29 de novembre del 2022

Desconstrucció o destrucció.

 

M’agrada més la definició de la R.A.E. de desconstruir: 

“Deconstruir: Deshacer analíticamente algo para darle una nueva estructura.


J.K.Galbraith ens va explicar ja fa molt temps a “Breve historia de la eufòria financiera” que passats uns anys d’una crisi provocada per l’esclat d’una bombolla econòmica en tornaria a venir una altra ja que els agents econòmics oblidarien el que havia passat i tornarien a crear una altra bombolla que al seu torn petaria.

Aquests dies assistim al daltabaix de “criptomonedes”. Suposo que el nom ve de que són críptiques, que no s’entenen gaire. Bé, per mi són incomprensibles, llevat que acceptem que ja estem en un món tant esbojarrat que es poden crear actius del no res. Tampoc és tant rar, en la crisis del 2008 en vam aprendre alguna cosa, encara que sembla, com encertadament deia Galbraith, que ho hem oblidat al poc temps, sols 14 anys després. L’any 2010 vaig publicar una entrada que en parlava: https://manelmas.blogspot.com/search?q=Huy 

John Lanchester, “¡Huy!” ed. Anagrama, B-2010.

Les darreres línies del llibre:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Res, no hem fet cas de res. Va venir la pandèmia i encara s’ha d’acceptar per la gent que és un derivat de les males relacions de l’home amb la naturalesa. Deien que en sortiríem millor i no sembla que sigui així. Després a vingut la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, encara que també sembla que la inflació ja estava en marxa. En conseqüència avui tornem a parlar de crisi, la tercera en el que portem de segle.

L’actuació dels govern ara es dirigeix a “pal·liar” els efectes més immediats i evidents de les pujades de preus, del desproveïment de certs bens, de la necessitat de la descarbonització,..., però tot són paraules. Ningú vol afrontar la realitat de l’economia, tot s’ha de controlar, regular, dirigir. Des dels preus de l’energia, als lloguers, als efectes de les pujades dels tipus d’interès, ...

Ara que aniria molt bé deixar unes quantes coses al arbitri dels mercats, fins els liberals es tornen intervencionistes. Cal subvencionar la gasolina quan fora millor que l’augment del seu preu ajudés a situar la realitat dels desplaçaments i del transport assumint-ho. Cal ajudar als que van agafar préstecs a tipus variable ja que els arriben unes quotes insostenibles, desmoralitzant als previsors que les van agafar a tipus fix. Cal..., alhora pensar en un sistema diferent? Ca! Hem de preservar com sigui el funcionament “normal” (és a dir actual) del sistema. No podem parar, la gent se’ns tiraria a sobre.

Vinga, mantinguem les lluminàries de Nadal com  si res (no, ara gasten menys!, com si això ja fos la solució). Mantinguem els consumisme dels dies festius que s’acosten, no fos cas que el comerç se’n ressenti i la psicologia de les masses pateixi després de les constriccions dels temps de la pandèmia. Sobretot, l’hostaleria i la restauració que no pari, cal fer els àpats d’empresa nadalencs. Ajudem com sigui als endeutats, no podem pas tornar a tenir una crisi bancària i de desnonaments.

Si no passa res, o fem veure que no passa res. Hi ha evidències de les conseqüències del canvi climàtic. Hi ha reunions internacionals de alt nivell que prenen declaracions més o menys preocupants, Hi ha continuats i contundents estudis que ens parlen de les creixents desigualtats. La guerra al hivern encara és més dura per les poblacions civils. Res, home, res, ja ens sortirem. Tenim el futbol per entretenir-nos, no ens vingueu amb mals averanys.

Hem de desconstruir el món que hem muntat però no ho farem, no ens atrevim a dir-ho i menys a fer-ho. Potser algunes coses estan construïdes sobre sòlids fonaments, però en el món d’avui em sembla que més aviat tot està aixecat sobre arenys. La destrucció pot venir per causes naturals, és veuen a venir; per causes socials, també s’albira. Potser no serà immediata o sobtada, potser s’anirà produint mica en mica, enrunant-se les edificacions per l’acció continuada dels elements físics o humans.

Certament, les generacions futures, amb molt més coneixement que les passades, ho tenen més fotut. Poden viure bé si saben desconstruir la realitat present que s’aguanta amb pinces. Sinó, aniran presenciant com se’ls va destruint aquesta realitat, sense que ens siguin agents conductors, amb uns costos dolorosos que hauran d’assumir vulguin que no. El futur no està escrit, però ja no és el que era.  



Hubert Robert: “Paisaje con ruinas de templos romanos” (c.1773)

Alte Pinakothek. Múnich.


29 de novembre.

25 de novembre del 2022

I van 50!


  Vaig signar un bon contracte. Després em van tallar la corbata.


25 de novembre.


24 de novembre del 2022

Un amic.

 

S’ha mort un dels meus gitanos de l’Avda. Recoder. Pels seus era el tio Ninorro, per mi era en Santi. De sempre ben plantat, elegant, no hagués dit pas que ja en tenia 82 d’anys. Compromès amb la seva gent i els seus problemes, en vam parlar molt en el seu moment, tenia jerarquia a la seva comunitat. Amic meu, molt, com jo d’ell. S’estimava la seva ciutat, Mataró, i ho demostrava. Trobaré, trobarem, a faltar la seva presència. “Et veig molt bé”, encara no fa poc em deia pel carrer quan ens veiem. 

Demà, dissortadament, no podré acompanyar-te en el darrer comiat, però et recordaré sempre. Descansa en pau amic, repeteixo l'abraçada a tota la família que deu ser ben llarga.


(Mariola Bogacki, pintora surrealista polonesa, 1965)


24 de novembre.

19 de novembre del 2022

Sorpresa!!

Acabo de rebre una comunicació de Google (sembla que és verídica) -a la que no puc contestar- en que se’m comunica que han retirat una entrada del meu antic blog (que està inactiu des de fa 11 anys) http://manelmas.blogspot.com/ .

Hola:

 

         Como probablemente ya sabrás, nuestras normas de la comunidad

(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger. Nos han pedido que revisemos tu entrada "El viatge dels '60.". Hemos determinado que vulnera nuestras normas y hemos retirado la URL http://manelmas.blogspot.com/2008/05/el-viatge-dels-60.html, de modo que no está disponible para los lectores de tu blog.

 

     ¿Por qué se ha anulado la publicación de tu entrada de blog?

     Tu contenido vulnera nuestra política de malware y virus.

….

L’entrada és de l’any 2008, fa 14 anys!!!, evidentment no recordo el seu contingut exacte, però pel títol em sembla que feia referencia al propòsit que havia manifestat a la família de anar amb ells Nova York quan fes 60 anys. No ho sé, suposo que hi devia incloure algun afegit, fotografia o enllaç, que ara em duien que és incorrecte. Sorprenent.

Em diuen que puc tornar a penjar l’entrada si la corregeixo, però com que no sé què he de corregir hauria d’intuir què és el que vaig fer incorrectament i els ha portat a esborrar-la. Sí, sí, l’entrada ja no existeix. Era una entrada del 24 de maig del 2008. Tinc un resum del que vam fer guardat al magatzem (disc extern) i hi he trobat l’enllaç d’aquella data que clar clicant a sobre no et porta ja a enlloc. S’ha evaporat, o l’han evaporat.

Bé, com que la constància del viatge va quedar ben reflectida, tant la sortida a la segona quinzena d’agost amb dues entrades, com a la tornada al setembre amb 10 més d’experiències varies i tres entrades més en mesos posteriors, crec que sols hauré perdut el propòsit del mes de maig que dono per desaparegut. Malgrat tot faré copies d’aquelles 15 entrades, no fos cas que algú també creies que hi ha inconveniències.

Sort que l’Eulàlia va confegir un gran àlbum de fotografies, el primer de viatges de tots els que han vingut darrera des d’aquell, que comença amb una fotografia meva del dia que vaig fer 60 anys obrint un sobre on se’m comminava a complir la meva vella promesa:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables. Llavors, en Josep i l’Eulàlia van reclamar deixar de banda la història i anar a Nova York, la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi aniríem quan fes 60 anys... I finalment aquest aniversari ha arribat!”

És la primera vegada que em trobo amb una qüestió semblant després de més de 17 anys penjant entrades de tota mena al blogger, unes 2.500! Potser sí que algun dia havia de passar. Què hi farem...





19 de novembre.

18 de novembre del 2022

Deus vult! Deus vult! Deus vult!

Quan era petit, en els primers anys d’escolarització als Maristes de Sant Josep, i després als de Valldemía, teníem una assignatura -amb el seu corresponent llibre- de Història Sagrada. Vam estudiar l’Antic i el Nou Testament i també la Història de la Religió Catòlica (així, amb majúscules). Vaig aprendre forces coses que em van donar una idea -esbiaixada, evidentment- del món on havia anat a raure. No sé pas si això ara es considera necessari o fins i tot convenient, però al menys quan vaig als museus entenc el quadres. Abraham, el Macabeus, Palestina, els pans i els peixos, i també les lluites d’investidura, els protestants, els jansenistes, Lleó XIII.

D’aquella època vaig saber de les Creuades -unes quantes- des del cantó de l’Església llatina. Vaig saber de l’Edat  Mitjana i del feudalisme (molt per sobre), de les lluites entre el poder temporal, l’Emperador, i el religiós, el Papa. Pinzellades i tal com he dit abans, esbiaixades.

Molts anys desprès, va caure a les meves mans l’obra de l’Amin Maalouf: “Les creuades vistes pels àrabs”, de quasi bé fa 40 anys. Era la visió de l’altre costat. De com ho van veure la gent que habitava aquestes terres, el Llevant que sempre n’ha dit l’autor, que ja portaven uns quants anys establerts i manant allà, més de 400!

Ara, fa pocs dies, vaig veure en el taulell d’una llibreria una obra de Peter Frankopan. La Primera Cruzada, La llamada de Oriente, ed. Crítica, B-2022.  L’editorial em mereix consideració i l’autor també (curiosa la seva biografia). El seu llibre “El corazón del mundo” em va agradar: “Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva”. La perspectiva que ara ens proposa l’autor és veure la Primera Creuada des de l’Imperi Bizantí i la figura del seu emperador Aleix I Comnè.

El llibre segurament s’hauria apilonat en els pendents de llegir si no fos que un inoportú constipat (no Covid, m’he fet la prova) m’ha retingut enclaustrat a casa deslliurant-me, quin remei, dels meus quefers habituals. Com una petita bèstia engabiada. Els que som compradors compulsius de llibres tenim solució fàcil en aquestes situacions -ep!, si tens el cap mínimament clar (llet de cabra calenta + paracetamol)-. Cal anar a la pila de llibres pendents i posar-te a llegir el primer que et vingui a la mà.

Bé, als meus anys, he aconseguit tenir la visió més complerta (?) d’aquells fets històrics, Frankopan diu al acabar el llibre: “La llamada de Oriente iba a remodelar el mundo medieval y ampliar los horizontes geográficos, económicos, sociales, políticos y culturales de Europa como nada lo había hecho hasta entonces. Después de novecientos años en las sombras, Alejo debería volver a recuperar un lugar central en la historia de la Primera Cruzada.”

 


17 de noviembre.

7 de novembre del 2022

Sarabanda del batlle

En Txitxo Rovira (Josep M. Rovira Juan), fill d’en Rovira-Brull (1926-2000), m’anuncia que s’està preparant una exposició per l’any que ve commemorativa dels 25 anys de la plantada de la Laia l’arquera a la Porta Laietana. Tinc algun record escrit que li passo. Me’n demana més. No van ser pas els temes culturals els que m’ocuparen principalment en la meva gestió, temps enrere hi havia mancances més punyents, encara que sempre vaig atendre propostes i suggeriments assenyats que se’m van fer en aquest camp i que crec que n’ha quedat a la ciutat una mostra de la que estic satisfet.

La figura icònica de la Laia perviurà la memòria de l’artista. En Josep M. Rovira-Brull era un barceloní de naixement que amb el temps, passat breument per Premià de Mar, va esdevenir un mataroní de vocació i adopció complert. La seva vinculació a la nostra ciutat va ser molt intensa, com el record i l’obra que hi ha deixat.

La relació amb l’Ajuntament va ser considerable, encara ho és. El cartell de Les Santes del 1982 és seu, el de l’any abans va ser de la Nefer, la seva filla. L’obsequi-record de l’Alcalde als components del Consistori del mandat 1983-1987 també ho fou, amb un conjunt de pintures de vaixells diferents per cadascú. El del mandat 1983-1987, va ser una obra del seu gran amic i col·lega Pepe Novellas. Amb aquell motiu m’obsequià amb una Nadala que guardo curosament.

 


“Mataró per la Pau” va ser una pintura encarregada expressament per penjar sobre el domàs al balcó de la porta de l’Ajuntament amb motiu de les protestes contra la guerra d’Iraq de 1991 i que després va anar al despatx de l’alcaldia. Evidentment, la Laia és i serà coneguda pels mataronins que no van arribar a viure’l, a ell i el seu art, encara que no sé pas si els lectors de la biblioteca Pompeu Fabra s’aturen massa a gaudir dels murals que va fer per Tintex i que encara llueixen al seu vestíbul.

He recuperat -de l’estanteria on guardo més o menys endreçades publicacions varies d’art i artistes- el catàleg que el Patronat Municipal de Cultura de l’Ajuntament va editar amb motiu d’una magna exposició Rovira-Brull a Can Palauet (crec que la planta baixa s’acabava d’estrenar com a sala d’exposicions) del 19 de juliol al 15 de setembre del 1996. Si la memòria no em falla preteníem que fos “l’exposició de l’estiu”, pensada per atreure visitants. És un catàleg formidable, val la pena llegir les plomes de renom que glosen la vida i l’obra de l’autor. Repassant-lo em torna la imatge de la “Sarabanda del batlle” pintura de l’any 1992, 30 anys ja!



L’exposició que es prepara per l’any vinent servirà perquè una nova generació de mataronins/es adquireixi un renovat coneixement de l’obra d’en Rovira-Brull que tindrem -espero- perennement a la vista.

7 de novembre. Veig que és l'entrada número 1000 que penjo en aquest blog que vaig començar just quan vaig deixar la feina el 2011. Déu n'hi do.