Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositats. Mostrar tots els missatges

21 de desembre del 2025

La foto de l’any.

 

En una de les nostres caminades dels divendres, l’Enric em va portar fins a Trentapasses (Vilalba Sasserra). Ja veuràs com el que t’ensenyaré et sorprendrà, em va dir.

 


Efectivament, un banc de carrer gegant al peu del bosc. És un element més, el n. 281, de la comunitat del Big Bench Community Project.



Diuen que “tens la sensació de gaudir de vistes com si fossis un nen altra vegada”. Segons pretenen (B.B.C.P.) estan fets per relaxar-te/ compartir/ fer un gest social/ i aprofitar l’energia positiva que emanen. Aquest té, quan t’hi asseus, aquesta vista del Montseny al davant.

 


Gràcies per tot, Enric!

 

21 de desembre. A veure si demà ens toca alguna cosa. Ah! Però has comprar algun dècim?

11 de desembre del 2025

La República Catalana

 

Agafo de la porta d’un comerç la revista d’anuncis “Pànxing Maresme” ja que em crida l’atenció  la seva portada que està dedicada a la “Fira Nadal Comercial” que es celebrarà a Vilassar de Dalt el diumenge 14 de desembre durant tot el dia, de 10 a 20h., a plaça de la República Catalana.



Bé, ja em sorprèn que una activitat que dura tot el dia el redueixi a sols 10 hores enlloc de les 24 que té habitualment. Em fixo més, en el nom del lloc on es fa l’esdeveniment: la Plaça de la República Catalana.

Conec algunes coses, poques com gairebé de tot, de Vilassar de Dalt. Recordo els seus alcaldes Josep Samón, un vell amic, impressor, historiador a estones lliures; en Llorenç Artigas que ho fou uns quants anys; també tinc present en Benet Oliva que sense arribar mai a l’Alcaldia crec que va tenir algun protagonisme al Consistori i em sembla que havia estat del PSC. Aquest darrer és un historiador que va guanyar el Premi Iluro de l’any 1998 amb un treball sobre “Els orígens de la primera industrialització del rerepaís”.

Des de fa molt temps els governs municipals d’aquesta localitat han estat dominats per gent d’esquerra nacionalista, amb llistes independents, que al final s’han decantat per ser ARA Vilassar-ERC. A les eleccions del 2015 es presentaven així:

“El GEVD, OXV i ERC, més un nombrós grup de persones no vinculades a cap espai polític, ens sumem a aquesta nova aventura política. Una aventura engrescadora, il·lusionant, en què defugim personalismes i cedim protagonismes en favor de tot el col·∙lectiu, en favor d’ARA Vilassar. Treballarem plegats. Hi ha molta feina feta, però en volem fer més, molta més. I ARA és el moment de fer aquest pas endavant.”

Segurament per tot un seguit de coses, fruit d’una part de la composició dels governs municipals, d’altra part de la situació viscuda els darrers temps al país: l’anomenat “procés”, va sortir la idea de rebatejar una plaça principal de la vila amb el nom de Plaça de la República catalana. Bé, tot són opcions i a més democràtiques.

El cas, però, és que els moments en que hi ha hagut formalment a casa nostra una “República” son escassos i ben curts, el darrer va durar segons. Potser, atenent a la història, volien retre record i homenatge a la República del clergue Pau Claris que la va encapçalar durant pocs dies el 1641, concretament el 16 de gener de 1641. Tal com segueixo llegint a l’article corresponent a la Wiquipèdia:

“Catalunya es separava de la monarquia hispànica i es constituïa com un estat independent en forma de república, sota la protecció d'una potència estrangera.[12]

Tanmateix, la República Catalana va tenir una vida molt curta. La pressió dels castellans, que s'acostaven a Barcelona, i les pròpies pretensions dels francesos, que volien controlar la política catalana, van portar Pau Claris a liquidar el projecte republicà. El 23 de gener de 1641, només uns dies després de la proclamació, Lluís XIII va ser proclamat Comte de Barcelona. Aquesta decisió va suposar un retorn a la monarquia, però en aquest cas sota la sobirania del rei de França.[12]

Bé, aquest intent  doncs va durar de Nadal a Sant Esteve, una setmana, set dies mal comptats. Els altres moments en que es torna a parlar de la “República catalana” són sols projectes, proclames i poca cosa més.

Però, ves per on, a Vilassar de Dalt li han dedicat una plaça, una plaça principal, bé, de fet la principal, era la Plaça de la Vila davant de l’Ajuntament. No sé si encara, com a tants altres indrets, la denominació popular coincideix amb la oficial administrativa.



Jugant, jugant,,, (l’u i el dos jugaven i el tres va perdre), ens foteran una hòstia que  ens deixarà blaus i mirant cap a Salamanca (Mira, ves per on m’ha sortit bé aquest final i més en el dia d’avui).

 

10 de desembre.

26 de novembre del 2025

Cari, analogía.

 analogia


1 f. [LC] [FS] Relació de semblança entre dues o més coses diverses per algunes característiques comunes. Dues teories que tenen molta analogia entre elles. L’analogia que existeix entre el gos i el llop.
2 1 f. [FL] Relació entre diversos mots d’una llengua quant a llur forma o significació.
2 2 f. [FL] Part de la gramàtica que tracta dels accidents i de les propietats dels mots considerats aïlladament.
2 3 f. [LC] [FL] En la història del llenguatge, procés en virtut del qual els mots existents són modificats o bé nous mots són creats prenent per model determinats grups o categories de mots.
3 f. [BI] En biol., semblança funcional entre òrgans de diferent origen evolutiu.

 


Cari:

A l’ Edat Mitjana els comerciants catalanes als molt ports de la Mediterrània on hi tenien establiment quan arribava un català deien: “Puix parla català, Déu li’n do Glòria.”

L’escèptic Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ho va canviar per “Puix parla català, vejam què diu”

Pots canviar el “parla en català” per “és dels meus”...

Crec que els publicistes (n’hi ha de bons i n’hi ha de dolents) son els que més hi han sortit guanyant en la política d’avui en dia, tant en termes de consideració com de retribució.

En els seu dia, ja molt llunyà, una entitat de la ciutat, el Museu-Arxiu de Santa Maria em va convidar a que exposés el meu pensament. Llavors ja hi ha havia post-it, però potser no es feien servir tant com ara. Eren altres temps.

https://magrinyar.blogspot.com/p/1.html

 

26 de novembre.

6 de febrer del 2025

Pobre Colom


 

Quan Trinitad y Tobago va accedir a la independència (del U.K.) el 1962 va col·locar al seu escut la imatge de les tres caravel·les de Colom quan va “descobrir” les “Indies”. Ara resulta que és una imatge “colonial” i han decidir desfer-se’n i col·locar al seu lloc un Steelpan que sembla que és una casserola sense mànec.

https://www.lemonde.fr/international/article/2025/02/05/a-trinite-et-tobago-le-steelpan-remplace-les-caravelles-de-christophe-colomb-sur-les-armoiries-nationales_6532045_3210.html?lmd_medium=email&lmd_campaign=trf_newsletters_lmfr&lmd_creation=a_la_une&lmd_send_date=20250205&lmd_email_link=a-la-une-autres-titres-titre_titre_8&M_BT=47840578012265

https://en.wikipedia.org/wiki/Trinidad_and_Tobago

Si llegim l’entrada de la Wikipèdia ressaltada més amunt veurem la història d’aquesta gent. Parlar d’un passat colonial, centrat en una imatge del pobre Colom, on hi ha estat francesos, anglesos, holandesos, fins i tot letons, suposo que també pirates i negrers em sembla que sols va en la línia de no acceptar que la història sols és la història, per bé o per mal i que l’hem d’agafar a benefici d’inventari. Clar que  per ells potser de la seva història és més il·lustrativa una casserola que la Santa Maria, la Pinta i la Niña.


Banda tocant steelpan en els seus famosos carnavals.

Per cert, la seva capital es diu Puerto España, ¡toma ya!, bé, però com que l’idioma oficial és l’anglès, no, res colonial tampoc, en diuen Port Spain.

6 de febrer.

31 de gener del 2025

Lluminaries nadalenques.

 

Som a finals de gener i encara a algunes cases, pels seus balcons, hi ha llums de coloraines típiques de les festes nadalenques. També algunes botigues a la ciutat tenen encesos els guarniments que aquest any passat l’associació de comerciants  va esperonar -em sembla- a posar a les seves portes.

Suposo que moltes de les lluminàries dels particulars deuen tenir com a font d’energia una petita placa solar i això els estalvia la despesa energètica, per minsa que pugui ser, si estan connectades a la xarxa. M’ha semblat veure, però, que les que resten de les botigues estan connectades a la xarxa de l’enllumenat públic, és a dir que estem pagant entre tots un guarniment fora de temps, del temps que tocava.

Ara, les botigues, millor dit, els basars xinesos, ja estan proveïts d’elements del Carnestoltes que s’albira, a preus irrisoris: disfresses, màscares, ... Estan amatents aquests comerciants i els deu anar bé ja que l’oferta és ample i variada. Bé, variada, variada,... Suposo que els contenidors que proveeixen als seus majoristes arriben curulls de les mateixes peces (que a més pesen poc) i desprès les reparteixen arreu.

Abans del Carnestoltes, que aquest any ve tard, hi ha el “San Valentín” que aquí no se celebra gaire, encara que a veure si acabarem també com el Halloween .

31 de gener.

24 de gener del 2025

Inversemblant.

 

O així m’ho sembla a mi. Un cap narco mexicà es canvia el sexe, de mascle a femella, i es torna bona persona. Com a fantasia sembla que funciona ja que una pel·lícula amb aquesta història està triomfant en l’actualitat. No hi entenc res de cinema, suposo que deu estar ben feta i molt ben interpretada i deu agradar, però a mi em sona a història inversemblant, que voleu que us digui.

24 de gener.

25 de juny del 2024

Estris innecessaris.

 

Faig una comanda de vi a un dels meus proveïdors habituals. Res de l’altre món, verdejo de Rueda, i m’obsequien amb un lleva taps elèctric. Sembla que l’estri de tota la vida, el manual que fan servir els cambrers ha de ser superat per un enginy més actual que estalviï esforços (?) innecessaris al usuari.

L’estri se les porta ja que per carregar-lo de la necessària energia cal fer-ho amb un endoll USB i la connexió amb l’aparell és com la del telèfon mòbil més actual.




És necessari aquest nou adminicle? Podríem estalviar-nos estris com aquest? Més enllà de la pretesa modernitat, què aporten? Potser em direu que hi ha gent que té dificultats amb els tirabuixons de sempre, potser sí, no ho sé pas.

El cert és que hi ha una nova eina a casa que segurament acabarà perduda en el fons d’algun calaix, mentre busquem la senzillesa del lleva taps manual de tota la vida.

Economia sostenible? La cerca dels resultats econòmics com a única premissa comporta estimular a la possible clientela amb el que sigui, mal sigui un lleva taps elèctric. I el proveïdor és una cooperativa.


25 de juny.

 

21 de juny.

25 de setembre del 2023

Syneisaktisme.

 

Robert d'Arbrissel

Ensopego amb una paraula en francès que no havia sentit ni vist escrita mai enlloc: Syneisaktisme. És en una publicació sobre una experiència de vida monàstica del segle XII a França. La definició sols la trobo en francès, no he sabut trobar-la en els diccionaris catalans ni castellans, encara que segurament deu haver-hi alguna paraula que expressa el mateix concepte.

Le syneisaktisme est une forme d'ascèse consistant en la cohabitation chaste avec une personne de sexe différent. Elle constitue ainsi un instrument de mortification dans le but de surmonter ses tentations charnelles. Il est décrit pour la première fois dans la littérature chrétienne chez les Pères du désert et se retrouve dans le monachisme celtique. Robert d'Arbrissel est sans doute l'une des personnalités chrétiennes les plus célèbres ayant pratiqué ce type d'ascèse.

Tradueixo: és una forma d’ascetisme consistent en la cohabitació casta amb una persona de sexe diferent. Constitueix així un instrument de mortificació amb la finalitat de superar les temptacions carnals. Està descrit per primera vegada en la literatura cristiana en el Pares del desert i es retroba en el monaquisme cèltic. Robert d’Arbrissel és sens dubte una de les personalitat cristianes més cèlebres que van practicar aquest tipus d’ascetisme.

Ascetisme: és una opció ètica que considera que l'home ha d'atènyer la felicitat o la perfecció en la reducció màxima de la dependència de les necessitats materials i corporals, en la renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…) i fins i tot en inferir-se dolor per mortificacions corporals. 

Ufff!, en el món d’avui. Segur que hi ha ascetes -no sé si gaires que fan syneisaktisme en la híper sexualitat en que vivim- de diverses religions, o sense, però tal com van les coses crec que deuen ser molt pocs. Encara que l’ascetisme potser en vindrà imposat vulguem que no pel nostre esbojarrat malbaratament.

He trobat per la xarxa un article divertit “On regarde, mais on ne touche pas !” que es pregunta si potser “Notre société ne serait elle pas devenue complètement synéisaktiste?”

Té la resposta del perquè: Les dirigeants de nos sociétés contemporaines ont peut-être parfois des orientations morales discutables, mais ce ne sont pas des imbéciles. Ils ont trouvé la parade à la révolte populaire. Ils ont créé des espaces de rêve pour ceux qui ne sont pas obligatoirement riches, pas forcément beaux, pas nécessairement jeunes et seulement sportifs de gradins. Oh, ils n'ont pas eu beaucoup de peine à la trouver car elle existe depuis plus de 2000 ans !


25 de setembre.

19 de novembre del 2022

Sorpresa!!

Acabo de rebre una comunicació de Google (sembla que és verídica) -a la que no puc contestar- en que se’m comunica que han retirat una entrada del meu antic blog (que està inactiu des de fa 11 anys) http://manelmas.blogspot.com/ .

Hola:

 

         Como probablemente ya sabrás, nuestras normas de la comunidad

(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger. Nos han pedido que revisemos tu entrada "El viatge dels '60.". Hemos determinado que vulnera nuestras normas y hemos retirado la URL http://manelmas.blogspot.com/2008/05/el-viatge-dels-60.html, de modo que no está disponible para los lectores de tu blog.

 

     ¿Por qué se ha anulado la publicación de tu entrada de blog?

     Tu contenido vulnera nuestra política de malware y virus.

….

L’entrada és de l’any 2008, fa 14 anys!!!, evidentment no recordo el seu contingut exacte, però pel títol em sembla que feia referencia al propòsit que havia manifestat a la família de anar amb ells Nova York quan fes 60 anys. No ho sé, suposo que hi devia incloure algun afegit, fotografia o enllaç, que ara em duien que és incorrecte. Sorprenent.

Em diuen que puc tornar a penjar l’entrada si la corregeixo, però com que no sé què he de corregir hauria d’intuir què és el que vaig fer incorrectament i els ha portat a esborrar-la. Sí, sí, l’entrada ja no existeix. Era una entrada del 24 de maig del 2008. Tinc un resum del que vam fer guardat al magatzem (disc extern) i hi he trobat l’enllaç d’aquella data que clar clicant a sobre no et porta ja a enlloc. S’ha evaporat, o l’han evaporat.

Bé, com que la constància del viatge va quedar ben reflectida, tant la sortida a la segona quinzena d’agost amb dues entrades, com a la tornada al setembre amb 10 més d’experiències varies i tres entrades més en mesos posteriors, crec que sols hauré perdut el propòsit del mes de maig que dono per desaparegut. Malgrat tot faré copies d’aquelles 15 entrades, no fos cas que algú també creies que hi ha inconveniències.

Sort que l’Eulàlia va confegir un gran àlbum de fotografies, el primer de viatges de tots els que han vingut darrera des d’aquell, que comença amb una fotografia meva del dia que vaig fer 60 anys obrint un sobre on se’m comminava a complir la meva vella promesa:

“Tot va començar fa uns quants anys, entre ruïnes grecoromanes, esglésies gòtiques i museus inacabables. Llavors, en Josep i l’Eulàlia van reclamar deixar de banda la història i anar a Nova York, la capital del consumisme, l’oci i els gratacels. En Manel se’ls va treure de sobre adduint que ja hi aniríem quan fes 60 anys... I finalment aquest aniversari ha arribat!”

És la primera vegada que em trobo amb una qüestió semblant després de més de 17 anys penjant entrades de tota mena al blogger, unes 2.500! Potser sí que algun dia havia de passar. Què hi farem...





19 de novembre.

6 de març del 2022

Caprici



No cal anar gaire lluny per comprar vi de l’altra punta del món, de les antípodes, de Nova Zelanda. Pràcticament al súper de la cantonada.

Southern Ocean, a un preu assequible, de la contrada de Marlborough que segons la Wikipedia (https://en.wikipedia.org/wiki/Marlborough_Region) té entorn uns 50 mil habitants ben repartits, ja que la densitat de població és de 4,9 hab./Km2. Diu que sols fa uns cinquanta anys que es dediquen a comercialitzar vi, del que són uns grans productors. Té una web de turisme espectacular (vaja, com tantes altres que et venen el producte).



Importat i embotellat aquí, a les bodegues Félix Sólis S.L., una empresa manxega de 70 anys d’existència.

Bé, una ampolla per provar i ja veurem. No sóc pas “connaisseur”, ni gran consumidor, però fer de “tastaolletes” en vins sempre m’ha agradat. A vegades capricis sols per l'atracció de l'etiqueta.



6 de març.

14 de setembre del 2021

Volatilitat i vacuïtat. El cas de Leganés.

Quan estàs fora de cosa i adquireixes la premsa del lloc on estàs tens ocasió de conèixer noticies de fets que no arribes quotidianament  a saber i que moltes vegades t’ajuden a comprendre fets més generals que no acabaves de dilucidar amb precisió o que sols intuïes.

Em va sobtar al diari de diumenge passat a Madrid un extens reportatge (pàgina i mitja) sobre un acord entre el PSOE i C’s per apuntalar el segon l’alcaldia de Leganés pel primer.  Més que l’acord entre aquestes dues forces polítiques (que temps enrere potser s’hagués considerar plausible i ara és veu amb una certa sorpresa)  el que em va sobtar era la causa que havia portat a que s’hi arribés.

Leganés és un municipi important del sud de la Comunitat de Madrid pràcticament enganxat a la capital, del seu cinturó roig. Buscant per la xarxa, no cal anar gaire lluny, a la Wikipedia hi ha tot el que volia saber:  població, quasi 200.000 habitants (impactant la gràfica que explica la seva evolució demogràfica), té equip de futbol a Primera, el seu camp és el Butarque (el nom del rierol que passa pel municipi), Universitat Pública, la Carlos III, i ha tingut alcaldes socialistes pràcticament sempre, llevat del període 2011-2015, que ho va ser del PP.

El PP ja havia quedat primer a les eleccions del 2007, però va tenir l’alcaldia efímerament al posar-se d’acord el PSOE i IU per fer majoria i foragitar-lo uns dies després de ja constituït el Consistori. Indicatiu de com eren ja les relacions entre els dos parits de l’esquerra. Al 2011, el PP aconsegueix tornar a guanyar sense majoria, però una candidatura d’independents impedeix que l’esquerra pugui sumar i ser alternativa com quatre anys enrere. La força de la candidatura independent és també indicativa de moviments en l’electorat.

Els “embolics” del PP madrileny expulsen a l’alcalde dretà a les eleccions del 2015, amb el consegüent desgast per la formació blava, i amb l’ascens a la vida pública de Podemos  es capgira completament la composició del Consistori. Triple empat a 6 regidors entre  PSOE, Leganemos (marca local de Podemos, quanta imaginació!), els independents, ULEG, i  el PP. Els de C’s en treuen 2 i es manté una candidatura de IU amb 1. Deuria ser un mandat complicat per la governabilitat municipal.

A les darreres eleccions locals, les del 2019, nova recomposició del panorama. IU ja va amb Podemos, però aquests es trenquen i surt MásMadrid (la candidatura és Leganemos-Más Madrid, més imaginació!). Resultat de l’esquerra “veritable”: si el 2015 n’havia tret entre tots 7, ara en treuen 5. Les candidatures dels independents i del PP en perden dos cadascuna que es reparteixen entre PSOE que en guanya 4, C’s que en guanya 1 i VOX que n’assoleix 1. Però no hi ha cap majoria i el caïnisme de l’esquerra, que sumats en són 15 de 27, no suma, Podemos es queda al marge i es fa un govern en minoria amb MásMadrid.

I ara ve el darrer embolic. MásMadrid es trenca. Els seus dos regidor que havien estat parella sentimental i professional  es barallen i una denuncia a l’altre d’abusos per violència masclista. Embolica que fa fort! Una mostra més (ja n’he vist unes quantes) de que la pretesa renovació de l’esquerra “veritable” és una filfa. Les alternatives sorgides de l’ensorrament del agostat comunisme mostren les seves febleses: manca d’organització, promiscuïtat (o endogàmia), quadres insuficients i poc preparats, lluites pel protagonisme, baralles continuades.  

Fa uns dies, arran d’un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca (precisament catedràtic a la Carlos III) a El País, vaig fer una piulada a Twitter que deia:

“Sobre l’article d’en Sánchez Cuenca al diari d’avui penso que l’autor ha llegit molts papers i ha trepitjat pocs carrers. Per les dretes Podemos i els indepes catalans els han anat força bé, els d’esquerres els hi vam veure el “plumero” ben aviat. Camins cap enlloc. Signe dels temps arreu i en això sí, desencert / desconcert de l’esquerra.”

No crec pas que jo sigui de les elits de la Transició, però si em considero, orgullós, de ser-ne un dels paletes que va contribuir a fer-la.

Els diaris de tant en tant, de tant en tant, donen de sí. Avui, Victor Lapuente el contesta.

14 de setembre.

4 de febrer del 2021

Les cabres felices.

Quan em van anunciar que prenien nota de la comanda que els havia fet d’un lot dels seus productes, de formatges variats, em van dir: ¡Nuestras cabras están más felices ahora, Manuel!,  Ho vaig trobar sensacional des del punt de vista comercial. Suposo que ells també estaven feliços per haver aconseguit una comanda més.




Vaig comprar per Internet formatge a una petita empresa, això sembla, de Cartagena ja que el seu anunci em va fer somriure i els ho vaig voler agrair. Quesos de Cabra 100% Naturales · Sabores de Tallante – Sabores De Tallante





Si hay algo que tenemos claro, es que nuestros quesos de cabra son fruto de cuidar a las cabras como un bien muy preciado.

NUESTRAS CABRAS SON FELICES

Escuchan Mozart, Chopin y Beethoven. Si alguna vez has estado cerca de una cabra, sabrás que son sumamente asustadizas, y se estresan con facilidad. En días de aire, o de mucho ruido, todas ellas gozan de música para enmascarar los posibles ruidos que se produzcan en las instalaciones, y conseguir así que estén relajadas, sin sobresaltos.

Bé, tot això demostra ganes de vendre i de cridar l’atenció del possible client amb uns arguments potser “naifs” però molt simpàtics. De fet, tenir algun formatge a la nevera –pels que som formatgers (controlats per culpa del colesterol)- mai ve de més.

Si a més ets una mica “tastaolletes” d’aquests productes gastronòmics tens per triar i remenar. Sí, França és la terra del mil i un formatges, tal com explicava traslladant-ho a la política el general De Gaulle; Itàlia té també formatges molt bons, el pecorino trufat que venen a La Xarcuteria del costat de casa, és excel·lent; els suïssos són els reis, des de l’Sbrinz al Gruyére, i la fondue! Però a Espanya en tenim de tots, bons i a tot arreu. Així, puc anar triant i variant. Una oferta de vi de Rueda, d’una bodega de La Seca (poble del costat) venia acompanyat d’un molt bon formatge d’ovella de Serrada (tot a Valladolid), Campoveja trufat. El “sarró de cabra” de Montbrú, del Moianès, ha resultat també excel·lent i el seu “Cheesefuet” una sorpresa. Un assortit de Sant Gil d’Albió, tenia una porció de “El gran Pep”, de cabra, sensacional.

Ara, diumenge, tastarem els de “sabores de Tallante”. Tenen molt bona pinta. Veurem.




Gracias, Santy, por la nota manuscrita con la que acompañaste el envío.

4 de febrer.



9 de setembre del 2020

Sorprenent!

He obert el potet de la melmelada al fer-me el desdejuni tot just llevar-me i distretament m’he adonat que darrera la tapa hi havia un missatge. ¿Vols saber com fer aquesta confitura tu mateix? 

Sensacional! No cal que em tornis a comprar, diu el producte, fes-te’l tu mateix. Deu ser una nova estratègia de màrqueting. Increïble!




Que consti que la pàgina de Facebook de la marca, Helios és vida, www.facebook.com/heliosesvida/ , és fantàstica. Deu ser un truc perquè hi vagis i t’hi enganxis com m’ha passat a mi que d’altra manera no l’hauria visitat mai.

El món està ben girat,

llevar-se és una aventura.

No té cap gust la verdura

i, parlant, la gent no s’entén.

Ara les vaques vedellen

sense haver d’anar de bou.

Quan cal que plogui no plou,

quan plou ho fot tot enlaire.

En els paquets de tabac,

hi posen que no fumeu.

Ningú no sap el que compra,

ningú no diu el que ven.

 

“El món està ben girat” Joan Manuel Serrat, 1984!

9 de setembre.

Per commemorar la Diada de l’11 de setembre d’enguany he comprat cava extremeny, d’Almendralejo (Badajoz). Diuen que no és gaire bo, ja ho veurem o tastarem, però és qüestió de comprovar-ho tot aprofitant la celebració de les festes com cal.

15 de juliol del 2020

La cartilla militar de l’avi Antonet.



Vés a saber el temps que va romandre guardada dins d’aquest contenidor cilíndric, si li va posar ell allí o alguns dels seus descendents. El tub, no un tub qualsevol, és un objecte per portar penjar o per penjar en algun lloc. Com que s’ha mantingut en força bon estat, no s’ha rovellat, el que contenia també s’ha conservat força bé.

És la cartilla militar -en forma d’un paper plegat per la meitat de mida doble foli- de l’Anton  Vilella i Grifoll. Plegat i enrotllat, potser la mirava algú de tant en tant (de generació en generació) i la tornava a guardar. De calaixera en calaixera ens ha arribat a nosaltres.

El document recull cronològicament les vicissituds del seu titular des que va ser allistat com a soldat en la quinta del 1888 fins que li donen la llicència absoluta el 1900, dotze anys desprès.

S’incorpora per l’abril el 1889, jura bandera (a las banderas) pel maig i és destinat a la 1era. Companyia del 2on. Batalló del Regiment d’Infanteria de San Quintín, 49, a la Seu d’Urgell. Li fan pagar 50 pessetes per l’uniforme; menciona el document que al juny de 1890 l’ascendeixen a caporal (cabo) i l’envien d’escrivent a la 2ona. Companyia, 3er. Batalló del mateix Regiment. Al febrer de 1891 marxa amb la L.I. (és de suposar que és la Llicència Indefinida) fixant la seva residència a Alforja, el seu poble de naixement.

Passa a la Reserva Activa i l’any 1892 li expedeixen certificat de solteria que pel que sabem mantindrà fins el 1895 en que es casa amb la Isabel Llopis. Les anotacions corresponents a l’any 1893 són molt confuses, tant del que s’entén de la lletra escrita com del que no s’entén. Podria pensar-se que el tornen a incorporar a un Regiment diferent del seu a Cartagena, però no queda gens clar i al final de l’any li donen la baixa de la reserva activa.

El 1900, el 31 de desembre li signen la llicència absoluta “por haber permanecido doce años en el Servicio militar... y haber cumplido su compromiso con el Ejército”. 

El Director de l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Sr. Alexis Serrano, m’ha facilitat la restauració del document ja que de tants anys d’estar dins del tub estava deformat i un xic malmès. El meu agraïment. També agraeixo a l’amic Joan Giménez Blasco, reconegut historiador, que llegís amb mi intentant desxifrar el que la mà maldestra d’alguns buròcrates militars (potser companys o soldats semblants que l’Anton) van anar relatant any rere any en la documentació.

Aquesta cartilla militar no és un document que tingui un valor excepcional. ¡Els que deuen haver-hi de semblants per el món!, però per la família té un valor sentimental notable i crec que és la plasmació d’uns anys en la vida de l’avi Anton. Els anys 1888-1900 són importants en la història d’Espanya. Són els del final de l’Imperi Colonial, de la pèrdua de Cuba amb la seva guerra d’independència i contra els americans. Per la seva sort, no podem pas cantar allò de “el meu avi va anar a Cuba...”. Va fer tot el servei militar en terres catalanes.




Ara el problema és com tornar a guardar la cartilla. Enrotllada dins del tub podria anar a parar altra vegada al fons de qualsevol calaixera. Plana i restaurada, veurem on la guardo.

                                      
14 de juliol. Aniversari de la presa de La Bastilla.

10 de juliol del 2020

Porcs rics i mal farts.

Els meus fills  estan tips de sentir-m’ho dir. Som una societat de porcs rics mal farts. Porcs perquè fem malbé el nostre entorn natural i social amb la nostra riquesa. Mal farts perquè ens atipem de més quan hauríem de repartir el que tenim i ens sobra amb els que no tenen.

Però la societat de consum ens impel·leix a seguir girant esbojarradament en la roda de la economia. Volem més, més de pressa i millor. Certament hem millorat molt en qualitat de vida, tot és més fàcil i barat que les generacions anteriors (excepte, segurament l’habitatge). Sols cal veure la correlació entre els increments del P.I.B. per càpita (repartiment del pollastre a part) i la perllongació de l’esperança de vida. Ara, però, la elasticitat dels increments marginals dels dos indicadors és cada vegada més baixa. Potser fora el moment, per la nostra salut mental i la del planeta aturar-nos amb el que tenim i gaudir-ne més tranquil·lament. Això té un problema: el repartiment del pollastre. Com fem perquè realment toqui mig pollastre per cap i no que uns tinguin el pollastre sencer i altres ni l’olorin?

He descobert per les xarxes aquesta foto força il·lustrativa. Sembla –pel que vaig entendre- que l’ha penjat un bromista fent-ne conya.


El “Mini” de l’any 1960, que midava uns 3 metres de llargada, s’ha transformat en el nou Mini que veien, ja fa un temps, a uns 4 metres de llargada i també ha crescut d’ample i d’alt. Els anglesos que van inventar-lo, la British Motor Company, se’n van anar al cel perquè la demanda de cotxes petits va passar a la història, eren altres temps. A la FIAT li va passar el mateix. Tots els volíem més grans, per entaforar-hi més coses, més confortables, equipats i segurs, amb més prestacions. El minimalista –mai tant ben dit- Mini va desaparèixer. Va ressorgir anys desprès, retorçant o recargolant una mica el concepte, de la mà els alemanys de la BMW i s’ha convertit en un cotxe “normal”, normal d’ara, amb més de tot i més gran, de la gamma Premium. Més, més, més, ... (val a dir que la comparació és una mica tramposa ja que el primer Mini també va tenir una versió allargada). Bé, ara em direu que hi ha l’Smart (de la casa Mercedes Benz), però és amb un altre concepte, que va néixer diferent i ha hagut d’adaptar la seva visionaria concepció.

No puc dir gran cosa ni queixar-me massa, també tinc les meves contradiccions. L’últim cotxe que em vaig comprar ja fa uns anys (segurament també serà el darrer que em compraré) el vaig voler ben gran i ben equipat, és quasi un tanc.  

10 de juliol.

11 de maig del 2020

Eulàlia, ho sento.


A la meva filla Eulàlia Mas Agell




La meva família més directa al complet: els meus avis paterns (en Jaumet i l’Angeleta), l’àvia materna (l’Anita), els meus pares (en Simón i la Teresita), el meu germà Jaume i jo. La foto és feta a can Món, a Cabrils, a començaments dels anys cinquanta del segle passat, quan l’avi encara hi tenia les feixes on feia de pagès.

Benvolguda filla:

Malgrat la voluntat de la teva mare –amb la meva aquiescència- de ser trencadora a l’hora d’anomenar-te i batejar-te amb els noms que hi havia tradicionalment a les nostres famílies, lamento comunicar-te que no ets la primera Eulàlia Mas que hi ha a la nostra nissaga.

He trobat una Eulàlia Mas al segle XVIII casada amb en Bartomeu Abril (que és l’Abril més antic que tinc localitzat fins a aquest moment) que van ser pares d’en Jaume Abril Mas nascut el 1790. No sé, encara, si van tenir més fills.

Aquest Jaume Abril Mas (recorda que el teu avi es deia Mas Abril) va tenir dos fills (que tingui localitzats), en Bartomeu i en Llorenç. El primer, en Bartomeu, va tenir sis fills i filles amb la Cristina (Llúcia) Roldós Mas que al enviudar es va tornar a casar i ho feu amb en Llorenç, el germà del seu primer marit. Sembla que d’aquest segon matrimoni no hi ha fills/es.

El fill gran d’en Bertomeu, en Jaume Abril Roldós, va ser l’hereu directe del seu avi Jaume Abril Mas, ja que el seu pare era mort quan el seu avi va fer testament a punt de morir-se amb 86 anys, i es va casar amb la Catalina Diví Rovira. 

Fins aquí, tots els Abril de la família que tinc coneguts són de Cabrils, mentre que els Diví venien de l’altre costat de la carena: d’Òrrius i de Canyamars.

Curiosament per part del teu avi matern, en Pepito Agell, hi ha la discussió si el seu segon cognom era David, Daví o Diví, com figura en diversos registres.

Aquest matrimoni Abril Diví va tenir nou fills i filles (un morí als dos anys, en Joan. Més endavant tornarien a posar el mateix nom a un altre dels darrers). Una de les filles, la Maria dels Àngels (Angeleta) Abril Diví, va ser la teva besàvia, mare d’en Segimon (Simón) Mas Abril, el meu pare i el teu avi patern que tampoc vas conèixer ja que va morir el 1977 abans de que tu vinguessis al món.

No sé pas que trobeu d'interessant a les series de la tele.



(estat actual dels coneixements que tinc de la branca Abril del meu arbre genealògic)

Com es pot deduir, estic sobre l’arbre genealògic de la meva família. Costa anar-la completant, i més confinat des de casa. És apassionant.


11 de maig. Comença una nova setmana de confinament, encara a la fase 0. En podrem sortir aviat?

22 d’abril del 2020

El rellotge d’en Pepito Agell


Ha aparegut un vell rellotge de polsera en una d’aquelles capses que guarden records dels nostres avantpassats i van d’una casa a una altra quan es mort algú i que un bon dia acaben llençades ja que ningú recorda perquè es guarden tots aquestes trastos vells que no se sap ni de qui són i com hem arribat a tenir-los.

El rellotge té història i encara hi ha algú que se’n recorda d’ella. Era d’en Josep Pepito Agell i el va guanyar en un concurs d’habilitat, traça i experiència en la realització d’una peça mecànica que era l’objecte del concurs. Sí, ell era un bon manyà, un bon mecànic de màquines que el tèxtil mataroní utilitzava per la confecció de mitgeria. Llavors tenia 32 anys i el concurs va ser en el marc de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.


A la caixa, a la part del darrera hi ha la següent inscripció: “Recuerdo a la exposición Universal. Barcelona 1929. G. Hilscher. Chemnitz.”, i al davant, com si fos la marca del rellotge, la del patrocinador del concurs.:“G. Hilscher”. (curiós, Exposición Universal i no Internacional com oficialment es va dir)





Perquè de patrocinador es tractava. L’empresa G. Hilscher era una de les més antigues i importants del món en la fabricació de maquinaria de fer punt i de bordar, de la ciutat alemanya de Chemnitz, que tenia una bona clientela en les indústries tèxtils catalanes i molt concretament en les de Mataró.



Ho explica molt bé la professora Montserrat Llonch i Casanovas en el seu llibre “Tejiendo en red. La indústria del genero de punto en Catalunya 1891-1936” Ed. Universitat de Barcelona-2007


Amb el temps aquell jove va arribar a Director Tècnic de la fàbrica de Mataró d’una empresa important (Géneros de punto Rafel S.A.) d’aquest subsector del tèxtil. 




La fàbrica situada a l’entrada de Mataró venint per la carretera de Barcelona lluïa una retolació de la marca de mitges que fabricava, dv Barry, que no era altre que el nom de la darrera amant de Lluis XV de França. D’aquesta forma la fàbrica es va conèixer popularment com a can Dubarry. 



22 d'abril.