Sergio del Molino és un escriptor -que va començar com periodista i encara en fa - que
va cridar l’atenció del públic i del país l’any 2016 amb el seu llibre “La España vacía. Viaje por un
país que nunca fue.”. Va encunyar un concepte que ha fet
fortuna, desvirtuat després pels mitjans al traspassar-lo a “La España vaciada” que em sembla que no és el mateix
Ara, acaba de
treure un llibre d’això que se’n diu novel·la de no ficció sobre la figura de Felipe
González: “Un tal González”, Ed. Alfaguara, B-2022. He de confessar
que m’ha agradat molt. No, jo no conec personalment al personatge de l’obra, sols
vaig tenir l’ocasió de donar-li la mà a La Moncloa en una
entrevista que tinguérem la Comissió Executiva de la FEMP (1991) amb ell i res
més.
L’autor és nascut
el 1979, és a dir, és de la generació Y, entorn
als quaranta anys amunt o avall, els que ara manen. Bé, els que vàrem manar,
més o menys, a la Transició, quan vam començar érem una mica, no gaire, més
joves. El relat del llibre va sobre el personatge. No és el que m’ha interessat
més. El que m’ha agradat sobre tot és l’explicació del temps, del context, de
l’espai, el nostre, i el seu canvi. Comença amb la sacsejada a les velles
estructures anquilosades del socialisme del l’exili i acaba a la taula de la
Fundació que avui recull els papers del protagonista.
L’autor és de part,
no se’n amaga i explica el perquè ho és:
“Es incomodo escribir sobre
alguien que puede observarte por encima del hombro mientras tecleas -...-, pero
la refutación de la transición es un cliché tan poderoso y extendido entre la
gente de mi edad que siento que reivindicarse como hijo de la democracia es hoy
imperativo para quien valora un poco el suelo que pisa y no quiere que lo
infesten los chacales. La urgencia ética compensa el pudor”.
Tres moments del
llibre:
1. Palacio de Buenavista, Madrid,
finales de diciembre de 1982. És l’entrevista del nou ministre
de Defensa, Narcís Serra, amb el cap de la Junta de caps de Estat Major, general Álvaro Lacalle, per preparar la Pasqua
Militar. “Le digo que no habrá más discursos que el del rey y el mío, como ministro
de Defensa”.
2. Palacio del Elíseo, París, 20 de
diciembre de 1983. Reunió a soles de Felipe
Gonzalez amb el President Mitterrand: “No, François, no he venido a
París para resolver hechos concretos, sino para explicarte que significa el
terrorismo de ETA, porque no lo sabéis, no tenéis ni idea, y yo necesito que el
Presidente de Francia me escuche, que comprenda la gravedad de lo que
sucede.”... “Deja que te enseñe algo.”
3. Estadio Olímpico de Montjuic
(actual Lluís Companys), Barcelona 25 de julio de 1992. “No solo en
Barcelona, por toda España maullaron los nostálgicos de ese país sacrificado al
anochecer de aquel 25 de julio. Algunos tan solo lloraban su juventud. Otros,
simplemente, no se encontraron en el paisaje nuevo. Pero casi nadie negaba que
la mayoría vivía mucho mejor en esa España que ya no reconocía ni la madre que
la parió”.
I una darrera
explicació del que va representar el treball fet del 1982 al 1996:
Palacio de Congresos. Madrid, 20 de junio de
1997. Discurs d’anunci de Felipe González de
que abandona la Secretaria General del PSOE:
“La clave -dijo- consistió en
no vindicar el pasado, en concentrar los esfuerzos en reivindicar el futuro.
Consistió en no quedar atrapados, una vez más, en el laberinto de una historia
que no hicimos bien en el siglo XIX y una buena parte del XX.”
Sí, va ser això, no
es tractava de mirar al passat sinó de construir el futur. És el que vam fer,
cadascú des del seu lloc, amb més encerts que errors, amb majors o menors
responsabilitats. És el que reivindiquem el grans que veiem amb sorpresa com
davant dels reptes del món d’avui -i des d’on hem aconseguit arribar, Déu n’hi
do- hi hagi qui encara s’entesti a mirar
un passat que ja sols ha de ser història i no ha de ser encara present.
1 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada