Adéu, Pascual.

L’any comença malament. És la tarda del dia de Cap d’Any. Hem celebrat el meu sant, és una costum familiar que mantenim. És una data, doncs, doblement assenyalada. Però la vetllada s’estronca. L’Alcalde em fa saber el traspàs d’en Pascual. Els ulls se m‘entelen. Sabia que estava malalt i les darreres notícies em deien que ja sols li quedava un fil de vida. El fet, no per inesperat, és menys colpidor.

En Pascual Fernández és, era, un vell company socialista. Havíem fet camí junts des de finals dels anys 70 del segle passat, mitja vida plegats fins ara, des de la unificació socialista a Catalunya. Era un treballador dels d’abans, dels que ara ja no n’hi ha –els temps han canviat-. Per orígens, per trajectòria, per compromís amb la seva classe, per constància.

Era de Cehegín, però vés a saber perquè, mai el vaig considerar “ceheginero”, no li vaig saber veure cap enyorança, era ben bé d’aquí. Potser perquè va ser dels primers en venir d’un poble manufacturer –les espardenyes de cànem- a una ciutat industrial, i per circumstàncies de la vida ja no va mirar enrere. Anà al Forn del Vidre (Cristalleries de Mataró, la cooperativa d’en Joan Peiró), se’n va anar després a Bèlgica, emigrant industrial de l’Europa que iniciava els 30 gloriosos. Tornà a Mataró i va anar al ram de l’aigua, al tint de Can Marot, on deuria coincidir amb el meu pare en els seus darrers anys laborals. Continuà al tèxtil, ara en una filatura, on es va jubilar.

Es va afiliar al PSOE a l’emigració i ja no ho deixà mai. Quan va tornar va ser un actiu militant socialista i sindicalista a l’UGT. Ja anava a la primera llista de les eleccions locals del 79, va acompanyar-me a les del 83 i va ser regidor fins al 91. Desprès va continuar tenint presència en llistes posteriors, a la del 2003, la meva darrera, la tancava honoràriament. Era un puntal –petit si voleu, discret sempre, present també, col·laborador fins que no va poder més- de l’Agrupació local del PSC. El 2006 va ser un dels personatges del llibret que anualment glosava companys locals que calia referenciar.

Amb la gent, acompanyant-me.

Sempre ens vam tenir estima. Per mi representava els “meus”, els treballadors industrials, d’aquí o vinguts de fora, l’origen m’era indiferent, com els meus pares, que amb consciència de classe s’ajunten per lluitar pels seus.

Els seus li van estar, li estem, agraïts. Van patrocinar que li donessin la Medalla al Mèrit en el treball, ben merescuda. Aquell dia en vaig estar molt content, molt orgullós d’en Pascual. Tenia un amic, un company,al que se li havia reconegut la seva trajectòria vital, el seu compromís.

Ara, tot just començat l’any, ens deixa. Llei de vida. Tots fem camí per arribar al final. Alguns, com en Pascual deixaran record: primer en la seva família, desprès entre els companys i sempre en la llarga història de la classe treballadora en la lluita per la seva emancipació. Gràcies, company, amic, per la teva feina, per la teva vida.

2 de gener. L’any no comença pas bé.