Publicat com epíleg a "Les lliçons de la historia. Veterans socialistes homenatjats". PSC-Mataró 2005.
Discussió amb les JSC (amb la
meva filla)
Ja
fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula
de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a
la Segona República. Per ells, en
aquells temps si que hi havia valors de
transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara,
diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no
valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho.
Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa
per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això
no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva
importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que
som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política
que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha
arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no
està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar
treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.
Hem de conèixer la història, però
no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El
coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc
i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes
encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els
resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions.
Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acríticament les
actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i
els condicionants.
Pas d’una societat agrària a una societat
post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La
societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La
majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc
repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals
(l’Església, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això
generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt
i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els
canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una
situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses
capes mitges. L’Església, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el
comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han
desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social)
s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.
Els personatges travessen el
segle XX.
Les
persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa,
guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que
ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida
és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la
tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats
son escollits per ells; surten dels seus
fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra
panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla
esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets
a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i
quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les
lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que
costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.
Reconeixement del seu esforç i
del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En
els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb
tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat,
amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer.
Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que
passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem
d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van
treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions
presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “sèniors”. Avui,
potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa,
valorem menys la gent gran.
Retorn als joves.
Permeteu-me
que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de
Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu
Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu
l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre
els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què
tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre.
Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè
l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al
capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un
ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment
contraris s’amaguen altres significats molt més
importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de
creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense
desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a
disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons,
encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el
gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que
generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i
en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament,
adéu.”
Manuel
MAS I ESTELA
Mataró,
26-08-05
*”El
temps i la felicitat”, Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada