he vist el nom d’Apolonia Heredia. El nom és poc freqüent i per l’edat... Serà la vídua de l’Antonio Granados? Doncs, si.  L’Antonio Granados, traspassat també ara fa més de quatre anys, era el President del Club Ciclista Iluro i va ser qui ja fa molts anys, una trentena, em va introduir al ciclisme de carretera i em va apuntar a la seva entitat. L’administració del club era una cosa molt casolana que la portava el President directament i molts anys vaig anar a pagar la quota de soci a la perruqueria mixta que regentava amb la seva muller al Passeig del Desvio, cal dir que professionalment ell era barber, perruquer en diuen ara. Perruqueria Antonio y Apolonia. Si ell no hi era l’Apolonia sabia on estaven els carnets i s’encarregava del cobrament. Ell va morir d’un infart, ella ara d’una malaltia declarada fa temps. No era pas gran (68). Una altre imatge de la meva vida que s’esvaeix. D.E.P.

17 de gener.

Mares.

David, un dia -fa temps- et vaig explicar com estava la meva mare de cofoia de que el seu fill petit fos l’alcalde de Mataró. Com patia per l’exposició pública que aquests càrrec comportava i com em defensava de les maledicències que es deien a les botigues de la plaça.

Em vas demanar que ho escrivís i li enviés a la teva mare ja que ella no veia clar el camí pel que t’endinsaves i que et portaria a ser també Alcalde de Mataró.

Tinc present que no vaig fer el que em demanares. Per mandra, o potser per pudor de posar per escrit el que t’havia dit de paraula. En tinc deute. Ara, però, ella ja no hi és. D.E.P.

Estic segur que la teva mare, com la meva, n’estava de tu, del seu fill petit. Aquell infant que havia parit, aquell nen que havia fet créixer, aquell jove que va anar a estudiar a Salamanca, aquell home que sobresortint dels seus orígens familiars havia fet carrera acadèmica i política. Segur que veia des de la talaia de l’edat que ella havia reeixit en alguna cosa important. No li va ser fàcil la vida, desplaçada dels seus orígens, perdent massa aviat la companyia de l’espòs i haver de fer sola encara un llarg camí, malalta al final.

Vés a saber, si en algun lloc, en algun temps, la Teresita li sortirà a l’encontre, la saludarà tot dient-li: “Conxa, hola, soc la mare de l’Alcalde Mas. Encantada de conèixer-te. Anem a fer un cafetó?”.  I del bracet aniran a rivalitzar cordialment sobre les meravelles dels seus respectius fills.

La meva mare era per a mi molt maca, com la teva per a tu i com per a tothom les seves. Ploro per la meva mare, ploro per la teva. Surt el sol.

Una abraçada, David.

12 de gener.