Ara fa deu anys.

 

Just ara fa deu anys vaig plegar. Convocades eleccions generals, les del novembre del 2011, deixava de ser diputat a Corts i me’n anava a casa.

El 1977, desprès de les primeres eleccions generals de la democràcia recuperada, vaig abandonar la feina que tenia a la Companyia Roca Radiadors, feina interessant ja que es tractava de l’expansió internacional de l’empresa, i vaig anar a ajudar a la construcció del sindicat, llavors socialista, la UGT, per la insistència recordo d’en Rafael Madueño, de qui fa temps que no en sé res. Ens vam aplegar a Catalsa, als serveis tècnics, un heterodox i bigarrat grup humà del que en conservo bons record i amistats. Per començar, a un sindicat, no hi havia ni fulles de salaris i cobràvem en “negre”, pagava en mà Paco Rubio “Tribulete”.

Després vaig centrar-me i concentrar-me a la vida de la política local. De les primeres eleccions democràtiques, a l’abril del 1979, fins al 30 d’abril del 2004 a l’Ajuntament de Mataró. Els primers anys, quasi bé sis, sense estar donat d'alta la Seguretat Social, fet que em va repercutir negativament a l’hora de demanar la pensió de jubilació.

25 anys a la vida local, en varies i diferents talaies, algunes ben altes, van ser suficients perquè els companys del partit, gràcies Pepe (President Montilla), veiessin la conveniència de canviar-me d’aires ja que estava ben espremut, com una llimona espremuda, ja sols em quedava la pell,  i em portessin a fer de diputat a Madrid.

Vaig viure i veure les dues legislatures del President Rodríguez Zapatero, exultant la primera als temps de la bombolla immobiliària, patint molt en la segona per la crisi del 2008. Des del “callejón”, a primera fila. Amb responsabilitats, potser poc valorades i no sé pas si ben exercides, de les que n’estic molt satisfet. No tothom pot dir que ha estat “Padre de la Patria”. Aquesta part la tinc molt ben explicada ja que vaig obrir el primer blog el maig del 2005 i allà es pot trobar tota la trajectòria d’aquells anys salpebrada de fets i anotacions diverses (el diari d'en Manel Mas). De l’etapa local hi ha material a dojo a l’hemeroteca que l’explica.

Fa deu anys, ara justos, cap a casa, “amortitzat”, ben amortitzat. Mitja vida al servei públic i a l’aparador. Amb alts i baixos, com sempre a la vida de tothom. No he estat pas passiu, m’he ocupat força: els néts hi han ajudat, la curiositat que no perdo, les inquietuds que no deixo, la bicicleta ara ja elèctrica, .... Una feinada això d’estar jubilat! Bé, no em vaig jubilar de seguida, vaig haver d’esperar complir l’edat corresponent, ja que vaig plegar, no em va fer fora ningú, abans de tenir-la i lògicament encara no tenia cap dret a pensió, ans al contrari em vaig haver de pagar la cotització en el conveni especial que hi ha per aquest casos fins arribar als 65 anys i dos mesos. ¿On havia d’esperar trobar feina a aquella edat sense que tingués enlloc a on reclamar que em readmetessin? Poca gent, de la que xerra barat, sap el que són les sortides de la política.

Després, al 2015, l’Alcalde Bote em va demanar si podia responsabilitzar-me de presidir el Consell d’administració d’AMSA, feina representativa, no de gestió, i sense retribució. Vaig acceptar-la pensant que podia continuar donant un servei a la meva comunitat que tant mateix s’ocupa –entre tots els que estan en actiu- de que cobri la pensió el dia 25 de cada mes. En ella encara estic.

Precisament, quan em vaig acomiadar dels companys del Consell de la Federació del Maresme del PSC vaig acabar la meva intervenció amb aquestes paraules: 

“Vull acabar amb una petita metàfora. En els anys 60 els Plans de Reconversió tèxtil estimulaven la destrucció de maquinaria obsoleta per modernitzar les indústries. El meu pare va recuperar de cal drapaire, de la ferralla, una màquina per bobinar fil que recordo el vaig ajudar a tornar a muntar peça a peça i que va servir després uns quants anys més. Sí, molt marginalment, però encara va ser ben útil.”. 

Gràcies, Alcalde Bote, amic David, per treure’m de cal drapaire.

Tot això ara ho miro, deu anys després.

“Amb més records que projectes,

Amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,

amb una vida que fuig.

Mentre s’acosta la nit

Alguns records em fan viure,

Alguns records em fan viure,

Mentre s’acosta la nit”

Raimon. “Mentre s’acosta la nit” (2011)

Per recordar les hores passades junts pels diputats del PSC de la 9ena. legislatura al Congrés, la seva Presidenta actual, la companya Meritxell Batet, que era d’aquella colla, ens va aplegar (els que van poder o voler anar-hi) fa uns dies a un dinar de germanor i nostàlgia. Gràcies, Presidenta!

 

30 de setembre.