Generacions

“Molts diuen que les generacions no existeixen, però haver-n’hi, n’hi ha.”

Aquests dies, arran d’un tema que tinc entre mans –el reconeixement públic d’una persona- he reflexionat sobre què em portava a fer-ho i he caigut en compte del concepte de generacions, de la meva generació.

Sempre n’hi ha de generacions, en el temps i en l’espai, i jo sóc d’una generació que ha estat molt visible en el meu espai. És la generació de la post guerra, la que comencen els nascuts l’any 40 i va fins el 60 –més o menys-. Jo vaig néixer el 48.

Aquesta generació va poder desclucar gràcies a dos fets que em semblen incontrovertibles: El Pla d’Estabilització Econòmic del 1959, que canvia el rumb autàrquic sobrepassat dels vencedors de la Guerra Civil i pel Concili Vaticà II que permet capgirar les estructures de control social del Règim franquista a través de l’Església. Som els que de joves vivim els espectaculars canvis econòmics i socials dels anys 60 i 70.

Obro el llibre de l’Isidre Molas: “Quan tot ens semblava possible”.  Eumo editorial, V-2020.

Ja en la introducció: “..., vaig aprendre que el futur és una aspiració, o un ideal, i que cadascú pot tenir els seus. El demà, en canvi, que es concreta en l’espai i el temps en que hi ha les persones individuals, que són tal com són. I que han de tenir la llibertat de ser com vulguin barrejades amb altres que són diferents. Per això el demà i el futur no són el mateix, el futur no coincideix amb el demà. El futur sempre és a l’horitzó. Els ideals són al cap i al cor; m’obliguen i em serveixen de guia per construir el meu camí i tractar de no equivocar-me. Per al polític, el que és important és el demà; assegurar i garantir les llibertats, el respecte a les lleis i les reformes socials en un territori; és a dir, fer que millori, que sigui més justa la convivència entre les persones.

El futur perfecte és un ideal, una creença, una esperança, però no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure, discutir-se i  col·laborar, si cal, però en tot cas treballar junts per fer un futur imperfecte millor pel seu poble.”

Això és el que ha fet la meva generació.

Ara hi ha tota una nova generació, la dels 80 al 2000, la de la democràcia. És un altre temps diferent en el mateix espai. Se’n ha perdut una entre els 60 i els 80?

Vinga!, anem pel llibre d’un dels “grans”  (en tots els aspectes) de la meva generació. El seu testimoni. Al capítol 8 hi ha un apartat titulat “El grup de Mataró del FOC”.  És una pàgina que he llegit de seguida. Els noms que hi surten els conec tots, són els “grans” d’aquella generació de casa.

12 de gener.