Desconstrucció o destrucció.

 

M’agrada més la definició de la R.A.E. de desconstruir: 

“Deconstruir: Deshacer analíticamente algo para darle una nueva estructura.”

J.K.Galbraith ens va explicar ja fa molt temps a “Breve historia de la eufòria financiera” que passats uns anys d’una crisi provocada per l’esclat d’una bombolla econòmica en tornaria a venir una altra ja que els agents econòmics oblidarien el que havia passat i tornarien a crear una altra bombolla que al seu torn petaria.

Aquests dies assistim al daltabaix de “criptomonedes”. Suposo que el nom ve de que són “críptiques”, que no s’entenen gaire. Bé, per mi són incomprensibles, llevat que acceptem que ja estem en un món tant esbojarrat que es poden crear actius del no res. Tampoc és tant rar, en la crisis del 2008 en vam aprendre alguna cosa, encara que sembla, com encertadament deia Galbraith, que ho hem oblidat al poc temps, sols 14 anys després. L’any 2010 vaig publicar una entrada que en parlava: https://manelmas.blogspot.com/search?q=Huy 

John Lanchester, “¡Huy!” ed. Anagrama, B-2010.

Les darreres línies del llibre:

“La victoria del capitalismo de libre mercado duró dos décadas: ya es hora de bajar el ritmo, calmarse y decidir cómo lograr que la industria financiera vuelva a ser algo que sirva al resto de la sociedad en lugar de saquearla. En este nivel, tenemos que empezar por pensar cuándo tenemos suficiente –dinero, cosas- y si en realidad necesitamos todo lo que creemos necesitar, más allá de lo que ya poseemos. En un mundo que se va quedando sin recursos, la idea más importante desde el punto de vista ético, político y ecológico puede resumirse en una sola palabra: Basta.”

Res, no hem fet cas de res. Va venir la pandèmia i encara s’ha d’acceptar per la gent que és un derivat de les males relacions de l’home amb la naturalesa. Deien que en sortiríem millor i no sembla que sigui així. Després a vingut la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, encara que també sembla que la inflació ja estava en marxa. En conseqüència avui tornem a parlar de crisi, la tercera en el que portem de segle.

L’actuació dels govern ara es dirigeix a “pal·liar” els efectes més immediats i evidents de les pujades de preus, del desproveïment de certs bens, de la necessitat de la descarbonització,..., però tot són paraules. Ningú vol afrontar la realitat de l’economia, tot s’ha de controlar, regular, dirigir. Des dels preus de l’energia, als lloguers, als efectes de les pujades dels tipus d’interès, ...

Ara que aniria molt bé deixar unes quantes coses al arbitri dels mercats, fins els liberals es tornen intervencionistes. Cal subvencionar la gasolina quan fora millor que l’augment del seu preu ajudés a situar la realitat dels desplaçaments i del transport assumint-ho. Cal ajudar als que van agafar préstecs a tipus variable ja que els arriben unes quotes insostenibles, desmoralitzant als previsors que les van agafar a tipus fix. Cal..., alhora pensar en un sistema diferent? Ca! Hem de preservar com sigui el funcionament “normal” (és a dir actual) del sistema. No podem parar, la gent se’ns tiraria a sobre.

Vinga, mantinguem les lluminàries de Nadal com  si res (no, ara gasten menys!, com si això ja fos la solució). Mantinguem els consumisme dels dies festius que s’acosten, no fos cas que el comerç se’n ressenti i la psicologia de les masses pateixi després de les constriccions dels temps de la pandèmia. Sobretot, l’hostaleria i la restauració que no pari, cal fer els àpats d’empresa nadalencs. Ajudem com sigui als endeutats, no podem pas tornar a tenir una crisi bancària i de desnonaments.

Si no passa res, o fem veure que no passa res. Hi ha evidències de les conseqüències del canvi climàtic. Hi ha reunions internacionals de alt nivell que prenen declaracions més o menys preocupants, Hi ha continuats i contundents estudis que ens parlen de les creixents desigualtats. La guerra al hivern encara és més dura per les poblacions civils. Res, home, res, ja ens sortirem. Tenim el futbol per entretenir-nos, no ens vingueu amb mals averanys.

Hem de desconstruir el món que hem muntat però no ho farem, no ens atrevim a dir-ho i menys a fer-ho. Potser algunes coses estan construïdes sobre sòlids fonaments, però en el món d’avui em sembla que més aviat tot està aixecat sobre arenys. La destrucció pot venir per causes naturals, és veuen a venir; per causes socials, també s’albira. Potser no serà immediata o sobtada, potser s’anirà produint mica en mica, enrunant-se les edificacions per l’acció continuada dels elements físics o humans.

Certament, les generacions futures, amb molt més coneixement que les passades, ho tenen més fotut. Poden viure bé si saben desconstruir la realitat present que s’aguanta amb pinces. Sinó, aniran presenciant com se’ls va destruint aquesta realitat, sense que ens siguin agents conductors, amb uns costos dolorosos que hauran d’assumir vulguin que no. El futur no està escrit, però ja no és el que era.  

Hubert Robert: “Paisaje con ruinas de templos romanos” (c.1773)

Alte Pinakothek. Múnich.

29 de novembre.