Jo hi era.

Els anys 60 del segle passat van veure els sorgiment de noves formacions polítiques fruit de la situació social i econòmica ja lluny de la confrontació civil del 36-39. No vol dir això que naixien en un desert però si que el pati era bastant un erm. Els que despuntaven una mica eren els comunistes que s’havien mantingut al redós dels soviètics i de la Guerra Freda. És entendridora la imatge que explica l’Enric Juliana a “Aquí no hem vingut a estudiar” dels presos del penal de Burgos agafats als barrots de les celes a la nit intentant veure com passava pel cel l’Sputnik amb que el comunisme avançava al capitalisme. La lucidesa d’en Josep Rovira al 1945 intentant superar la derrota de l’esquerra creant el Front de la Llibertat va portar a la creació del MSC que no aixecava un pam per les dificultats de l’època i la manca de veritables recolzaments exteriors. Els anarquistes van desaparèixer, penso amb la “Santa Compaña” que es va dissoldre amb i en l’electricitat. Els sindicalistes van crear les Comissions Obreres, la nova CNT. Del catalanisme sols se’n parlava sota les sotanes i els roquets de Montserrat.

La generació dels nascuts just acabada la Guerra va germinà, poquet, com tot a l’erm, la terra era molt dura encara, a la universitat i a les fàbriques del “Plan de Desarrollo”. Nova saba. Es començaven a saber més coses del “socialisme real”, no era pas un model. Es va produir la descolonització i uns quants miratges: Algèria, Cuba, el tercermundisme,... Es va conèixer i publicar molta literatura d’esquerres i marxista, sorprenent dins del franquisme. Alguns components d’aquella generació van comprendre que la societat estava canviant i que calia superar les velles formacions polítiques. Els comunistes també ho van començar a intuir però costava fer canviar el rumb dels transatlàntic leninista, la organització i les circumstàncies internacionals no hi ajudaven.

Això és el que explica, des del seu punt de vista, millor, des de la seva vivència, Isidre Molas a “Quan tot ens semblava possible”, Eumo ed., V-2020.

La lenta i petita construcció del FOC i els seus avatars. Els antecedents i els orígens. Les persones concretes que el lideraren amb els seus debats, les concomitàncies amb els altres grupuscles que hi havia, les seves derives personals i professionals. Encertada la inclusió en mig de la trama dels retrats: Casares, Urenda, Comín, Jutglar, González Casanova, Pasqual Maragall, Cando, Roca i Junyent, Vegara, “Pepi” García Durán, els de Vilanova (Albà, Bertrán), els de Sabadell (Garriga, Salvador), els de Terrassa (Royes, Muñoz), els de l’exterior (amb noms curiosos a hores d’ara, Castells), Sacristán, Solé Tura, el grup de Mataró, Murcia, Díaz, fins arribar a Joan Raventós, a Raimon Obiols i al MSC ja en la recta final, als anys 70, en la construcció del PSC, després del “bing bang” del 69/70 produït per la febrada esquerranista que se’n va portar per endavant el tenaç esforç d’una dècada.

Jo hi vaig entrar ja en una espurna del big bang.

“El 1968 s’incorporà al FOC un grup de persones procedent del FSF de Mataró i hi constituïren una cèl·lula que va estar representada en la III i en la IV Conferència amb un delegat. Josep M. Manté ho ha exposat en un article en el qual confirma els noms que recorda, encara que aleshores no en vaig conèixer cap.

(Aquí l’article publicat als Fulls del MASMM: De la neu del 62 a la flama del 92. Una visió econòmico-social de Mataró (raco.cat))

Després de la IV Conferència, el 1970 i el 1971, uns quants s’incorporen a grups d’extrema esquerra, i en especial al Grup Comunista Revolucionari que havien construït Mercè Soler Regàs i Antoni Castells Duran (“Mauri”), o Jordi Montserrat, exdirigent estudiantil, que tingué un notable arrelament al Maresme.”

Al GCR, constituït al 71, hi vaig entrar de la mà d’en Josep M. (Pepe, llavors, Pep, després) Manté. Vist des de  la perspectiva actual, tenebrós. Però llavors, érem joves i anàvem a menjar-nos el món. Noms de guerra, encara que ens coneixíem tots, cites clandestines en cases cedides per “amics” con en Xavier Manté, lectures d’un esquerranisme revolucionari ja enfollit, per exemple les obres d’Enver Hoxha, els papers (?) s’editaven per “La hormiga roja” (res en català), batalles dialèctiques amb altres grupuscles del “big bang” com amb l’OIC o AC, intents de fusió amb la UCL, acabant com era de preveure (vist ara) en el plantejament de la lluita armada, punt en que ja ho vaig deixar. Em vaig quedar en el cooperativisme i fou per aquesta via de la mà d’en Lluis Brunet, president de La Sabadallenca, que vaig connectar, o em van connectar, amb en Joan Raventós i els cooperativistes barcelonins i els pagesos de Lleida a can Josep Rius al carrer Bilbao de Poble Nou, on vam confluir cap a Convergència Socialista i la construcció del PSC.

D’aquella època, curta, tinc l’anècdota d’haver estat xofer de la Mercè Soler Regàs que assistia a les reunions de la meva cèl·lula aquí a Mataró i que en acabat la portava a Barcelona i la deixava a la primera boca de metro que hi havia sense saber qui era ni de què feia ni a on vivia.

“L’objectiu principal era acabar amb l’escissió interior mantinguda com a resultat de la guerra. Dit d’una altra manera, esborrar els efectes i la persistència de la Guerra Civil, que havien estat omnipresents en els uns i en els altres durant la nostra adolescència. I, al mateix temps, modernitzar el país i acostar-lo al nivell dels altres països europeus. I per això calia connectar amb la nostra potencial base social amb un llenguatge entenedor, parlant sobre coses concretes. Ho diré d’una manera concentrada: calia aconseguir la ruptura política amb el franquisme, aconseguir les llibertats, la democràcia i la Generalitat i posar el país al dia, amb educació i sanitat per a tothom, per continuar treballant ver els socialisme per la via del gradualisme.”

23 de gener.