14 de setembre del 2021

Volatilitat i vacuïtat. El cas de Leganés.

Quan estàs fora de cosa i adquireixes la premsa del lloc on estàs tens ocasió de conèixer noticies de fets que no arribes quotidianament  a saber i que moltes vegades t’ajuden a comprendre fets més generals que no acabaves de dilucidar amb precisió o que sols intuïes.

Em va sobtar al diari de diumenge passat a Madrid un extens reportatge (pàgina i mitja) sobre un acord entre el PSOE i C’s per apuntalar el segon l’alcaldia de Leganés pel primer.  Més que l’acord entre aquestes dues forces polítiques (que temps enrere potser s’hagués considerar plausible i ara és veu amb una certa sorpresa)  el que em va sobtar era la causa que havia portat a que s’hi arribés.

Leganés és un municipi important del sud de la Comunitat de Madrid pràcticament enganxat a la capital, del seu cinturó roig. Buscant per la xarxa, no cal anar gaire lluny, a la Wikipedia hi ha tot el que volia saber:  població, quasi 200.000 habitants (impactant la gràfica que explica la seva evolució demogràfica), té equip de futbol a Primera, el seu camp és el Butarque (el nom del rierol que passa pel municipi), Universitat Pública, la Carlos III, i ha tingut alcaldes socialistes pràcticament sempre, llevat del període 2011-2015, que ho va ser del PP.

El PP ja havia quedat primer a les eleccions del 2007, però va tenir l’alcaldia efímerament al posar-se d’acord el PSOE i IU per fer majoria i foragitar-lo uns dies després de ja constituït el Consistori. Indicatiu de com eren ja les relacions entre els dos parits de l’esquerra. Al 2011, el PP aconsegueix tornar a guanyar sense majoria, però una candidatura d’independents impedeix que l’esquerra pugui sumar i ser alternativa com quatre anys enrere. La força de la candidatura independent és també indicativa de moviments en l’electorat.

Els “embolics” del PP madrileny expulsen a l’alcalde dretà a les eleccions del 2015, amb el consegüent desgast per la formació blava, i amb l’ascens a la vida pública de Podemos  es capgira completament la composició del Consistori. Triple empat a 6 regidors entre  PSOE, Leganemos (marca local de Podemos, quanta imaginació!), els independents, ULEG, i  el PP. Els de C’s en treuen 2 i es manté una candidatura de IU amb 1. Deuria ser un mandat complicat per la governabilitat municipal.

A les darreres eleccions locals, les del 2019, nova recomposició del panorama. IU ja va amb Podemos, però aquests es trenquen i surt MásMadrid (la candidatura és Leganemos-Más Madrid, més imaginació!). Resultat de l’esquerra “veritable”: si el 2015 n’havia tret entre tots 7, ara en treuen 5. Les candidatures dels independents i del PP en perden dos cadascuna que es reparteixen entre PSOE que en guanya 4, C’s que en guanya 1 i VOX que n’assoleix 1. Però no hi ha cap majoria i el caïnisme de l’esquerra, que sumats en són 15 de 27, no suma, Podemos es queda al marge i es fa un govern en minoria amb MásMadrid.

I ara ve el darrer embolic. MásMadrid es trenca. Els seus dos regidor que havien estat parella sentimental i professional  es barallen i una denuncia a l’altre d’abusos per violència masclista. Embolica que fa fort! Una mostra més (ja n’he vist unes quantes) de que la pretesa renovació de l’esquerra “veritable” és una filfa. Les alternatives sorgides de l’ensorrament del agostat comunisme mostren les seves febleses: manca d’organització, promiscuïtat (o endogàmia), quadres insuficients i poc preparats, lluites pel protagonisme, baralles continuades.  

Fa uns dies, arran d’un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca (precisament catedràtic a la Carlos III) a El País, vaig fer una piulada a Twitter que deia:

Sobre l’article d’en Sánchez Cuenca al diari d’avui penso que l’autor ha llegit molts papers i ha trepitjat pocs carrers. Per les dretes Podemos i els indepes catalans els han anat força bé, els d’esquerres els hi vam veure el “plumero” ben aviat. Camins cap enlloc. Signe dels temps arreu i en això sí, desencert / desconcert de l’esquerra.”

No crec pas que jo sigui de les elits de la Transició, però si em considero, orgullós, de ser-ne un dels paletes que va contribuir a fer-la.

Els diaris de tant en tant, de tant en tant, donen de sí. Avui, Victor Lapuente el contesta.

14 de setembre.