L’Informe Fènix.

 

Agraeixo a Josep M. Carreras, ànima dels dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7,   el Sr. Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre l’esmentat informe.

L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.

Els autors: https://www.informefenix.cat/Informe_Fenix_Autors.html

En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.

Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:

1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.

2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.

3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.

4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.

5. Reduir la capacitat turística.

6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.

7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.

8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.

Malgrat la declaració dels autors de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació -potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta” en la darrera de les seves recomanacions:  “Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i serveis de cura personal.”, encara que veien i coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.

Hi ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys enrere).  Malgrat els posicionaments de Jordi Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies educatives segons l’idioma dels alumnes.

Però els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos. La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes” en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a aquest fet, i un territori cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys molt visibles.

Cert, hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura, ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit, de sentit comú, pel manteniment del territori.

L’existència d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda en la història econòmica i  no ens ha d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de  les forces polítiques i socials dominants en cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea al Holodomor estalinista (aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment en territori europeu.

Els redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me un punt de suport i mouré el món».

Però crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic pot vestir les coses com els convingui.

El punt primer de les seves recomanacions: 

"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.”

 Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui treballa  en aquest sectors principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”? L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.

Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)

Cal aturar aquest model, com?:

Eliminar avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.

Incrementar el salari mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.

Reduir la capacitat turística.

Ah! I aquí s’alça la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.

Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses? Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el que he de fer, hem de fer política econòmica.

Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim. Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional provincial. 

Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi.

No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.

A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé, a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va respondre La Trinca fa molts anys.  

16 de juliol.

 

 

3.