Cada
cop serà més difícil ser català, francès, etíop o birmà al món digital.
Per
primer cop en tres mil anys, no serà aquí (Europa) on es dissenyi el proper
ordre mundial.
L’estructura
política dels estats nació resulta cada cop més ineficient per posar en ordre els
grans grups supranacionals des de la Xina els Estat Units.
Computació,
xips, internet, algoritmes o intel·ligència artificial no formen part d’una
transformació digital sinó d’una revolució digital.
Estem
davant de l’oportunitat d’explorar una altre horitzó que serà radicalment
diferent i, per tant, generarà conflictes.
En
algun moment ens haurem d’atrevir a ser revolucionaris, i enfrontar-nos al que
està passant.
Però
en l’àmbit institucional i
social l’escenari encara està dominat per actors anacrònics i es troba a
faltar un ecosistema de noves veus capaces de personar-se amb contundència a la
discussió.
Estem
incorporant noves eines perquè estem en plena transició d’una societat industrial cap a una societat
digital, i encara no sabem ben bé on anirem a parar i com serà el model
resultant.
Pels que ja hi són, el que diu son obvietats. Pels que no hi son
encara, que s’hi preocupin que això ja està aquí per quedar-se i créixer. Pels que no hi volen ser,
que recordin les lluites dels luddites de l’anterior
revolució industrial. Pels
que ja no hi serem, sempre és bo saber quin món deixarem.
Recullo del taulell d’un
establiment comercial de la Plaça un full que demana ajut per restaurar les
portes de la basílica de Santa Maria. “La vàlua material i simbòlica de les
seves cinc portes, que són dels segles XVII, XVIII i XIX, requereix una
intervenció que en garanteixi la integritat i conservi les traces de la
història que tenen.”
No fa pas gaire van ser les campanes, amb una placa dins del
campanar que en dona constància; dies enrere un bon amic en nom d’una històrica
entitat local em va demanar ajut per l’orgue petit (el
gran, també malmès, ja veurem com i quan es farà, fa vint anys que se’n
parla); l’any passat l’Arquebisbe Metropolità de Barcelona, el Cardenal Omella,
va fer notar als assistents de la Missa
de Glòria de Les Santes que la basílica necessita una mà de pintura; cal arranjar
-sembla- la capella del Roser; la instal·lació elèctrica presenta un estat
perillós;...
Estem davant d’un problema. La
baluerna és de l’Església Catòlica, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, però
el seu deteriorament al cor de la vella Iluro interpel·la als
mataronins. Pel que em diuen els que estan ficats en aquella congregació és un
problema molt estès arreu. La societat s’ha secularitzat. No hi ha capellans ni
monges. Pocs feligresos i aquests ja no són els de les classes dominants i
benestants que apoquinaven les grans reformes mentre el poble menut es posava
la mà a la butxaca quan passava la safata. Ja ningú es recorda del Delme. El centre de Mataró ja no
és el rovell de l’ou del poder ciutadà, cívicament ja no és res, espai per la festa i l'esbarjo, terrasses
de bars i restaurants molts d’ells regentats per ciutadans asiàtics. Tampoc
això no és pas gaire diferent del que passa en altres indrets
Però som interpel·lats no per les
creences religioses, que molts no tenim, sinó per la tradició, la cultura, el
manteniment del patrimoni, per la imatge de l’espai públic. Com resoldre
aquesta situació que no és original però sí controvertida? Els promotors de la
restauració d’aquest element són organismes i entitats de “missa”, com
correspon, però tenen -perquè l’han demanat- el suport de les administracions
públiques. A les administracions públiques hi va a demanar tothom i tampoc
poden -i no han- d’arribar a tot. Primer han d’arribar al comú, després als
singulars. Llavors...? Cal asseure’s a parlar seriosament del problema, sense
apriorismes ni privilegis, conscients de la realitat, disposats a les cessions per
totes parts, mirant a llarg amb consens i constància, com històricament s’han
fet aquests edificis. Els representants del comú i els representats de la
singularitat, històrica i decadent, però singularitat.
I atenció, no és un problema sols
de la basílica de Santa Maria. Hi ha altres baluernes religioses a la ciutat a
considerar.
Agraeixo a Josep M. Carreras,
ànima dels dinars
tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès la possibilitat de
participar-hi. A la darrera, el passat dilluns 13/7, el Sr. Xavier Roig,
coordinador de l’informe Fènix,
ens va fer una presentació del mateix al que va seguir un debat força
interessant. L’entrada que exposo a continuació expressa el meu pensament sobre
l’esmentat informe.
L'Informe Fènix té el seu origen en el neguit d'alguns economistes i empresaris del país, que fa temps que detecten i denuncien les anomalies del model econòmic català. És un anàlisi independent que només vincula a les persones que l'han elaborat i signat.
En aquest context, l'informe introdueix el concepte de "sectors altament subvencionats", definits com aquells .on els salaris, de mitjana, són tan baixos que no generen ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més elementals de què gaudeixen els seus treballadors. Això implica una transferència implícita de recursos des del conjunt de l'economia per cobrir aquest dèficit, especialment perniciosa quan el beneficiari últim de la producció és una persona que no viu a Catalunya. Entre els sectors amb aquestes característiques destaquen especialment el turisme de sol i platja i la indústria càrnia.
Entre les principals recomanacions, l'informe proposa:
1, Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i el valor afegit aportat per cada sector productiu.
2. Eliminar avantages fiscals que afavoreixin activitats de baixa productivitat.
3. Incrementar el salari mínim per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.
4. Implementar polítiques d'immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda.
5. Reduir la capacitat turística.
6. Reformar les polítiques d'ocupació per equiparar-les als estàndars europeus més avançats.
7. Revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i de l'estalvi.
8. Fer obligatori el coneixement del català com a requeriment per ocupar llocs de treball d'atenció al públic i serveis de cura personal.
Malgrat la declaració dels autors
de l’informe Fènix que diuen que té l’origen en el seu neguit en les anomalies
que ells detecten en el model econòmic català, crec que la seva preocupació
-potser subconscient o deliberadament amagada- és la del futur de la societat
catalana -població i territori- que pels camins que va es va allunyant cada
vegada més de la concepció “nacionalista” del país. Ensenyen la “poteta”
en la darrera de les seves recomanacions:
“Fer obligatori el coneixement del
català com a requeriment per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i
serveis de cura personal.”, encara que veien i
coneixent els currículums dels seus autors no és pas d’estranyar.
Hi
ha antecedents d’aquesta preocupació, són històrics: “Catalunya, poble
decadent” de Joan Antoni Vandellós al 1935 (quasi bé cent anys
enrere). Malgrat els posicionaments de Jordi
Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, van ser les
forces d’esquerra, el PSC i el PSUC, els que van treballar per la
unitat civil del poble de Catalunya, assumint el que comportava la integració
efectiva dels “altres catalans”. És la lluita, per exemple, de l’escola
catalana enfront a la idea, aplicada al País Basc, de les dues línies
educatives segons l’idioma dels alumnes.
Però
els recels hi eren, havíem estat “envaïts”, (colonitzats?) pels xarnegos.
La plasmació d’escons al Parlament entre opcions “nacionalistes” i “espanyolistes”
en les diverses convocatòries electorals ha estat clau per què no es fes mai
una llei electoral pròpia de Catalunya que corregís la evident disparitat de la
representació territorial. Ara, el model econòmic que alguns han implantat amb
l’anuència directa o indirecta de les administracions públiques (no ha caigut
del cel) i del que en son beneficiaris, posa sobre la taula l’evidència d’una societat cada cop més
barrejada, amb la por que els “nacionalistes” sempre tenen a
aquest fet, i un territori
cada cop més malmès lluny de les essències tradicionals (?) amb danys
molt visibles.
Cert,
hi ha sectors “subvencionats” (el concepte no és massa exacte però
s’entén), aporten menys del que reben: el turisme, el sector carni, en menys
mesura el comerç a la menuda i, com a tot arreu, el primari: agricultura,
ramaderia, pesca,... Aquest darrer és general i acceptablement assumit,
de sentit comú, pel manteniment del territori.
L’existència
d’uns sectors que aporten uns més i altres menys que d’altres és molt coneguda
en la història econòmica i no ens ha
d’estranyar, forma part de les decisions polítiques, del que es coneix com a
política econòmica. Aquestes decisions responen als interessos de les forces polítiques i socials dominants en
cada moment històric i en tenim referències a l’abast: des de la P.A.C. europea
al Holodomor estalinista
(aquest un cas extrem). Ara estem assistint a un debat importantíssim d’intentar
capgirar substancialment les polítiques econòmiques implantades després -i a
resultes- de les guerres mundials de la primera meitat del segle passat principalment
en territori europeu.
Els
redactors de l’Informe Fènix han trobat una molt bona palanca que posa de
manifest les anomalies del sistema econòmic català (només el català?). Això
també és tant vell com Arquímedes: «Doneu-me
un punt de suport i mouré el món».
Però
crec que és un error discutir o qüestionar l’informe Fènix centrant-se en aquesta
palanca. Aquesta pot ser certa, potser sí, però la crítica als sectors del
turisme i de la industria càrnia es poden fer també des d’altres punts de vista
ja que tenen altres externalitats molt evidents, les medi ambientals per
exemple. L’objectiu dels redactors de l’informe és un altre i el mon acadèmic
pot vestir les coses com els convingui.
El punt primer de les seves recomanacions:
"Augmentar la transparència mitjançant la publicació de la balança fiscal i
el valor afegit aportat per cada sector productiu.”
Hi ha sectors que aporten menys del que comporta el seu funcionament. Qui
treballaen aquest sectors
principalment?: Mà d’obra immigrada. Els autors en privat i en pla col·loquial
parlen de negres, “sudaques” i moros. Així, quins i com seran els futurs “catalanets”?
L’acudit d’en Mohamet Torrens. Què fem, com conceptuem, en Lamine
Yamal? Bé, aquest és metropolità i del Barça. No cal que en parlem gaire.
Però a més a més, quin son els sectors que malmeten més el territori: el
turisme (Lloret, Salou, ...) i el porcí (de La Garrotxa al Lluçanès), la
Catalunya “catalana”, el pa amb tomàquet i l’esqueixada, la botifarra
amb mongetes, la sardana i les havaneres,... (les havaneres!)
Cal aturar aquest
model, com?:
Eliminar avantatges
fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat.
Incrementar el salari
mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats.
Reduir la capacitat
turística.
Ah! I aquí s’alça
la veu -poderosa- dels principals beneficiaris d’aquest model. Hi ha molta
gent que en viu, de forma interessada, aliena o tan se me’n fotista. Els
primers, els empresaris dels sector; els segons les administracions, les locals
per endavant, també les altres. Dieu a l’Alcalde de Vallfogona del Mig que potser
tancaran les granges de porcs de quatre potes. Dieu al President de la comarca
de l’Empordanet que cal reduir el nombre de places hoteleres. Dieu a les
administracions que cal reduir algunes partides de la balança de bens i serveis.
Cal “Implementar polítiques d’immigració selectiva basades en la
qualificació i la demanda.” Parole, parole,... La gent que emigra ho fa per
millorar les seves condicions de vida i va allà on hi ha treball. El que li
ofereixin és millor del que tenen. No cal polítiques d’immigració, calen
polítiques econòmiques que determinin què volem ser. Volem turisme de masses?
Tindrem cuiners, cambres, personal de neteja i serveis. Volem un serveis de
cures digne i competent? Tindrem infermers/eres, metges i personal sanitari
qualificat d’arreu. Volem “matarifes”?, tindrem personal a dojo. Volem
qualificats informàtics? A la Índia en formen a milers. No és política immigratòria el
que he de fer, hem de fer política econòmica.
Aquí comença de veritat la qüestió: Quin país volem i com ho aconseguim.
Sobre la taula tenim a Catalunya vuit (8) opcions polítiques : quatre "nacionalistes": de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant per ambdós
cantons del centre; i quatre opcions "espanyolistes", dues unitàries i dues
federals. Tot el ventall cobert amb un sistema d’eleccions proporcional
provincial.
Revisar el sistema
fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del
treball i l’estalvi.
No sé entreveure quina possibilitat d’aconseguir conjuminar una acció de
govern que tingui un mínim de consens i de cohesió interna. Ingovernabilitat.
A partir d’aquesta constatació, tothom estirant pel seu cantó, sense un
diagnòstic comú, no hi ha possibilitat de fer un mínim de política coherent i de política econòmica encara menys. El resultat? Evident, no ens en sortirem. Bé,
a curt se’n sortiran alguns, aprofitats i depredadors. I el poble? Ja ho va
respondre La Trinca fa molts anys.
Va ser molt interessant i instructiva l’entrevista que la
directora del diari Ara, Esther Vera,
va fer en viu i directe a Raimon Obiols (segurament una de les darreres “patums” que queda dels inicis i del llarg procés de la unitat
socialista a Catalunya després del franquisme) en l‘acte
institucional de commemoració dels 50 anys del Miting de la Llibertat (organitzat
pel Govern de la Generalitat i la Fundació Rafael Campalans) a la
sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Curiosa la selecció de l’entrevistadora, suposo que un “clin
d’oeil” als nacionalistes i la voluntat de no fer una entrevista “massatge”,
reeixida per a mi en les dues suposicions.
Algunes coses a destacar en una lliure
interpretació personal meva:
-Sols hi va haver dos moments en que els
assistents (provectes) vàrem aplaudir, llevat del final.
El primer quan al explicar
algunes de les coses reeixides pels socialistes catalans va fer referència a la
reforma de l'Exèrcit que va aconseguir portar a terme Narcís Serra.
Llavors va continuar: “si també s’hagués fet el mateix amb la policia i la
judicatura potser ara no ens trobaríem on estem”.
El segon, al ser preguntat sobre
que li havia semblat la recent visita del President Illa a Jordi
Pujol va dir que li havia semblat bé, però que ell no hi hauria posat tant d’entusiasme.
Dit amb el President Illa assegut a primera fila de la sala.
-També va fer una confessió i una afirmació:
“M’he reconciliat amb això que
se’n diu “l’aparatu,” reconec la feina de l’organització en els partits”!
Els que hem viscut la història d’aquests cinquanta anys de vida del PSC
en sabem alguna cosa. Tenia a en Josep M. Sala assegut dues files més
endavant. Chapeau, mestre! També crec que no hem d’anar-nos-en
deixant velles històries mal cicatritzades.
Reconeixement a la figura d’en Pasqual
Maragall varies vegades. La història del MSC i del FOC
tornant-se a creuar, les estratègies i tàctiques d’ambdues forces i d’ambdós
personatges, i la síntesi, el PSC. La periodista li va preguntar si era
cert allò de que en Pasqual era modernista i ell noucentista, i va
contestar afirmativament. Tots dos venen familiarment d’on venen, és la
història recent, o no tant llunyana, de Catalunya.
-Per mi, les dues preguntes que va resoldre més be
van ser les relacionades amb Espanya:
“Què li va semblar el pacte
amb el PSOE de les eleccions del 1977?” Resposta de calaix pels que sabem d’on
venim: “ve de molt enrere, de trenta anys enrere”. Sí, de Josep
Rovira, del Front de la Llibertat, a Tolosa de Llenguadoc l’any 1947.
No sé pas si és massa coneguda la nostra història, des de sempre federals
“Quina valoració en fa del
procés?”. És la seva teoria del botó vermell. “i sí sí?” es va
preguntar la gent. I la resposta correcta dels dirigents hauria d’haver estat: “I
sí no?”
Aquest és el meu record i
interpretació personal de l’entrevista, però recomano a qui la vulgui veure
sencera que ho pot fer a l’enllaç a Youtube ja que hi ha moltes més coses
interessants a remarcar. (p.e., com va anar l’exposició que van fer al
Governador Civil els que li van anar a demanar el permís per fer l’acte i el que va passar en ell.)
Per acabar, una fotografia (extreta del vídeo de la presentació de la commemoració) de
dues jovenetes llavors que van anar al Palau Blaugrana aquell dia: La Pili
González i l’Anna Comas (en el record).
