Cada
cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.
Per
primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper
ordre mundial.
L’estructura
política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els
grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.
Computació,
xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una
transformació digital sinó d’una revolució digital.
Estem
davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment
diferent i, per tant, generarà conflictes.
En
algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que
està passant.
Però
en l’àmbit institucional i
social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a
faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la
discussió.
Estem
incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat
digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model
resultant.
Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son
encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser,
que recordin les lluites dels luddites de l’anterior
revolució industrial. Pels
que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.
Agraeixo a Josep M. Carreras,
ànima dels dinars
tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de
participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7, el Sr. Xavier Roig,
coordinador de l’informe Fènix,
ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força
interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre
l’esmentat informe.
L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.
En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.
Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:
1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.
2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.
3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.
4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.
5. Reduir la capacitat turística.
6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.
7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.
8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.
Malgrat la declaració dels autors
de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies
que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació
-potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat
catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada
vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta”
en la darrera de les seves recomanacions:
“Fer obligatori el coneixement del
català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i
serveis de cura personal.”, encara que veien i
coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.
Hi
ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble
decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys
enrere). Malgrat els posicionaments de Jordi
Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les
forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la
unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració
efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola
catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies
educatives segons l’idioma dels alumnes.
Però
els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos.
La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes”
en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai
una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la
representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb
l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut
del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més
barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a
aquest fet, i un territori
cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys
molt visibles.
Cert,
hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però
s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys
mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura,
ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit,
de sentit comú, pel manteniment del territori.
L’existència
d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda
en la història econòmica i no ens ha
d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a
política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de les forces polítiques i socials dominants en
cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea
al Holodomor estalinista
(aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar
capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a
resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment
en territori europeu.
Els
redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de
manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això
també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me
un punt de suport i mouré el món».
Però
crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta
palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del
turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista
ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per
exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic
pot vestir les coses com els convingui.
El punt primer de les seves recomanacions:
"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i
el valor afegit aportat per cada sector productiu.”
Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui
treballaen aquest sectors
principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial
parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”?
L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine
Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.
Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el
turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la
Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra
amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)
Cal aturar aquest
model, com?:
Eliminar avantatges
fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.
Incrementar el salari
mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.
Reduir la capacitat
turística.
Ah! I aquí s’alça
la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta
gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els
primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals
per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser
tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca
de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les
administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.
Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la
qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per
millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li
ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen
polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses?
Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de
cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari
qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem
qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el
que he de fer, hem de fer política econòmica.
Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim.
Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós
cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues
federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional
provincial.
Revisar el sistema
fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del
treball i l’estalvi.
No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de
govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.
A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un
diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé,
a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va
respondre La Trinca fa molts anys.
“Com diuen els xinesos, el poder és un drac en la boira”
Giuliano
da Empoli la torna a clavar. Ara exposa el que ens ve al sobre, o potser el que ja tenim al sobre: el poder dels “tech”, dels amos del nou mon de la IA,
els depredadors.
Les seves conclusions no poden ser més desesperançadores
pels que venim del mon de la Il·lustració.
“... estaven (estàvem)acostumats a la idea que adquirir informació
és el mitjà més bo de reduir la incertesa sobre el futur.
A l’hora dels depredadors,
aquesta regal ja no s’aplica. Avui posseïm cada cop més informació i som cada
cop menys capaços de predir el futur. Els nostres ancestres vivien en societats
molt més pobres en dades, però podien fer plans per a ells mateixos i per als
seus descendents. Nosaltres cada cop tenim menys idea del món en què ens
despertarem demà al matí.
Aquesta paradoxa no és conjuntural,
sinó estructural.
..., el pas de l’analògic al
digital eludeix el sentit profund de les coses i obre de bat a bat la porta al
caos.
Per aquesta raó no tenim
futur, si més no en el sentit en què els nostres avis en tenien. Els futurs
culturals plenament imaginats són un luxe del passat,... Per a nosaltres, tot
pot canviar tant bruscament que els futurs com els dels nostres avis no tenen
prou “ara” per aguantar-se drets.”
El darrer capítol del llibre datat a Lieusaint
al desembre del 2024 m’ha agradat molt.
Lieusaint(Llocsant) és un municipi nou a les afores de Paris. Amb el seu
Alcalde, Michel Bisson,
“n’hi ha prou d’enraonar cinc minuts per retrobar tot el que constitueix l’encant
de la vida local.” La definició que fa del personatge és impagable pels que
hem estat al mon local (pag.129). Cal recordar que da Empoli va ser
Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Florència amb Matteo Renzi d’Alcalde
que va desprès arribar a Primer ministre d’Itàlia.
L’alcalde Bisson es troba de cop amb un problema. En la
densa circulació dels voltant de París comença a circular pels carrers,
fins llavors tranquils, de la seva població un flux desorbitat de vehicles que
li trastoca el funcionament del transit al que estaven habituats.
“En pocs dies, els barris
residencials de Lieusaint van quedar transformats en un infern urbà;...
A l’alcalde no li cal gaire
temps per comprendre que la causa de tot plegat és una petita marioneta
somrient, que tots els conductors han après a conèixer i a apreciar: Waze,
l’aplicació de Google que suggereix els itineraris més ràpids en temps
real i permet guanyar temps evitant els embussos.
Waze té una única missió: fer guanyar temps als seus usuaris.
Tota altra consideració el deixa indiferent.
Exactament com els seus
creadors, Waze pateix d’Asperger: els seus esforços es
concentren en un únic objectiu.
El punt de vista de l’alcalde
de Lieusaint és una mica diferent.”
Intentarà corregir la situació, però es trobarà amb un buit
i quan aconsegueixi parlar amb algú serà amb una paret, persones que sols son engranatges
d’un algoritme. No obstant, en la darrera ratlla del llibre l’alcalde de Lieusaint
somriu, la lluita continua.
Per cert, els meus fills fan servir el Waze i algun
cop així (de malament) els ha anat. Jo encara vaig amb mapes desplegables de
paper, com tota la vida. Sempre tinc el context als ulls.
Perdoneu, “em feu -tots plegats- més por que una
fragata de moros”. Mai tant ben dit tractant-se del litoral maresmenc.
Moltes afirmacions que fa temps que es van repetint les trobo catastrofistes, i
estem allà mateix.
A veure, llevantades i augment del mar 4 mm. a l’any. En cent
anys, 4 mm, son 40 cm., oi?, és a dir dos pams en cent anys. Potser també, la placa de l’estació és molt, però molt obsoleta.
(placa a l'estació del ferrocarril a Mataró. L'he vist tota la meva vida, potser té més de cent anys)
Les llevantades i altres temporals
provoquen estralls en la costa que afecten a la línia fèrria, cert. Les
variacions provocades per la mà de l’home, com els ports, que n’hi ha uns
quants, i les climatològiques en el funcionament de les rieres, des
de la Tordera cap al sud, han estat importants, no cal negar-ho.
Ara bé, d’aquí a cridar que cal llençar la via a la paperera de
la història i desmuntar-la n’hi ha un bon tros.
Partint del fet que cal fer alguna cosa per què el mal
funcionament actual que ja ha esdevingut crònic no s’eternitzi, cal
plantejar-se propostes realitzables, no construir castells en l’aire.
No sé qui ha suggerit al Ministre Puente la solució de
l’enlairament de la via. Adamisme. Aquest tema ja va ser estudiat i descartat
fa quaranta anys. Per encàrrec de l’Ajuntament de Mataró que cercava com
resoldre la millora de la connectivitat de la trama urbana amb la platja
estalviant-se les vies del tren es va encarregar un projecte de la seva
elevació al seu pas per el front de mar. Els arquitectes, recordo encara qui
eren, van fer fins i tot una maqueta (maqueta també es pot interpretar com a
maca petita, oi?) que si la memòria no em falla va ser exposada a l’estand que
tenia l’Ajuntament a la Fira de Pentecosta, llavors també comercial i de mostres
(mostres diverses). Aquell projecte va ser ràpidament posat en qüestió pels
tècnics ferroviaris ja que per enlairar les vies calia arrancar la pujada i
establir la baixada amb unes distàncies considerables, ja que aquesta mena de
transport no accepta abruptes desnivells. D’aquí els túnels, les trinxeres, els
recorreguts helicoidals i els trens de cremallera. Així mateix la inèrcia de la
marxa d’uns combois tan pesats i voluminosos comportaria unes estructures de
suport de la via molt considerables i feixucs. Si ara es vol fer en varis
indrets del recorregut actual de la via em sembla que és una volada de coloms
considerable, vaja potser estic equivocat.
Per tant, tornem a baix a la costa o a dalt per l’interior. Necessitem
mantenir el servei i alhora pensar com el podem millorar (i ampliar, no es
tracta sols de substituir el que hi ha, en necessitem més).
Pensem a curt, mig i llarg termini. Cal pensar així ja que la
requesta econòmica de una possible alternativa està fora de l’abast ara per ara
de qui la hauria d’assumir que fora alguna administració pública.
A curt termini. Cal mantenir el temps necessari la línia per la
costa. Ports, rieres, ... i esculleres? La solució darrera emprada al terme
municipal de Mataró, entre la Riera d’Argentona i el port ha resultat una bona
solució que s’albira duradora en els efectes del darrer temporal. Una escullera alta (no
baixa com hi ha al litoral de Cabrera de Mar), separada per un passeig (malgrat
la prohibició de passar-hi, tots hi passem) de la tanca de les vies del tren, ha
funcionat molt bé. Ja sé que hi haurà qui posarà el crit al cel per tal
proposta. Una altra actuació contra l’espai natural!!, Però, l’acció de l’home
sobre la natura no ha estat sempre de modificar-la? No, no es tracta de dir que
una actuació de més no ve d’aquí. Es tracta de trobar una solució que mantingui
en un temps raonable, o potser fins hi tot definitivament (d’aquí cent anys,
tots calbs), una comunicació cabdal de l’àrea barcelonina (mantenir la línia
com un tramvia turístic, perquè no?) Mentre tant, sense deixar de funcionar la
línia ferroviària, anem a cercar altres solucions.
A mig termini. Aquí entren els estudis tècnics en profunditat.
Una altra via per on i amb quins costos. Per dins, sempre s’ha dit, per
dins! Per dins de on? Per superfície no li sé veure (altra vegada trinxant
la comarca?), per sota tampoc li veig, vaja potser és que no m’agradaria ser un
talp en mig de la meravellosa comarca, paisatgísticament i climatològicament
parlant, com és el Maresme. Cal disposar d’un bon projecte, molt complert
-penso en les connexions amb els nuclis de població, ara en sprawl, que hi ha; en
l’entrada al rovell de l’ou metropolità; en les necessitats de freqüències variables atenent a les necessitats diferents de mobilitat de la nostra població;...- i sobre tot en els costos que
comportaria. Això no sols val temps i diners, sinó que també necessita molt
diàleg amb els agent implicats: particulars, socials, institucionals,... No es
fa en quatre dies. Deu haver-hi treballs fets, no sé si gaires ni aprofundits.
Hi ha una infraestructura ja feta, de fa força anys, un tros de l’any 1968: més
de cinquanta anys i un altra tros de l’any 1995, més de trenta anys:
l’autopista, la C-32. La seva utilització a ras de sol, del seu sol, o aixecada
podria ser una alternativa plausible. Cal estudiar-ho.
A llarg termini. Establerta la solució cal implementar-la i això
requereix disposar dels recursos econòmics per fer-la. Crec que hauríem de
pensar a “lo gran”, amb ambició a l’hora de projectar en la etapa
anterior. Si vam tenir la primera línia de tren i la primera autopista, perquè
no podem plantejar-nos una bona solució futurista? Quedem bocabadats amb els “exploits”
(hazañas, gestes) que aconsegueixen a hores d’ara els asiàtics en temes de
comunicacions ferroviàries (potser son IA avant la lletre, i ens
enreden?) Perquè, a llarg termini, no podem pensar en coses semblants? Estem
projectant, cal somiar una miqueta. No estem davant d’un problema menor ni
qualsevol. Estem davant del funcionament d’una metròpoli que ara ja té més de
cinc milions d’habitants i que tindrà més gent i més requeriments. Som-hi! Les administracions, totes, que s'hi posin (potser ja hi estan)
Quan ens retirin -que sigui quan més tard millor, però ja hi estem enfocats- als cementiris de la carena, amb les
esplèndides vistes que hi ha, estarem satisfets del que podran gaudir més endavant els
nostres descendents. En Biada tampoc no va poder veure funcionar el seu
somni.
A casa, quan jo era ben petit, hi
havia un llibre en català més antic encara. “El Trobador Català”
d’Antoni
Bori i Fontestà. És de la 19ena. edició, ja adaptada a les normes ortogràfiques del I.E.C. (però encara amb llicència
eclesiàstica). Era de la meva mare, nascuda el 1919, marcat el seu nom a llapis
amb la lletra que va aprendre a l’escola. Deuria ser dels anys 20, ara fa cent
anys. El conservo com un bé preuat.
En ell vaig aprendre les primeres
poesies en català i sempre em torna al cap “La terra de Xauxa”
que recitava conjuntament amb la mare. Xauxa, terra mítica en l’imaginari
català.
L’estret de Gibraltar,
14,4 km. d’amplada, és el punt més curt que separa dos mons a la Mediterrània.
És la frontera que marca la desigualtat entre un Nord ric, vell, panxacontent i
feliçoi*, i un Sud pobre, jove, famolenc i
desesperançat.
Com volem, doncs, impedir que la
gent del Sud no envegi a la gent del Nord (recordant, a més, les humiliacions
que ha sofert de les seves mans en els darrers segles) i hi vulgui anar -de la
forma que sigui- fugint de la seva situació?
Això és imparable i els donem
motius perquè així sigui. El nostre capteniment, tant individual com col·lectiu,
tant dels ciutadans com de les institucions, provoquen un “efecte crida”
constant. Els exemples els tenim als carrers, els veiem constantment i en
aquestes dates més encara. Avui, que el mon està connectat, que un extrem
coneix què fa l’altra, que sabem com viu tothom, el que fem els del Nord
provoca contínuament un “efecte crida”. Sí, som nosaltres, els del Nord,
els provocadors.
Ells, els del Sud, ens veuen, ens
miren, sabem com vivim i diuen: “nosaltres també volem viure bé, nosaltres
volem viure com ells”, i quan poden se’n van de la misèria, de la guerra,
de la falta de perspectives. Per què sinó, aquesta gent se’n va de casa seva? Son fugitius, son pobres, volen
treball i perspectives i creuen -i molts que ens arriben ho
aconsegueixen- que les obtindran aquí.
De fet, al llarg de la història,
sempre ha estat així. Què foren sinó els francesos (gavatxos) que fugirende la fam i de la violència i vingueren a
Catalunya al segle XVII? **; què foren sinó els catalans que se’n anaren
a les Amèriques a començaments dels segle XX? No fou la cançó “L’emigrant”(jo encara la puc cantar sencera)
una de les més populars a casa nostra a la primera meitat d’aquell segle? Què
eren aquells canaris que, abans dels turisme, s’enfilaren a les barques (com
ara els seus veïns ho fan als “cayucos”)
fins anar a petar a les costes de Veneçuela? Qui forní la segona onada immigratòria
cap als centres industrials espanyols durant els anys 60 del segle passat? D’on
sortiren els contingents de treballadors espanyols (gastarbeiters) que
se’n anaren a Europa necessitada de mà d’obra desprès de la II Guerra
Mundial?
Són fugitius, fugitius de la
misèria, amb ganes de prosperar, de viure millor ells i els seus descendents,
de treure’s mocs i lleganyes, de voler dormir tranquils amb la seva família,
sense pors. Saben que segurament els costarà i que hauran de treballar
dur en el que els panxacontents d’avui i aquí no volen fer, saben que aniran a un mon
nou, diferent, al que hauran d’adaptar-s’hi vulguin que no.
Ells, com ha passat tota la vida,
intentaran mantenir algunes coses, les que puguin i els deixin, del que els van
ensenyar els seus ancestres i en un mon globalitzat aportaran elements nous,
saba nova a la societat feliçoia a la que arriben. De la barreja del
vell ric i del jove pobre en sortirà -n’hem vist exemples recents- una societat
nova que serà diferent a l’actual. Tots, els que ja hi som (des de quan?) i els
que arriben ara (de tot arreu) bastirem el mon del demà. No cal tenir por de
perdre el que érem. Ho tenim, ho érem,
de no fa pas gaire. Alguns no ho volen admetre, però és així, sempre ha estat
així. Avui potser molt més de pressa, d’aquí la por.
Passant per la carretera, a l’alçada
de Badalona, al campanar de l’església
de la Saluthi havia -no sé si encara hi és- una pancarta
que deia: “Volem acollir”. Ara, Badalona és als mitjans... Hiha un
Alcalde democràtic escollit en eleccions lliures pels seus conciutadans. No és
l’Albiol,
ell és sols l’executor implacable, insensible, també irresponsable, però
conseqüent amb el que va dir que faria, amb el que representa. “Volem
acollir”,...
Ja ho va expressar el poeta Salvat-Papasseit
cent anys enrere en versos molt coneguts però que encara tenen tota la seva
vigència.
Demà posats a taula oblidarem
als pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora
dels postres
i després de mirar-nosarrencarà a plorar.
*feliçoi, -a adj. Tranquil, despreocupat, que totes li ponen. Una cosa és ser feliç, i una
altra ser feliçoi!
**”La immigració francesa a Mataró durant el
segle XVII” J. Nadal i E. Giralt, E.1966.
Premi Iluro, 1963
L’Alcalde em demana que li proporcioni algun material,
dades, informació, per un treball que ha de fer.
Ja fa temps que estic lluny del món municipal i he buscat en
el meu blog que tinc per oferir-li. He trobat alguna cosa força antiga, però
donat l’immobilisme -de tothom, de la societat- cap als temes de la governació local
crec que s’aguanten força bé. L'hi envio, son tres pàgines
3-2008. Impressions subjectives, i des de fora, sobre l’estat actual de la
hisenda local. 3-10-2008
*Nota prèvia.
Ja fa temps
que la Fundació Rafael Campalans em va demanar un
escrit sobre la hisenda local atenent la meva antiga condició d’alcalde més o
menys coneixedor del tema en el marc d’un recull d’impressions d’antics càrrecs
electes locals.
M’ha costat molt
posar-m’hi i fer-la, ja que si bé tinc algunes idees al respecte tinc dubtes
sobre si són correctes. Crec que les hauria de contrastar més, especialment
repassant dades i parlant-ne amb gent que ara en sigui responsable ja que
potser les meves particulars impressions no casen amb la realitat actual.
Com que ja m’he
endarrerit prou i els de la Fundació m’apressaven he resolt bolcar el que he
anat explicant en xerrades sobre el tema per la formació del electes locals en
aquest escrit. En tot cas, sense cap pretensió respecte al que he escrit, estic
obert a totes les crítiques i consideracions de tota mena que qualsevol que
estigui ficat en la matèria vulgui fer-hi.
2-2010.
Perspectivas de las Haciendas Locales. 29-10-2010.
Em van convidar la Fundació Campalans a
fer una xerrada sobre el tema de les perspectives de les hisendes locals molt
temps desprès que ja havia abandonat les responsabilitats municipals i les més
concretes sobre aquest tema. Havia plegat a finals d’abril del 2004 i estàvem a
finals del 2010. Però, suposo per la meva experiència i per la posició que
tenia de Diputat al Congrés, podia interessar-los els que els podia explicar.
Uns bons
amics em demanen un escrit per la publicació que impulsen i que volen dedicar
en un proper número a les consideracions ètiques que ens pot provocar mirar la
realitat actual de la societat (suposo que entenent-la en un sentit geogràfic
ample, el del nostre entorn).
Crec que avui, en el 25è aniversari
de l’assassinat de l’Ernest Lluch per la ETA, el millor homenatge
que li podem fer és dir a la societat d’avui que nosaltres, els que l’apreciàvem,
continuarem treballant per millorar-la, a ella i als seus components.
He trobat remenant papers un diploma
que se’m va lliurar per anar a un seminari de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo,
a Santander, fa ja 35 anys, amb la seva signatura abreujada com a Rector que en
va ser uns quants anys de la mateixa.
Hi ha algunes opcions polítiques (potser
interessades) i moltes opinions al carrer i a les xarxes que presenten com un
greuge el nivell de vida assolit que tenim els “boomers” front al nivell
de vida no consolidat que tenen els “millennials”. Aquesta entrada
podria titular-se: “millennials” contra “boomers”.
Aclarim els conceptes:
Vaig veure, ara no sé pas a on, no fa gaire, una fotografia
d’un jove i un vall caminant plegats, d’esquena, per il·lustrar el tema i em va
semblar capciosa. ¿Què té a veure la pensió (digna) d’un jubilat amb el màxim
de cotització (anys i grup de cotització), amb el sou (indigne) d’un jove que
potser té ofici però encara no benefici i està amb un treball precari? O potser
podríem posar-ho al revés: ¿Què té a veure el sou (fantàstic) d’un expat forà
(expatriat) treballant avui a Barcelona amb la pensió (indigne)
que tindrà un treballador de bastaix (ara en diuen riders) que potser passarà molt temps sense ni estar donat d’alta a
la Seguretat social (cobrant en “negre”, total o parcialment, molts períodes de
la seva vida laboral)?
Que hi ha un problema de desigualtats dins dels sous com en
les pensions (en aquestes menys*) és evident, però caldria matisar-ho molt.
Els “Boomers” -molts en general- teniem
perspectives positives a partir d’una situació de partida desastrosa o ruïnosa
(entre les ruïnes de les guerres de la primera mitat del segle XX). Les
perspectives en general es van assolint. Els “Millenials”, alguns
o forces, tenen unes perspectives bastant obscures, negatives, que ja es van
manifestant (l’habitatge com a exemple) i miren amb enveja els “30 gloriosos”. Els “boommers” miraven terroritzats el passat i temien
molta esperança en el futur. Els “millennials” miren amb enveja el passat i amb
molta preocupació el futur.
Potser fora bo que els “boommers” expliquessin més què va
passar: la definició que primer vam aprendre del que és l’economia (no sé si
ara els ensenyen el mateix): L’economia és la ciència (ciència?, bé,
deixem-ho en art, tècnica, experiència, habilitat,...) de l’administració dels recursos
ESCASOS** susceptibles de ser usats amb finalitats ALTERNATIVES***.
Potser que es tornessin a posar en
circulació les obres d’un dels grans mestres que va ser de la nostra generació,
John K.
Galbraith. Per exemple: “Breve historia de la eufòria financera” que
haurien de llegir (potser ja ho han fet i n’estan traient suc) molts dels “bro”
que van encaterinanta la gent amb els
guanys que treuen del fum o del no res. O, “La cultura de la satisfacción”, que narra la satisfacció dels que viuen bé i ignoren als marginats i als
pobres. Galbraith no va ser cap pensador radical (o ara, potser sí que seria considerat així) i ens va
deixar un bon llegat.
Es diu, ara, que els joves viuran
pitjor que la generació dels seus pares. Està per veure. Per alguns aspectes dels
“mercats” -especialment la precarització del treball- segurament. Però, per
alguns altres aspectes: formació, atencions, estil de vida, ..., no és cert.
Potser cal que pensin més en el futur, que pensin més en el seu compromís
personal amb el què s’ha de fer, com van fer els “boommers” en el seu
moment: estudi, preparació, austeritat, implicació col·lectiva, ...
D’ells, dels “millennials”, és
el futur. Nosaltres, els “boomers”, del tot cert que ja no hi serem i
mentre hi siguem tampoc és cosa d’implicar-s’hi massa, ja no és feina nostra.
Els deixem una bona herència, que no la malbaratin. De les seves mans i del seu
cap-dels "millennials"- és el món
d’avui i del demà.
4 de novembre.
*La
relació entre les pensions més baixes i les més altes es deu acostar bastant al
pensament maoista que -crec que en el seu “petit
llibre vermell”- parlava d’una relació en les retribucions que
anava d’un fins a tres.
**
l’informe del club de Roma, o també informe Meadows, “Los
límites del crecimiento”, és del l’any 1972
***És el
famós dilema de les primeres pàgines del manual d ‘economia de P.A. Samuelson: “Cañones
o mantequilla”.
La
72ena. Edició del Premis Ondas, que es va celebrar fa pocs dies
(26-11-2025), va guardonà en l’apartat desèries de comèdia nacional per a televisió a la producció “Celeste”,
i a la seva intèrpret protagonista, Carmen Machi,
el premi d’interpretació femenina nacional.
-Sorpresa (la meva), política: sé
molt poc de productes audiovisuals i de la seva gent. Aquí es tracta d’una sèrie de
ficció on la protagonista
és una inspectora d’Hisenda.
-“Celeste”. La
trama de la sèrie va de la persecució d’una possible defraudadora d’impostos,
d’una xifra de 20 milions d’euros en la seva declaració de la renda. (Quasi
res, sols cal que repasseu la vostra declaració de la Renda per veure la
magnitud que es tracta). Diuen, asseguren, conten,... que es tracta del fet
real d’una estrella mundial de música llatina molt coneguda.
-Guardonada:“Els Premis Ondas són uns guardons
lliurats als professionals de ràdio, televisió, cinema i música. Són concedits
anualment per Ràdio Barcelona, emissora de la Cadena SER, des de 1954. Són els primers guardons de ràdio i televisió
instituïts a Espanya, per la qual
cosa gaudeixen de gran prestigi.”
Que en un país llatí -en aquest
cas Espanya, però podríem veure-ho també en d’altres veïns propers- una
sèrie de ficció tingui com a protagonista a una inspectora d’Hisenda a punt de
jubilar-se és d’una importància política rellevant (al meu parer) i més
concretament (faig spoiler) que al final se’n surti, crec que ha estat poc
destacat (potser és que ja passo més del compte dels medis de comunicació).
Els guionistes han farcit aquesta
part central de la producció amb alguns aspectes narratius força interessants
també. El gos del recentment difunt marit de la protagonista i el descobriment
que comporta; la figura del free lancer
fotogràfic a la recerca d’imatges interessants de l’esmentada estrella, amb el
que la protagonista arriba fins a extrems insospitats; les “formes” que a vegades ha d’utilitzar la
protagonista per anar desentrellant el que busca; la família del qui té la clau
per aclarir-ho tot...
Però hi ha un aspecte que a mi em
va semblar essencial de la trama: resulta que la protagonista va treure en el seu moment -ja fa molts
anys, recordem que està a punt de jubilar-se- el segon lloc en les oposicions
que va guanyar per accedir a aquest lloc de l’administració pública que sempre
-d’una forma o altra- és cabdal pel seu funcionament. Sense recaptació,
imposada o consentida, no hi ha forma de fer despesa pública, ja sigui per
bastir un exèrcit o per fer anar un hospital.
¿Qui va ser el primer en aquelles oposicions? Cau (pels que som de l’ofici) pel seu propi pes: l’advocat que defensa els interessos de la possible
defraudadora, a canvi -també queda palès a les imatges- d’una bona
picossada de la quantitat a defraudar a la comunitat. Res, les “portes giratòries” a la Villa y Corte, com a totes les capitals, no es dona sols entre alguns polítics, sinó també entre força dels components dels
cossos d’alts funcionaris públics.
Segurament d’obres de ficció amb
personatges de “bons” contra “dolents” n’hi ha hagut, n’hi ha, i n’hi
haurà sempre, és una de les seves cartes, perquè l’espectador o el lector no
surti deprimit, sinó refiat de que el “Bé” (o el be, beeee...) sempre triomfa.
Les imatges finals són eloqüents
Però cal tenir present que la realitat sempre supera a la ficció.
.jpg)
.webp)
