A contracorrent, una vegada més.

Ahir vaig publicar una reflexió al Facebook que ha suscitat algun comentari.

Tenallats entre conceptes caducats fa temps del franquisme i la moralina infantil imperant han fet dimitir al JEMAT. Crec que és un error. La Ministra de la Defensa, Margarita Robles, ha perdut una oportunitat d’or per fer front a la demagògia abassegadora dels mitjans i les xarxes deixant clars els papers i les responsabilitats dels comandaments. Els grans generals de la Història l’enviarien a l’infern.

El text el vaig anar rumiant i desenvolupant dalt la bicicleta mentre pedalava el diumenge al matí. En tornar a casa el vaig penjar i pel que són les reflexions que faig per aquest mitjà va desfermar un seguit de comentaris. Potser em falten més elements de valoració del fet, potser sols ho vaig fer a partir del que vaig veure als mitjans, potser hi ha altres coses amagades que no sé

Com que això del microblogging no dóna per gaire, encara que sigui la tendència actual, val més que intenti explicar-me més llargament. Som-hi.

(l'acudit el vaig trobar de casualitat fa pocs dies a les xarxes. Recomano anar a Gocomics.com, hi és tot)

El debat no va de protocols, i tots els que hi han participat ho sabeu. El debat va de “privilegis”, de si alguns n’han de tenir o no.

És un debat podrit de bell antuvi. S’ha anat podrint els darrers temps perquè conductes inadequades i/o maldestres d’alguns personatges han portat a que es qüestioni qualsevol consideració de tractament “especial”. L’increment de la transparència en el quefer públic, l’afany de sensacionalisme dels mitjans, la substitució de les tertúlies de cafè, o de taberna, a les xarxes socials, ha portat a l’establiment d’un estat d’opinió que ningú gosa contrarestar quan deriva cap a la demagògia més barroera. I crec que ja és hora de “poner pié en pared” ja que prendrem mal.

Totes les masses piquen. Picaven abans quan no hi havia control i semblava que hi havia barra lliure, que en realitat en alguns nivells i per algunes persones mai va existir i en d’altres més del compte, i piquen ara quan es vols fer “tabula rasa” de qualsevol consideració en atenció a les singulars condicions que tenen algunes persones respecte al conjunt dels ciutadans/anes.

Les “autoritats” sempre han tingut un tractament diferenciat. Depèn dels moments de la història ha estat en molts aspectes abusiu, en altres exemplar, en altres discret o ostentós. Però és evident que aquesta idea que alguns proclamen infantilment de la complerta igualtat de condicions entres les “autoritats” i els ciutadans de peu no és possible ni justa.

Alguna cosa en sé, ja que vaig ser “autoritat” molts anys, mitja vida. Alguns exemples:

Dinars de treball: sí, eren dinars de treball, perllongació de la jornada que era continuada de matí al vespre i a vegades tot el cap de setmana inclòs. Res! Al menú de 10,-€! Home..., si el dinar era per treure’n alguna cosa havies de quedar bé, oi? Res, si treballes més hores de compte va amb el sou! Vaja parlem de sous? Quins sous? Els de la majoria de càrrecs públics? Perquè us penseu que hi ha tanta gent valuosa que no en vol saber res del servei al comú? Doncs, pel sou i la seva carrera professional. Exigències de resultats, sí, una factura de restaurant arregladet, no! Vinga, 0-1. Cotxe oficial:  Que vagi en transport públic! Quantes vegades de tornada de reunions esgotadores que havien anat bé o malament aprofitaves el trajecte de tornada per fer una becaina? Quantes vegades aprofitaves el viatge d’anada per llegir-te els darrers papers que tenies que defensar i encara no ho havies fet? Res, en tren com qualsevol treballador! Compte, és que una “autoritat” no és qualsevol treballador, és un treballadors especial, o al menys se li demana resultats especials i que seran avaluats per la ciutadania recurrentment, a data fixa, i si no els semblen bons, al carrer!, 0-2. No cal que continuem, el partit ja està perdut.

Una “autoritat” és una representació de la societat i un comandament de la mateixa. Ha d’estar amatent al seu comés, ha de saber-ne, o al menys traduir el que li transmeten els que en saben, saber rodejar-se de gent competent, tenir una certa presència, comportament, parla, maneres,... Tot això el fa, a la persona que és “autoritat”, diferent i per tant ha de tenir una consideració, tracte i, diguem-ho clar i alt, “privilegis” en atenció al seu estatus. Grans “privilegis”?, els que correspongui, ni més ni tampoc menys.

Però, ja ho sé, vaig altra vegada contracorrent. Desprès d’haver vist un ciutadà dirigir-se al hemicicle des del faristol del Parlament de Catalunya vestit en calça curta i una samarreta ja m’ho espero tot. Ningú es va esverar, ningú el va reprendre, anava de “carrer” com qualsevol i així vam assimilar, abaixar, l’espai de la representació institucional al cafè de la cantonada. Qui no es respecta poc pot demanar respecte.

Ara, el debat sobre si alguns s’han fet posar vacunes que no els tocava no és sobre protocols, i ho sabeu, el debat és sobre “privilegis”. Pobres alcaldes de poble penjats a la forca de l’opinió pública! Pobres “autoritats” que se les degrada! Si els protocols estan equivocats o mal fets es diu i es corregeix. Es defensa les institucions, el seu comés, la seva representativitat, per sobre de tot. Ja sé que alguns per soscavar les institucions no tenen aturador i hi ha molts “pardalets” que ingènuament cauen al parany. Per això cal alçar la veu i dir que ja n’hi ha prou. Ja sé que els moment no en són propicis. Hi ha molta tensió a la societat per culpa de la pandèmia i ... altres coses. Però cal molta explicació, molta pedagogia, molta paciència, molt anar contracorrent. Si volem una societat millor no podem deixar passar cap oportunitat, per difícil que sigui, per més mal moment (electoral?) que sigui.

Si no ho fem, com estimularem a la gent a que s’apunti a posar-se al davant? És més còmode i resguardat quedar-se a casa que estar tot el dia a l’aparador i més exposat al “pim, pam, pum”. Llavors qui s’apuntarà? Els millors, els més voluntariosos i sacrificats? No.

25 de gener.