Quan estàs fora de cosa i adquireixes la premsa del lloc on estàs tens ocasió de conèixer noticies de fets que no arribes quotidianament a saber i que moltes vegades t’ajuden a comprendre fets més generals que no acabaves de dilucidar amb precisió o que sols intuïes.
Em va sobtar al diari de diumenge passat a Madrid un extens
reportatge (pàgina i mitja) sobre un acord entre el PSOE i C’s per apuntalar
el segon l’alcaldia de Leganés pel
primer. Més que l’acord entre aquestes
dues forces polítiques (que temps enrere potser s’hagués considerar plausible i
ara és veu amb una certa sorpresa) el que
em va sobtar era la causa que havia portat a que s’hi arribés.
Leganés és un
municipi important del sud de la Comunitat de Madrid pràcticament enganxat a la
capital, del seu cinturó roig. Buscant per la xarxa, no cal anar gaire lluny, a
la Wikipedia hi ha tot el que volia saber: població, quasi 200.000 habitants (impactant
la gràfica que explica la seva evolució demogràfica), té equip de futbol a Primera,
el seu camp és el Butarque (el nom del rierol que passa pel municipi), Universitat
Pública, la Carlos III, i ha tingut alcaldes socialistes pràcticament sempre,
llevat del període 2011-2015, que ho va ser del PP.
El PP ja havia quedat primer a les eleccions del 2007, però
va tenir l’alcaldia efímerament al posar-se d’acord el PSOE i IU per fer
majoria i foragitar-lo uns dies després de ja constituït el Consistori.
Indicatiu de com eren ja les relacions entre els dos parits de l’esquerra. Al
2011, el PP aconsegueix tornar a guanyar sense majoria, però una candidatura d’independents
impedeix que l’esquerra pugui sumar i ser alternativa com quatre anys enrere.
La força de la candidatura independent és també indicativa de moviments en l’electorat.
Els
“embolics” del PP madrileny expulsen a l’alcalde dretà a les eleccions
del 2015, amb el consegüent desgast per la formació blava, i amb l’ascens a
la vida pública de Podemos es capgira
completament la composició del Consistori. Triple empat a 6 regidors entre PSOE, Leganemos (marca local de
Podemos,
quanta imaginació!), els independents, ULEG, i el PP. Els de C’s en treuen 2 i es
manté una candidatura de IU amb 1. Deuria ser un mandat
complicat per la governabilitat municipal.
A les darreres eleccions locals, les
del 2019, nova recomposició del panorama. IU ja va amb Podemos,
però aquests es trenquen i surt MásMadrid (la candidatura és Leganemos-Más
Madrid, més imaginació!). Resultat de l’esquerra “veritable”: si el
2015 n’havia tret entre tots 7, ara en treuen 5. Les candidatures dels
independents i del PP en perden dos cadascuna que es reparteixen entre PSOE
que en guanya 4, C’s que en guanya 1 i VOX que n’assoleix 1. Però no hi ha
cap majoria i el caïnisme de l’esquerra, que sumats en són 15 de 27, no suma, Podemos
es queda al marge i es fa un govern en minoria amb MásMadrid.
I ara ve el darrer embolic. MásMadrid es trenca. Els
seus dos regidor que havien estat parella sentimental i professional es barallen i una
denuncia a l’altre d’abusos per violència masclista. Embolica que fa fort! Una mostra més (ja n’he
vist unes quantes) de que la pretesa renovació de l’esquerra “veritable” és una filfa. Les alternatives sorgides de l’ensorrament del agostat comunisme
mostren les seves febleses: manca d’organització, promiscuïtat (o endogàmia),
quadres insuficients i poc preparats, lluites pel protagonisme, baralles
continuades.
Fa uns dies, arran d’un article
d’Ignacio Sánchez-Cuenca (precisament catedràtic a la Carlos III) a El País,
vaig fer una piulada a Twitter que deia:
“Sobre l’article
d’en Sánchez Cuenca al diari d’avui penso que l’autor ha llegit molts papers i
ha trepitjat pocs carrers. Per les dretes Podemos
i els indepes catalans els han anat força bé, els d’esquerres els hi vam
veure el “plumero” ben aviat. Camins cap enlloc. Signe dels temps arreu i en això sí,
desencert / desconcert de l’esquerra.”
No crec pas que jo sigui de les elits
de la Transició, però si em considero, orgullós, de ser-ne un dels paletes que
va contribuir a fer-la.
Els diaris de tant en tant, de tant
en tant, donen de sí. Avui, Victor Lapuente el contesta.
14 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada