Maalouf

He escrit més d’una vegada sobre les lectures que he fet d’Amin Maalouf. Ara he acabat “El naufragio de las civilizaciones”, Alianza Ed., M-2019. També m’ha agradat. Una mirada lúcida –¿trista?- al món d’avui. Com ha canviat el panorama de la humanitat en els anys de la seva vida, que pràcticament són els meus. El món àrab, els esdeveniments de l’any 1979, l’ensulsida del comunisme, les crisis actuals.

“Lo que caracteriza a la humanidad actual no es la tendencia a agruparse dentro de conjuntos muy amplios, sino una propensión a la fragmentación, al fraccionamiento y, a menudo, a la violencia y la acritud.”

“Lo que lamento es la desaparición de determinado estado de ánimo que existió en tiempos de los imperios y consideraba normal y legítimo que unos pueblos vivieran en el seno de la misma entidad política sin tener forzosamente las misma religión, la misma lengua ni la misma trayectoria histórica, Nunca dejaré de oponerme a la idea de que las poblaciones que tienen lenguas o religiones diferentes harían mejor en vivir separadas entre sí. Nunca me decidiré a admitir que la etnia, la religión o la raza sean cimientos legítimos para edificar naciones.”

“Está claro, en cualquier caso, que hemos entrado en una zona de borrascas imprevisible, arriesgada y que parece destinada a durar. La mayoría de nuestros contemporáneos han dejado de creer en un porvenir de progreso y prosperidad. Vivan donde vivan, se sienten desconcertados, rabiosos, amargados, sin norte. No se fían del hervidero mundial que los rodea y sienten la tentación de dar crédito a extraños fabuladores.”

“...¿cómo convencer a nuestros contemporáneos de que, al seguir presos de los conceptos tribales de la identidad, de la nación o de la religión o al seguir glorificando el egoísmo sacro, les están preparando a sus propios hijos un porvenir apocalíptico?”

11 de març.

"Los desorientados"

He llegit molts dels llibres de l’Amin Maalouf. Novel·la, historia, assaig. És un autor que m’agrada, m’identifico amb el que escriu. Pel Reis passats em vaig fer portar la seva darrera obra publicada aquí “Los desorientados”, Alianza ed. M-2012. Va anar a la pila de novel·les per llegir, fins ara a l'estiu. És la primera obra de ficció que he llegit aquest any (encara que alguns assaigs no sé si no podrien considerar-se ficció també). No m’ha decebut gens, em va enganxar de seguida. Els personatges, a través del que anota el protagonista, Adam, el que diuen, el que fan, el que són, … La història recent del Llevant (mai en diu el Líban en Maalouf) que ha portat a molts d’ells per motius diversos a la diàspora, Brasil, Estats Units, França, Síria; a deixar el món i tancar-se en un monestir; mantenir el vell patrimoni familiar: ficar-se i embrutar-se a la política, a l’integrisme,.. L’origen de la narració, una mort i l’enterrament. El desenllaç sorprenent i sobtat, simbòlic potser? Del tot recomanable.

 

“Nací en un planeta, no en un país. Sí, claro, también nací en un país, en una ciudad, en una comunidad, en una familia, en una maternidad, en una cama ... Pero lo único importante, para mí y para todos los seres humanos, es el hecho de haber venido al mundo. ¡Al mundo! Nacer es venir al mundo, y no en tal o cual país, ni en tal o cual casa.”

“Hay aspectos de la realidad que no somos capaces de ver, y es inevitable que dentro de unos años nos digamos todos y cada uno: “Pero, ¿cómo pude no ver esto?”. Precisamente voy a pedirles que se proyecten hacia el porvenir y me hablen de un blind spot que hoy en día nos cueste mucho ver y que nos parecerá evidente dentro de treinta años.”

 

20 d'agost.

Uns germans inesperats.*

*”Uns germans inesperats”, Amin Maalouf. Alianza Editorial, M-2020.

Empèdocles d'Akragas o senzillament Empèdocles（Ἐμπεδοκλῆς) (Agrigent, 490 aC-430 aC) va ser un poeta, metge^[2] i filòsof grec pluralista. A l'Antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en hexàmetres.

De la Wiquipèdia.

El món, al frec d’una guerra nuclear (catastròfica), s’atura. Res ja no va per les ones. Energia, comunicacions, notícies,..., foses intermitentment. Des d’una minúscula illa atlàntica a tocar el continent europeu, on viu quasi en solitari, el canadenc Alec Zander, dibuixant (així signa les seves vinyetes per periòdics de mig món), comença un diari, és el 9 de novembre. En ell anota les sorprenents coses que veurà i viurà.

Les converses amb en Moro, l’ajudant del President dels EE.UU., les de l’esquerpa primer veïna, l’Ève, escriptora bloquejada, les de la seva fillola Adrienne, metgessa a Paris, les del passador Agamèmnon, les dels veïns de Port Atlàntic,...

És la darrera novel·la que ha publicat Amin Maalouf. No recordo en una obra purament literària (encara que no sé si aquests ho és en puritat) haver posat tants punts, haver doblegat tantes cantonades de pàgina, per marcar frases, paràgrafs o digressions que m’han cridat l’atenció.

A poc de començar l’obra, un cop plantejat el marc, centra el tema. Havent escoltat el primer discurs del President del EE.UU. per explicar els fets que estan succeint escriu:

“El que acabem de sentir no és Hernán Cortés anunciant al seu poble que ha trobat Moctezuma, sinó Moctezuma anunciant al seu poble que ha trobat Cortés.”

Es desferma una lluita entre dues concepcions antagòniques d’enfrontar-se al fet magistralment descrites per l’entrevista televisada que fa el Vicepresident en funcions de President del EE.UU., Gary Boulder, i la rèplica que també li fa en una altra entrevista televisada, Cynthia Milton, l’esposa del President no dimitit encara del EE.UU.

Al cementiri d’Arlington, la reina Electra, darrera Demòstenes, rebla el clau.

El diari de l’Alexander es tanca amb un epíleg íntim, i amb ell el llibre, el 9 de desembre, un mes després de començar-lo.

No faré el que ara en diuen un “spoiler”. Cal llegir-lo. El recomano.

5 de gener.

Extraviats en la incertesa.

 

Acabo de llegir el darrer llibre que han publicat de l’Amin Maalouf: “El laberint dels extraviats”, Alianza ed. M-2024. Segueixo a aquest autor des de fa molt temps, de les seves primeres novel·les, fantàstica “Lleó l’Africà”, i els seus assaigs, “Identidades asesinas”. És un escriptor ben reconegut.

En aquest darrer llibre planteja l’estat del món d’avui des de la perspectiva dels intents, reeixits o fracassats, de capgirar la primacia diguem-ne d’Occident des del segle XV fins avui. L’emperador xinès del moment ordena retirar les expedicions de l’almirall Zheng He que des de l’orient anava cap a occident arribant a les costes de l’Àfrica, deixant la via lliure perquè els esforços d’ Enric el Navegant, rei d’un pobre i petit país a l’extrem contrari, engegués la ruta d’occident cap a l’orient que seria seguida per molts altres veïns seus que amb unes tecnologies superiors imposessin pràcticament arreu, quasi fins avui, el seu domini polític i econòmic.

No serà fins el segle XX quan es facin intents de soscavar aquest predomini. Primer el Japó sorgit de la “restauració Meiji” que fracassa al voler convertir-se al seu torn en una potència colonial. Desprès la revolució comunista a Rússia (la URSS) que també fracassa al demostrar-se la seva incapacitat competitiva. Per últim, la transformació de la Xina, no de la mà de Mao Zedong sinó de Deng Xiaoping, que pel que sembla ara per ara, sí que és reeixida.

Per sobre d’aquesta evolució històrica l’ascens del predomini dels Estat Units d’Amèrica com a  una potència d’Occident.

“El que tenen en comú els tres reptes principals llançats a la supremacia d’Occident, des del principis del segle XX, és la identitat del país que els va entomar: els Estats Units d’Amèrica. Van derrotar militarment al Japó, van sortir victoriosos de la guerra freda amb la Unió Soviètica, i són ells els que es troben a primera línia per fer front a l’ascens de la Xina. De passada, van aconseguir marginar les antigues potències europees i convertir-se per a elles en un líder, en un protector i, gairebé en un sobirà. La seva influència és ara planetària, i en tots els àmbits -una preeminència fins ara mai assolida per cap altra nació.”

El llibre no pretén ser un text acadèmic (no hi ha notes a peu de pàgina fet que s’agraeix i sols una somera, per l’envergadura de l’intent, bibliografia al darrera) sinó una exposició del moment actual portada a través de la història d’aquest darrers cinc segles, farcida d’explicacions que poden semblar marginals però que fan que sigui ben entenedora.

El moment històric és molt complicat. L’autor vol ser optimista, potser fins i tot ho és.

“A tot arreu el progrés va acompanyat d’incertesa, ansietat i perplexitat. A tot arreu, ens agradaria trobar una mica més de serenitat, vigilància i solidaritat.”

Molt recomanable.

Deus vult! Deus vult! Deus vult!

Quan era petit, en els primers anys d’escolarització als Maristes de Sant Josep, i després als de Valldemía, teníem una assignatura -amb el seu corresponent llibre- de Història Sagrada. Vam estudiar l’Antic i el Nou Testament i també la Història de la Religió Catòlica (així, amb majúscules). Vaig aprendre forces coses que em van donar una idea -esbiaixada, evidentment- del món on havia anat a raure. No sé pas si això ara es considera necessari o fins i tot convenient, però al menys quan vaig als museus entenc el quadres. Abraham, el Macabeus, Palestina, els pans i els peixos, i també les lluites d’investidura, els protestants, els jansenistes, Lleó XIII.

D’aquella època vaig saber de les Creuades -unes quantes- des del cantó de l’Església llatina. Vaig saber de l’Edat  Mitjana i del feudalisme (molt per sobre), de les lluites entre el poder temporal, l’Emperador, i el religiós, el Papa. Pinzellades i tal com he dit abans, esbiaixades.

Molts anys desprès, va caure a les meves mans l’obra de l’Amin Maalouf: “Les creuades vistes pels àrabs”, de quasi bé fa 40 anys. Era la visió de l’altre costat. De com ho van veure la gent que habitava aquestes terres, el Llevant que sempre n’ha dit l’autor, que ja portaven uns quants anys establerts i manant allà, més de 400!

Ara, fa pocs dies, vaig veure en el taulell d’una llibreria una obra de Peter Frankopan. “La Primera Cruzada, La llamada de Oriente”, ed. Crítica, B-2022.  L’editorial em mereix consideració i l’autor també (curiosa la seva biografia). El seu llibre “El corazón del mundo” em va agradar: “Veure el món i la seva història des d’una altra perspectiva”. La perspectiva que ara ens proposa l’autor és veure la Primera Creuada des de l’Imperi Bizantí i la figura del seu emperador Aleix I Comnè.

El llibre segurament s’hauria apilonat en els pendents de llegir si no fos que un inoportú constipat (no Covid, m’he fet la prova) m’ha retingut enclaustrat a casa deslliurant-me, quin remei, dels meus quefers habituals. Com una petita bèstia engabiada. Els que som compradors compulsius de llibres tenim solució fàcil en aquestes situacions -ep!, si tens el cap mínimament clar (llet de cabra calenta + paracetamol)-. Cal anar a la pila de llibres pendents i posar-te a llegir el primer que et vingui a la mà.

Bé, als meus anys, he aconseguit tenir la visió més complerta (?) d’aquells fets històrics, Frankopan diu al acabar el llibre: “La llamada de Oriente iba a remodelar el mundo medieval y ampliar los horizontes geográficos, económicos, sociales, políticos y culturales de Europa como nada lo había hecho hasta entonces. Después de novecientos años en las sombras, Alejo debería volver a recuperar un lugar central en la historia de la Primera Cruzada.”

 

17 de noviembre.