Me’n vaig a peu.

 

En Joan Manuel Serrat s’acomiada dels escenaris. D’aquí pocs dies farà 79 anys, canta en públic des de 1965, quasi bé 60 anys. Hem anat al Sant Jordi al penúltim recital (ja no vam poder obtenir -fa un any- entrades per l’últim). No podíem perdre’ns aquest esdeveniment. Ell ha fet la cançó, les cançons, de les nostres vides.

Vam anar-hi d’hora per poder aparcar el vehicle a prop. Vam entrar al Palau del primers i tinguérem temps llarg per veure com s’anava omplint fins dalt de gent, molts, la gran majoria, de la nostra generació. Al costat nostre un matrimoni argentí que ens van dir que fa vint anys que viuen a Londres i que havia vingut expressament a Barcelona per ser-hi. Caps blancs; dificultats per baixar els esglaons de les galeries; parles, potser no d’idiomes diferents. Disposat tothom a ser-hi. A poder dir, el temps que ens pugui quedar, que vam anar a veure la darrera actuació sobre l’escenari d’en Serrat, en el nostre cas, la penúltima.

N’ha fet moltes de cançons, el recital de més de dues hores en va incloure unes quantes, les que va triar. Tots, suposo, cadascú de nosaltres, n’hagués afegit alguna altre que ens agrada molt i que no va ser el repertori d’ahir nit. “No son todas las que están, però están todas las que son”. Va començar amb “Temps era temps”, de 1980. I va acabar, després de fer-nos cantar “Paraules d’amor”, del 1969, amb “Fiesta”: Gloria a Dios en las alturas..., de 1970/1976.

“Pare” és de fa 50 anys, “Mediterraneo”, del 1971, és un himne generacional, “La Tieta” del 1967, quant deia que tenia vint anys. No van faltar a la cita Miguel Hernández, “Nanas de la cebolla”, del 1972, Antonio Machado, com no, “Cantares” del 1969. “Mala mar”, del 2006, de Joan Margarit, d’un dels discs que més em plau, “Mô”.

És la música, com he dit ja, de la meva generació. Ja fa dies que hi penso: també ara és el moment del comiat de la nostra presència pública a l’escena. Que Déu, o qui sigui, ens doni encara més temps per viure la vida en plenitud. Però ja no hem d’estar dalt l’escenari cantant una i altra vegada la “Cançó de matinada” (1969), un temps que ja se’n ha anat, que ja s’ha fos. L’hem viscut, sí, l’hem construït entre tots una mica, també, però ja no hi és.

Penso què els deu dir les lletres d’en Serrat a les generacions dels nous temps que no han viscut els espais i moments que elles expliquen. El món, el nostre també, ha canviat molt en els darrers cinquanta anys i potser fins hi tot les seves cançons més icòniques han quedat anacròniques. Queden a la història, les seves cançons i les d’altres autors que ell ha cantat, les col·laboracions amb altres grans de la seva (nostra) generació, les altres veus que han cantat peces seves o que l’han acompanyat. Queda un enregistrament immortal del seu especial homenatge a la Nova cançó: “Banda sonora d’un temps d’un país”, fet el 1996. Queda la seva obra per nosaltres i pels que la vulguin continuar fent seva.

Potser, ahir nit, algú honorable va poder copsar, o el va copsar, que hi ha una altra Catalunya que la que s’entesten alguns a fer veure que no veuen, a no voler considerar com a tal. Per ell, i pels seus antagonistes, va el pollastre. Ho va deixar escrit i cantat ja el 1978, “Por las paredes (mil años hace)”: “... que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser”.

Gràcies, Juan Manuel, per fer-nos la melodia de la nostra vida.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

23 de desembre.