Santa María, la basílica.

 

Recullo del taulell d’un establiment comercial de la Plaça un full que demana ajut per restaurar les portes de la basílica de Santa Maria. “La vàlua material i simbòlica de les seves cinc portes, que són dels segles XVII, XVIII i XIX, requereix una intervenció que en garanteixi la integritat i conservi les traces de la història que tenen.”

No fa pas gaire van ser les campanes, amb una placa dins del campanar que en dona constància; dies enrere un bon amic en nom d’una històrica entitat local em va demanar ajut per l’orgue petit (el gran, també malmès, ja veurem com i quan es farà, fa vint anys que se’n parla); l’any passat l’Arquebisbe Metropolità de Barcelona, el Cardenal Omella, va  fer notar als assistents de la Missa de Glòria de Les Santes que la basílica necessita una mà de pintura; cal arranjar -sembla- la capella del Roser; la instal·lació elèctrica presenta un estat perillós;...

Estem davant d’un problema. La baluerna és de l’Església Catòlica, de la parròquia de Santa Maria de Mataró, però el seu deteriorament al cor de la vella Iluro interpel·la als mataronins. Pel que em diuen els que estan ficats en aquella congregació és un problema molt estès arreu. La societat s’ha secularitzat. No hi ha capellans ni monges. Pocs feligresos i aquests ja no són els de les classes dominants i benestants que apoquinaven les grans reformes mentre el poble menut es posava la mà a la butxaca quan passava la safata. Ja ningú es recorda del Delme. El centre de Mataró ja no és el rovell de l’ou del poder ciutadà, cívicament ja no és res, espai per la festa i l'esbarjo, terrasses de bars i restaurants molts d’ells regentats per ciutadans asiàtics. Tampoc això no és pas gaire diferent del que passa en altres indrets

Però som interpel·lats no per les creences religioses, que molts no tenim, sinó per la tradició, la cultura, el manteniment del patrimoni, per la imatge de l’espai públic. Com resoldre aquesta situació que no és original però sí controvertida? Els promotors de la restauració d’aquest element són organismes i entitats de “missa”, com correspon, però tenen -perquè l’han demanat- el suport de les administracions públiques. A les administracions públiques hi va a demanar tothom i tampoc poden -i no han- d’arribar a tot. Primer han d’arribar al comú, després als singulars. Llavors...? Cal asseure’s a parlar seriosament del problema, sense apriorismes ni privilegis, conscients de la realitat, disposats a les cessions per totes parts, mirant a llarg amb consens i constància, com històricament s’han fet aquests edificis. Els representants del comú i els representats de la singularitat, històrica i decadent, però singularitat.

I atenció, no és un problema sols de la basílica de Santa Maria. Hi ha altres baluernes religioses a la ciutat a considerar.

24 de juliol.

Capsigranys i malfactors.

 

D.I.E.C:

Capsigrany: Persona de poc seny, no gens entenimentada.

Malfactor: que comet actes criminals.

 

(Pieter Brueghel, ball de noces)

L’ocasió i la oportunitat eren que ni pintades. Tot el Món ens veuria. Podríem fer-la sonada.

L’escriptora mataronina Maria Escalas explica, a poques hores del fet, i el Capgròs ho recull prest com a primícia, que va tornar de l’acte d’abans d’ahir al vespre de la benedicció pel Sant Pare de la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona  -en presència de les principals autoritats del País: els Reis, el President del Govern i catorze ministres, la Presidenta del Congrés dels Diputats, del President de la Generalitat i el seus Consellers, l’Alcalde Barcelona, et tutti quanti-  amb una sensació agredolça.

La senyora Escalas, reconeguda escriptora, també és cantant, i com a tal va participar en l’acte en una coral que va fer una actuació -que va tenir un paper- en la cerimònia.

Resulta -explica- que els serveis de seguretat van regirar les bosses dels cantaires en algun moment i van trobar-hi banderes estelades suposadament prestes a ser lluïdes. No diu quantes, si moltes o poques, si de tots o d’algú. Per aquesta raó, acabada la seva actuació a l’interior del temple i quan anaven a continuar-la a l’exterior van ser aconduïts a una zona exterior “encapsulant-los” sense explicacions (calia?) al marge i sent vigilats convenientment per la policia. D’aquí el sentiment agredolç. Havien participat a la festa i no podien acabar-la com haguessin desitjat.

“Em sento molt mal tractada”, diu. Ingènua? Així és com va anar tot al “procés”, com xais (o llobatons) portats a l’escorxador.

Deixem a part la aquesta pretesa ingenuïtat. Dues reflexions:

La primera: No està fora de lloc pensar que la seva pretesa “performance” seria la noticia que taparia la celebració que es feia? Que aconseguiria fer arribar la seva reivindicació arreu del món, però ensorraria la imatge de l’ ”Estat” (monarquia, Govern, Parlament, Generalitat, Ajuntament,...) i que és precisament gràcies a la governació que en aquest moment té aquest “Estat” que s’està podent superar aquelles esbojarrades actuacions dels temps del “procés” que fins i tot van portar a gent a la presó i a l’exili que encara dura? Què pensen, que “contra Franco vivíamos mejor”?

Capsigranys!

La segona: l’actuació sòbria, discreta, sense escarafalls de les forces de l’ordre i de les directrius polítiques que tenien, no fa pensar que en altres moments -no gaire llunyans- si s’hagués actuat igual no hauríem arribat a on vam arribar? No hi havia llavors -potser- una implícita voluntat de portar les coses , o de deixar que les coses anessin, fins al punt on van arribar per fer-ho esclatar tot?

Malfactors!

Dissortadament hem de tornar a D. Manuel Azaña: més que pensar en definir Espanya el que s’ha de fer és governar-la (article de José Mª Ridao a P&P). Governar-la tal com és, i no com uns i altres voldrien que fos.

Cal rellegir “La velada de Benicarló”.

12 de juny.

Sense sostre.

 

En uns moments en que l’atenció està centrada en el desenvolupament d’una guerra d’efectes mundials imprevisibles parlar d’altres temes pot semblar fugir d’estudi.

Però de la guerra a l’Iran no hi podem fer res, potser fins i tot ens caurà de cop el mon al sobre, però sí que podem reflexionar -encara que sigui d’esquitllada- sobre el que tenim al davant dels ulls als nostres carrers.

Els sense sostre.

Uff...!!, aquest és un problema irresoluble. És el primer que et diu qualsevol al que li parles d’aquest tema. Sí, clar, no és sols tenir un sostre on aixoplugar-se, són moltes més coses que cal afegir-hi: salut física i mental, addiccions varies, abandonament, indolència sobrevinguda,... Tot son dificultats i problemes a l’hora d’afrontar la situació.

Segons les estadístiques (fiabilitat?) a Barcelona poden ser unes 1,16 persones per 1.000 habitants. A Mataró aquest indicador donaria unes 150 persones.

El problema no sols és quants n’hi ha a cada localitat. Si la resposta i solució possibles es fa lloc a lloc, en uns o altres, provoca d’immediat un efecte crida que trastoca el resultat pretès. Pot haver-hi un efecte “globus”: quan s’estreny una part s’eixampla un altra. No hi ha doncs solucions locals, han de ser solucions més amples territorialment: metropolitanes o regionals.

Estem parlant de mil·lèsimes: 1,16 x 1000. ¿Un conjunt del 998,84 és incapaç de resoldre l’1,16 restant? És a dir, en percentatge, ¿el 99,9 % és incapaç de resoldre el 0,1%? Aquí entrem en el tema de les prioritats. Quants col·lectius d’aquest mateix insignificant volum no tenen algun problema i no estan reclamant a la col·lectivitat la seva solució? I quants recursos calen per resoldre aquesta difícil situació? Segurament molts més que l’escarransit percentatge del 0,116%: Atenció social, sanitària, ocupacional i principalment habitatge. Compte!, es diu tot seguit: si intenteu resoldre aquest problema, quanta gent no ens vindrà al darrera per intentar  que també es resolgui el seu que potser és de major magnitud i no tant insignificant: malaltia, soledat, amuntegament, atur, ...

La proposta de solucions marca el capteniment col·lectiu: Buscar-les: totals, parcials, temporals, provisionals,..., o no buscar-les. És a dir, atendre o abandonar un molt petit grup marginal a la seva marginalitat. Aquí s’obre tot un ventall de posicions i d’opinions.

Hi ha molta gent que treballa en aquesta problemàtica per intentar resoldre-la: Housing first és una d’elles. A casa nostra també hi ha qui s’hi dedica en aquesta línia. Com a altres contrades és a nivell benvolent, molt lloable però no és institucional. Aquí ens enfrontem amb un problema gros: Ha de ser assumit col·lectivament? Mentre tant no ho és,... el deixem a la caritat?

Crec que aquest tema cal posar-lo al davant de tot. No pot ser que tinguem conciutadans que visquin deixats de la mà de Déu com bestioles. Ja sé que cal esmerçar-hi recursos més enllà del 0,116%, però som una societat rica que té suficients mitjans si els sap prioritzar. Quin és l’interès general de moltes de les demandes que es fan a les administracions públiques? Si tot és important, és que res ho és d’important, no hi ha gradació.

L’establiment de sostre, d’ubicar a la gent sense sostre, és primordial per començar la integració socials a la comunitat d’aquells que no en tenen. Això està molt estudiat, diuen els que s’hi dediquen. Edificis abandonats que rehabilitats podrien donar molt de joc, habitatges prefabricats convenientment ubicats, caravanes turístiques en desús,... mínims caus que no han de ser precaris. No s’han de fer “campaments” de marginals. L’atenció social i la tensió col·lectiva a on s’establissin els farien impossibles de gestionar i els portarien al fracàs i a la reacció cívica. Però nuclis abastables i controlables sí que foren possibles.

https://www.facebook.com/share/r/1Ha5Dw8eCY/?mibextid=wwXIfr

Les necessitats més bàsiques : menjar, vestir, sanitat, escola, ja estan cobertes. La de tenir un sostre, no. Cal prioritzar-la.

Un exemple: https://casasprefabricadascofitor.com/casas-prefabricadas-estandar/10/Casa-prefabricada-40-m2

5 de març.

Que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

 

Vaig començar l’any que avui s’acaba al fons del pou on m’havia entaforat l’any passat. Excavava galeries per veure per on en podia sortir. A vegades cavava per fer el pou més fondo, fins que un dia, encara no sé pas com (probablement alguna pastilla diferent), vaig donar amb una escletxa que em va portar a la superfície per una escala que em va enfilar fins dalt de tot d’un arbre on ara estic patint per si m’estimbo ocupat amb el panorama que albiro.

He tornat a pedalar dalt la bicicleta, tant entre setmana com els diumenges. Els fidels amics m’han esperat. A peu descobreixo els divendres, de la mà d’un altre bon amic, recons de la serralada litoral propera. La família, pacient quant estava al forat, està il·lusionada amb els meus projectes d’endreça i de les perspectives que tinc que no els hi goso a explicar del tot, no sigui que tirin del fre de mà. Amb els companys de lluita del llarg camí de la vida tenim projectes en marxa. Escric força, llegeixo poc, poc dels llibres que se’m apilonen. No em dona el temps per a tot, malgrat que dormo menys i em llevo més aviat.

De cara a l’any que ve m’he d’assossegar una mica. He d’escriure menys, encara que tinc alguna cosa al cap que vull deixar blanc sobre negre. Tinc dos grans temes embastats: Què fer amb els llibres que he acumulat amb els anys i què fer amb els records dels temps viscuts. Ambdues coses poden donar per a molt, però exigeixen paciència que no és pas una de les meves qualitats, i més ara veient que el temps se’m escurça.

Programo viatges que no sé pas si arribaré a fer, o si la bossa donarà per fer-los. Conferències, concerts, exposicions diverses ja apuntades, i les que sortiran. Rebo més informació, a la que estic subscrit pagant, que la que puc pair.

En fi, les perspectives dalt de l’arbre, touts azimuts, sols es veuen entelades per la terbolesa dels temps actuals -que ja no son els meus, però ens els que hi estic-, que em porten el neguit de com m’afectaran encara, o com afectaran ara i més endavant a la gent que estimo, des dels més propers als més llunyans, ja que tots som de la mateixa Humanitat.

Som molt petits dins de l’Univers.

31 de desembre.

Hospital de Torrejón de Ardoz. Sorpresa, ... voleu dir?

El vell company d’estudis i sempre abrandat defensor i lluitador dels drets de les classes dites “populars”, Albert Recio, fa una llarga piulada (no sé quin nom es dona a les entrades del Facebook) sobre el tema de l’escàndol ara conegut de la gestió de l’hospital de Torrejón de Ardoz en mans d’una empresa privada.

https://www.facebook.com/albert.recio.779/posts/pfbid0VVvCxkLXkjYds7jgSE8ARKj8ztSmg4V5kAbTUZFrS4cf8oJBxKy5SSsURVUSXSAql

Buscar beneficis econòmics (guanys monetaris) a partir de l’atenció a les necessitats sanitàries de la gent sols pot anar en perjudici de la salut d’aquesta gent. L’objectiu d’una empresa mercantil privada en el sistema capitalista és el benefici, obtenir rendiments econòmics, ja sigui com a simple retribució al capital invertit (absolutament lògic en el sistema)  o la recerca dels majors guanys possibles derivats de les necessitats existents (la pura especulació amb qualsevol demanda). Però la sanitat no pot ser una mercaderia. Ja ho van entendre sempre les classes “subalternes” que a través del gremis, i després dels sindicats, van organitzar-se per afrontar conjuntament el problema de la cura de les malalties (dins de les seves possibilitats econòmiques i dels coneixements científics del moment) i de les seves conseqüències. Amb l’Estat contemporani la solució d’aquelles necessitats passa a ser col·lectiva, pública, que posi per endavant l’eficiència en els resultats sanitaris (fins allà on es pugui, hi ha la restricció de que els recursos no són il·limitats) sobre els resultats econòmics. 

La perversa lògica que s’ha conegut en les converses filtrades de la direcció de l’hospital de Torrejón de Ardoz no ha de sorprendre a ningú, formen part de la lògica del sistema. La privatització de la sanitat comporta automàticament que salut dels ciutadans depengui del resultat econòmic que se’n obtingui. Un sistema públic de salut no és únicament aquell que porta a terme directament l’administració. Poden donar-se formes de gestió amb empreses mercantils que la seva finalitat no sigui el lucre, el benefici. La col·laboració públic privada en aquest camp no es pot donar quant els objectius d’uns i altres son diferents i divergents. Si la gestió de la sanitat es posa en mans de qui sols cerca el benefici (perquè és el seu “natural” objectiu) sols podran accedir a la cura i a l’atenció qui pugui pagar la retribució corresponent. Una sanitat pública cerca l’atenció de tothom independent de les recursos que disposi qui la necessiti, una atenció universal. Reitero, però, la restricció que comporta la limitació dels recursos que s’hi destinin. Per això és tant necessària la lluita per una fiscalitat progressiva que eixampli tot el que sigui possible els recursos i redueixi la seva limitació.

I aquí ve la lluita avui en dia. Els rics no volen que els seus recursos siguin utilitzats per atendre als pobres,. Que tothom s’espavili amb el que disposa, i si no en tens: ¡jodeté, jodeté! És la lluita de sempre, ancestral, en la que semblava que la majoria de ciutadans havien aconseguit avançar posicions, però que ara el contraatac reaccionari (de la reacció contra una acció desfavorable als interessos  de la minoria benestant) està portant a situacions com les que viu la ciutadania de molts llocs com ara s’ha conegut a Madrid.

Cal que tothom ho tingui ben present al fer i expressar les seves opcions polítiques, que tingui present quins son els resultats de les mateixes. Hi ha opcions antagòniques i cal tenir-ho clar. “Cañones o mantequilla” que ens van ensenyar -temps enrere, no sé pas si també ara- amb les primeres lliçons d’economia.   Ingressos i despeses van lligats i són correlatius, si n’hi més o menys d’uns n’hi haurà més o més dels altres.

6 de desembre. Dia de la Constitució.

El dret a la galvana.

 

Darrerament els mitjans de comunicació es fan ressò d’una tendència de gent jove, o no tant jove,  que posa en qüestió el treballar per guanyar-se la vida avantposant-la  a la de viure abans de ser esclaus del treball.

Les condicions del treball avui i consegüentment la seva contraprestació en forma de satisfacció, reconeixement, retribució, son posades en dubte per algunes categories concretes de professionals en el camp dels serveis (l’anomenat sector terciari), financers, informàtics, consultoria o auditoria que lluny de valorar el seu treball qüestionen si els  esforços que hi han de dedicar valen la pena -de la forma que l’exigència de l’empresa els demana- en horaris, desplaçaments, i notablement de retribucions. ¿S’han d’esforçar al màxim perquè siguin valorats i fer carrera, mentre els seus caps o dirigents tenen moltes vegades sous exorbitants aconseguits amb l’esforç dels seus subordinats?

És molt conegut l’exigència de les “Big Four”, les grans empreses d’auditoria i consultoria respecte als membres joves que hi aterren amb l’esquer  de que aconseguiran algun dia, a copia de treball dur i moltes vegades “esclau” en hores i vida personal, arribar a ser considerats “socis” (amb no sé pas tot el que representa aquesta categoria laboral). Mentre tant, horaris exhaustius, desplaçaments, exigència  de fer feines -potser fins hi tot rutinàries – amb en menor temps possibles., o amb presses per complir amb els clients.

No sols és el cas de gran empreses, també ni ha de mitjanes i petites que tenen els mateixos requeriments. Front a l’idea de que guanyar diners, escalar posicions socials, aconseguir un estil de vida molt confortable i envejable (per la majoria), comencen a donar-se casos que prefereixen una vida més assossegada, més “vivible”, més tranquil·la. Més temps per ells mateixos: afoci, cultura, gimnàs, viatges, relacions socials, coneixements,...

S’ha parlat de la “gran deserció”. Crec que és exagerat ja que la majoria de treballadors ho són per pura i simple necessitat de guanyar-se les garrofes per sobreviure, o viure amb les necessitats elementals cobertes. Els seus comptes a finals de mes són migrats i no poden permetre’s la gosadia de considerar el treball com una cosa de la que hom se’n pot estar. La “deserció”del treball  pot ser d’aquells que amb les seves habilitats i coneixements es poden permetre prescindir d’ell una temporada més o menys llarga, vivin en la marginalitat del sistema, però no viuen del “manà” que cau del cel.

Remenant llibres m’ha sortit un clàssic del tema escrit ja fa molt temps: “Le droit à la paresse”, el clàssic de Paul Lafargue, el gendre de Carles Marx. El dret a la peresa que té els sinònims de ganduleria, galvana, mandra,... Sembla que tot torna, especialment ara que el capitalisme financer és cada cop més agressiu i hi ha persones que no volem seguir aquest camí. L’edició és de François Maspero, una editorial francesa de texts d’esquerres de l’any 1972.

 

“Una estranya bogeria posseeix a les classes treballadores en les que regne la civilització capitalista. Aquesta bogeria comporta de retruc misèries individuals i socials que, des de fa dos segles, torturen la trista humanitat. Aquesta bogeria és l’amor al treball, la passió moribunda del treball, portat fins l’esgotament de les forces vitals de l’individu y de la seva prole...”

Aquest text va veure la llum cap el 1880 i encara que ha plogut molt de de llavors sembla que algunes idees d’aquells temps en que els la societat era molt diferent rebroten.

17 de setembre.

Règim hídric mediterrani.

 

Quan vaig començar a responsabilitzar-me -ja fa molts anys- de les qüestions de l’abastament d’aigua de boca a la comunitat, les primeres indicacions que em feren els tècnics responsables del tema van ser que tingués en compte les característiques del règim hídric de la mediterrània. No el règim anual de precipitacions (primavera i tardor), que també, sinó l’evolució periòdica de temporades eixutes i temporades més humides. Recordo, em digueren, que això ja estava explicat a la Bíblia, en referència a la interpretació del somni del faraó d’Egipte amb els temps de vaques grasses i de vaques flaques.

No sé pas si tot això avui encara s’explica així (hauré de preguntar-ho a en Joan Miró), ni sí avui a l’escoles s’ensenya el que diu la Bíblia i la història de Josep que possiblement no. Segurament la ciència ha avançat molt en la forma d’explicar els fenòmens meteorològics, o  potser les conseqüències del canvi climàtic han capgirat les seqüències ancestrals.

L’Enric (amb qui surto a caminar un cop a la setmana) em va portar dies enrere fins al petit embassament de Vallforners, més amunt del poble de Cànoves al Vallès Oriental. Aquesta obra, força recent, està ben explicada a la Wiquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Vallforn%C3%A8s

Per mi fou una autèntica sorpresa veure quasi a tocar de casa, en el prelitoral vallenc, una obra hidràulica d’aquesta mena ja que en desconeixia la seva existència. A més, les pluges primaverals d’enguany l’havien deixat pràcticament curull i oferia una imatge realment sensacional.

Però la meva sorpresa continuà quan l’Enric em va enviar una fotografia que havia fet l’any passat en la que es veia l’embassament que estava del tot buit.

És conegut que acabem de travessar un període llarg de sequera, no és pas el primer que recordem, on s’han hagut d’implementar mesures extraordinàries per fer-hi front. Qui ho ha patit més són les explotacions agrícoles i ramaderes que s’emporten la major part del consum hídric i sense arribar a dràstiques restriccions domèstiques s’ha limitat molt el consum d’esbarjo i ornamental. Ara les autoritats responsables comencen a afluixar l’aixeta (mai tant ben dit) però ha quedat a l’aire, fins que s’esvaeixi o s’oblidi, la preocupació generalitzada per l’ús sense topalls d’aquest element tan imprescindible com és l’aigua per a les nostres col·lectivitats.

Potser, segons ens explicaren temps enrere, ara tindrem un període de bonança hídrica i no haurem de patit en els propers mesos, però no cal baixar la guarda ja que tornaran les sequeres com la recentment viscuda.

12 de juny.

 

Amb les mans a les butxaques. L'apagada.

 

S’organitza un dinar a Madrid dels alcaldes que vam formar part de la Comissió Executiva de la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) del període 1991-1995. Quasi bé res, més de trenta anys enrere! Penso que serà una oportunitat de veure gent que vam treballar plegats, ja fa temps, en pro del municipalisme i dels que guardo un bon record. L’ànima de la trobada és el que era llavors el secretari General de la Federació, Antonio Luis Hernández Hernández, amb qui mantinc una vella relació d’amistat, “canarión” però ja madrileny pels quatre costats. S’hi apunta força gent, del PSOE i del PP, llavors ens relacionàvem.

Per anar a dinar a Madrid agafo un AVE (un Avlo) pel matí i un Iryo per tornar a la tarda, crec que malgrat la despesa i la incomoditat d’anar i tornar al mateix dia val la pena. Com que no tinc res més a fer, modern com pretenc ser (?), sols porto a sobre aquest giny que ara tothom té (en diem mòbil) i  que serveix per tot: comunicar-te, informar-te,  presentar-te, pagar, fer fotos, ... en fi, ja sabeu, amb això anem per tot arreu i poc pes, sols cal vigilar que no el perdis o te’l robin.

12, 33h., apagada general (1) a Espanya i Portugal, tota la península, les illes se’n salven. Deixats al mig del no res quan el tren, els trens arreu, deixen de funcionar. Tothom s’ho agafa amb tranquil·litat (2) però l’aturada s’allarga, és general. Ara puc repetir el que els mitjans de comunicació han relatat del que va passar amb les, sembla 30.000, persones que vam quedar atrapades (3), i als pocs moments també sense possibilitats de comunicació. L’estri modern a fer punyetes, inservible. La meva primera preocupació era doble: si s’esgota la bateria, com ho faig per tornar-la a carregar? I si el mòbil no va, com em desempallegaré per fer la vida corrent?

Remolcats dos trens, el nostre i els que ens venia al darrera, fins a l’estació de Guadalajara-Yebes. Unes 450 persones (4) a una estació que sols és una “apeadero”, que no té pràcticament de res. Guadalajara no està al costat, està a uns 10 km. Tota la tarda, des del migdia, penjats al no res i sense comunicació. Cal explicar en un altre moment la història d’aquesta estació (5). Van arribant, avançada la tarda, els serveis públics: primer les forces de l’ordre, després Creu Roja, bombers, protecció civil, municipals,... Aquesta ciutat de Castella- La Mancha té uns 90.000 habitants, menys que Mataró, els ajuts seran els que poden ser. Ja fosc, alguns senzills aprovisionaments, aigua, galetes,..., tot sembla arramblat a corre cuita d’algun autoservei. Més endavant, alguns entrepans... On passarem la nit?, doncs com sempre en casos d’emergència, en un pavelló poliesportiu municipal on ens traslladen autobusos suposo que recol·lectats a la de pressa. La Creu Roja instal·la lliteres plegables i estores al terra (a mi em va tocar estora), mantes i alguna cosa per menjar: entrepans, més galetes, aigua, sucs de fruita, ... És la una de la nit. Les famílies amb criatures petites i la gent d’edat avançada han estat traslladats a un hotel (6).  A les sis de matí, un esmorzar succint, no hi ha res calent, i a les set en autobusos, com la nit abans, però cap a Atocha, Madrid. Pensava quedar-me a dormir dalt del tren però una revisora m’ho va desaconsellar. Després he sabut que els que s’hi van quedar(7), de matinada, van ser portats en el propi tren a Atocha.

Ja us podeu imaginar la estació anomenada Almudena Grandes després de que tot el dia anterior la xarxa ferroviari (i tot el que va amb electricitat) hagués col·lapsat. Calia comprar un bitllet nou per tornar amb la incertesa de si tot hauria tornar a la normalitat. Vaig decidir quedar-me un dia a Madrid, buscar un hotel, reposar i intentar fer-me amb les necessitats mínimes que això comportava. Primer de tot, una connexió per carregar el telèfon, més endavant anar a comprar  la roba interior necessària, dutxar-me a fons, esmorzar com cal (portava des del matí anterior amb solament unes quantes galetes), dormir per recuperar el dia i la nit anterior perdudes a peu dret o estirat al terra d’un poliesportiu. A més quedava penjada la medicació habitual que prenc al matí (ja l'havia pres aquest dia) i la del vespre (que pensava que ja me la prendria al tornar).

No, no vaig tenir ganes d’aprofitar l’estada a Madrid per fer alguna cosa de profit, no tenia esma per res. Des de casa, la meva filla, em va aconseguir un bitllet nou per l’AVE de l’endemà dimecres per les 8,57 h. més barat que el que jo tenia del que no sé si podré recuperar el seu import (em sembla que no). Vaig dinar, sense gana, de tapes, amb l’Antonio Luis (ell viu a Fuenlabrada i amb l’apagada va haver de quedar-se a dormir la nit anterior a casa d’un amic). Abans de sopar, sol, vaig fer una volta pel barri (8) que va ser la meva segona residència durant dues legislatures, set anys i mig, ja fa un temps, i vaig constatar els canvis que el turisme massiu i descontrolat està provocant als rovell d’ou de ciutats com aquesta.

Ahir, dimecres 30 d’abril, vaig tornar a casa portant a la mà una bossa de plàstic de El Corte Inglés amb la roba bruta, el carregador del telèfon, els diaris i el que vaig comprar a l’estació per menjar al matí. De les mans a les butxaques a una mà al davant i l’altra al darrera.

A quarts de dues del migdia ja era a casa acabant el mal somni, l'edat no perdona. Val a dir que ja no hi havia cap problema, semblava, del que havia provocat el desguitarrat. Tot va funcionar com si res hagués passat.  

(El Roto a El País)

Els ex-alcaldes que van arribar a l’hora al dinar, tots menys el de Toledo, Joaquín Sánchez Garrido, i jo, no van poder dinar el menú que hi havia previst ja que la cuina no anava i van menjar de tapes fredes. A l’hora de dispersar-se per tornar allà on els calia es van ajudar com van poder   per aconseguir-ho. El de Toledo va tornar a peu a casa seva, jo em vaig quedar al no res. Tot una odissea.

(*) Les crides numerades que he posat en el text son per explicar, si tinc més ganes d’escriure sobre aquest fet, algunes anècdotes relacionades.

1 de maig.

D’urbanisme.

 

L’imponent edifici d’habitatge que s’ha aixecat al final de la Rda. Barceló, tocant a la carretera, està causant un cert rebombori ciutadà. És una qüestió d’estètica, no pas d’altra cosa, d’estètica de la imatge que pot donar el nucli urbà de Mataró. Ja se sap, contra gustos no hi ha res escrit definitivament, hi ha qui els sembla bé, els agrada, i hi ha que no els sembla bé i no els agrada. Normal en una societat com la d’avui en la que tothom, o molta gent, opina, amb tot el dret i la raó, sobre el que li sembla qualsevol actuació en l’espai públic.

Sobre aquest edifici ja es va publicar un raonat article de l’Isidre Molsosa, en el seu temps arquitecte a l’administració municipal.

https://www.capgros.com/ca/mataro/trista-sentencia-torre-barcelo_813182_102.html

Ara, Vern Bueno, redactor de Capgròs, rebla el clau en un altre documentat article:

https://www.capgros.com/ca/mataro/torre-barcelo-historia-monstre-era-inevitable-construir-lo_814995_102.html

La planificació urbana, reflectida avui en dia en els Plans Generals d’Ordenació,  és la determinació del conjunt i la suma d’actuacions que es poden fer en un espai determinat. La seva execució porta temps, evidentment que entra en vigor l’endemà mateix que s’aprova, però moltes de les actuacions previstes es van fent al llarg del temps. Moltes vegades un nou Pla recull sense modificar les que ja hi havia previstes, altres vegades els canvis econòmics i socials que han tingut lloc a l’urbs exigeixen canvis importants.

 A Mataró tenim bons exemples de tot això.

1.       El Parc central. Va ser una idea dibuixada pel Pla de l’Eixample d’Emili Cabanyes i Melcior de Palau de 1878. Tota l’ordenació posterior fins a la de 1976 el va mantenir. La seva execució, però, va haver d’esperar-se més de cent anys fins que es va enllestir als darrers anys del segle XX.

2.       La Ronda de Mataró, la variant de l’autopista del Maresme (la part nord de la C-32). Es dibuixa al Pla General de 1976 que redacta l’arquitecte Antoni Solans i que s’aprova per l’Ajuntament després de variats intents que comencen amb el Pla Mat del 71 de Manuel de Torres i Agapit Borràs. La seva execució és del 1995 amb una llarga polèmica per entremig sobre les característiques que havia de tenir derivades de la prolongació de la concessió de la vella A-19 que fou la primera autopista de peatge d’Espanya el 1968.

3.       La Via Europa. Aquesta és una modificació important del Pla General del 1976. El 1984 l’enginyer Gómez Ordóñez per encàrrec de l’Ajuntament havent estudiat el Pla proposa una variació trencadora respecte les idees que fins llavors es tenien per aquest espai entre els veïnats de Cirera i de La Llàntia. Acordada la modificació, la seva tramitació i execució va portar que el primer tram, fins a la Plaça Itàlia, no s’executés fins el 1996 i la seva conclusió com a vial s’acabés l’any 2000.

4.       El sector d’equipaments tècnics a tocar la Riera d’Argentona per sobre la N-II. Va ser un gran encert del Pla General del 1976 situar en aquell indret uns possibles equipaments que en algun moment la ciutat necessitaria. Va resultar que més que la ciutat van ser de la comarca. La primera Planta de la Brossa, la de triatge, va ser del 1985, la segona, la incineradora, del 1995. Dels anys noranta és la EDAR (Estació Depuradora d’aigües Residuals) feta per fases que es van allargar en el temps. La planta el Tub Verd és ja del segle XXI. La urbanització total del sector no està acabada per discrepàncies entre administracions, però els serveis necessaris ja fa temps que van.

5.       El sector d’equipaments terciaris dels Turons. També és del Pla del 1976. Ara allà hi ha l’Hospital de Mataró, el centre comercial Mataró Parc i un dipòsit d’aigua (el del rellotge de sol) tot acabat a les darreries del segle XX. No va haver-hi problemes de requalificació ni en aquest cas ni en l’anterior del serveis tècnics, el que va estalviar la feina (i molts maldecaps) a l’Ajuntament mostrant les bondats previsores que tenia el Pla General vigent llavors.

 

Però l’execució d’aquestes peces i moltes altres que es van anar desenvolupant del Pla General del 1977 va portar anys i va estar a “l’albur” de vicissituds variades que poden anar des de controvèrsies o conflictes amb propietaris (cas del Sorrall), a variacions en les condicions dels mercats immobiliaris (cas de la Rda. Barceló), a divergències polítiques en el sí dels Consistoris (cas de can Fàbregas) o disponibilitats de recursos privats o públics per la seva realització (cas de la crisi del 2008).

Ara hi ha polèmica, o és polèmica, la Torre de la Rda. Barceló. Com s’ha explicat molt bé en els articles citats al començament ve d’una planificació del 1998 que ha sofert varies de les vicissituds suara explicades. Quan s’ha aixecat no hi ha pogut haver cap controvèrsia jurídica, sinó una inversió d’aquesta magnitud no s’hagués ni començat. Ara que li hem aixecat la cua, com diu la dita popular, hem vist si és mascle o femella, però la previsió ja hi era. Hi ha varietat d’opinions, lògic, una baluerna d’aquestes mides no deixa indiferent a ningú, a favor o en contra.

Però hem d’acceptar el resultat de la planificació i ordenament urbanístic malgrat no sigui potser l’inicialment previst, o el seu resultat concret i definit no sigui el que ens semblava o ara no el trobem adient (si és que no hi ha possibilitat legal de canviar-la). Moltes vegades els encerts o els errors de les administracions i dels que hi estan al davant en un moment determinat no se’ls poden adjudicar. L’actualitat sempre és a benefici d’inventari: a vegades és positiu, a vegades potser negatiu. Sempre s’ha “d’apechugar” i actuar en conseqüència amb el que et trobes, no amb el que desitjaries trobar-te. Ho estem veient cada dia.

6 de març.

Piular o no piular. No piular.

 

A finals de l’any passat vaig deixar de seguir les piulades que m’enviava l'abans Twitter, ara X, i vaig deixar de piular i repiular jo també. Sols alguna repiulada. He deixar senzillament d’interessar-m’hi. Diu que hi era des del maig del 2012, més de 12 anys, i unes 10.900 entrades.

No, no és que com molta gent hagi abandonat aquesta xarxa pels posicionaments del seu nou amo, encara que potser també. Em vaig cansar del que veia. Probablement el meu perfil i les meves preferències em portaven a veure aportacions de gent interessant, majoritàriament de polítics, comentaristes, periodistes, ..., que al meu parer, o dels que veia temes que anaven girant sobre ells mateixos tal com s’ha convertit la política d’aquí i d’arreu en els darrers temps.

Soc dels que encara compro (i per subscripció) el diari cada dia, no sé quan temps em queda de llegir “paper”, els meus amics periodistes em diuen que poc. Llavors, a més, no disposaré de l'estri per mantenir els calçots calents. Amb el diari en tinc més que suficient per estar al dia, d’informació i sobre tot de comentaris. El microblogging que han afavorit les xarxes socials crec que està fent un gran mal a la informació de qualitat. Ara, qualsevol pot fer-se passar per informador. Els joves diu que ja no compren diaris ni revistes i que la seva informació sols ve de les xarxes. Arriats anem!

Em mantinc al Facebook però amb un altre caire, no és pas que el seu amo sigui gaire diferent que l’altre. Penjo coses que en general poc tenen a veure amb la política. Preferentment publico imatges o alguna activitat personal que em fa gràcia que algú la vegi. Sí, hi ha quelcom una mica narcisista en aquesta actitud. Volem ser reconeguts i és satisfactori que hi hagi personal que li agradi i fins i tot comenti algunes de les teves pensades, tal com jo mateix faig de les seves. Però amb això, ben convençut de la poca rellevància, per no dir nul·la, del que jo pugui pensar o dir d’alguna importància, mantinc una mínima presència pública a l’espai cibernètic.

Els escrits en aquest blog, que aviat tindrà (amb l’anterior del que és continuador) vint anys, són una altra cosa. És deixar, ara ja sense cap pretensió fora que estic de tot arreu, idees o coses que em passen pel cap i sobretot continuar exercitant el treball intel·lectual d’escriure-les. Estic sorprès de que amb els canvis que ha experimentat tot aquest mon encara es puguin consultar escrits d’una època que sembla tant llunyana com el 2005:

https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

He de començar a pensar quina celebració faré d’aquest esdeveniment. Quan me’l miro veig que val la pena mantenir-lo, crec que alguna part de la vida està allà.

Sí, ja sé que la lluita per una societat millor -i avui potser més que mai- s’ha de mantenir fins quan es pugui. Algun granet de sorra continuaré aportant, però han de ser molts granets de sorra i moltes flors el que ens portin novament esperança.

3 de març.

Avui fa 16 anys. L’Orgullo gay.

 

Les Jornades ciclistes Parlamentàries es venien fent anualment al final del segon període ordinari de sessions de les Corts (Congrés i Senat), a començaments d’estiu, de resultes d’una de les idees que van sortir dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 per promocionar l’esport ciclista i la salut amb els diputats i senadors aimants de la bicicleta.

Vaig participar en algunes d’elles quan vaig ser Diputat:  https://manelmas.blogspot.com/2008/06/recorrent-espanya.html

La del 2008 va ser la darrera vegada que es van fer. Després de la crisi econòmica (financera) que es va desfermat a la tardor ja no va haver-hi possibilitat de tornar-les a fer. Tothom va creure que no era convenient donat l’ambient que es va crear sobre els polítics i la política -que aniria a pitjor- fer unes jornades d’aquella mena.

Tal dia com avui, el 28 de juny de 2008 estàvem hostatjats a Salamanca. L’etapa de l’endemà sortiria de la seva esplèndida Plaza Mayor. Però aquell dia es celebrava el llavors anomenat dia de l’Orgullo Gay i hi havia convocada manifestació a la ciutat. Transcric el que vaig escriure llavors:

“De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del Dia del Orgullo Gay que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari.”

https://manelmas.blogspot.com/2008/06/el-cim.html

He buscat i he trobat algunes fotos de l’esdeveniment que va ser força reduït. A segona fila, darrera la pancarta hi anàvem els acompanyants.

Avui, és altre cop 28 de juny. Amb més amplada i visibilitat. Felicitats, la festa no ve d'ara.

Aquest any tampoc.

L'objectiu era tornar a fer els 3.000km/any pedalant dalt la bicileta, però tampoc ha pogut ser. Estancat.

Les dades, amb la gràfica corresponent, manifesten un estancament en els kilòmetres recorreguts aquest any passat, un xic menys que l'anterior.

Algunes circumstàncies ho expliquen, encara que la més rellevant és la de l’edat del ciclista. Cal destacar, el 2023 com l’anterior 2022, he passat pel quiròfan. Si el 22 va ser la bursitis al colze esquerra, el 23 ha estat l’eliminació de les cataractes (que m’ha retingut menys del que pensava). Una sortida extraordinària al juny, l’anada a Alcanyís, però després es va espatllar l’ajut del reforç elèctric i va costar més d’un mes en ser arregat. El final d’any ha estat dominat per les molèsties a les articulacions i la caiguda a meitat de desembre que ha impedit acabar l’any amb normalitat.

Veurem aquest 2024 que no comença bé ja que encara hi ha seqüeles de la caiguda.

4 de gener.

75 old.

 

Aquest any he fet 75 anys, 75 old, que diuen en llengua anglesa. Amb tal motiu he fet obsequi a gent propera, una colla, del llibre de Pedro Olalla “De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.” Evidentment, des del segles que han passat ja no cal esperar resposta del destinatari, però és un escrit, una carta, sobre el món d’avui que podria haver fer ara el destinatari de “De senectute”  a qui va escriure el romà al  segle primer a.c.

El llibre em va agradar molt quan el vaig llegir en la seva primera edició del 2018 (ja va per la tercera) i no era pas la primera vegada que el regalava. Però enguany, en atenció a l’esdeveniment de l’aniversari -certament rodó, ¾ de segle,- vaig afegir-hi una dedicatòria.

Amb lleugeres variants, més o menys, diu així:

Aquest any he fet 75 anys. És hora de plegar. El temps i l’espai ja no són els meus. Ara és el temps dels que ens venen al darrera i l’espai que han fet o han de fer.

A viure el que em quedi de vida.

És una obsessió que tinc d’un temps ençà provinent de la meva mirada al que m’envolta. Intento seguir-ho, encara que hi ha coses que ja no aconsegueixo copsar-les, segurament perquè  sóc d’un altre temps i espai. Rebel·lar-s’hi i voler fer sentir la teva veu, del que no t’agrada, no té massa sentit, el món ara ja és un altre. Intentar adaptar-s’hi, ja no queden gaires forces ni ganes. Comprendre fins allà on ho entengui i sigui possible. Observador sols, i tant de bo no s’escapi cap malastrugança que ens afecti massa.

Per això, aquest any he abandonat algunes coses que feia o en les que participava.

El primer que vaig deixar va ser l’organització de presentacions de llibres. La darrera va ser la de “Las horas huecas”, d’en Ferran Vallespinós amb presentació de la Care Santos, al desembre de l’any passat. Aquestes presentacions, en els darrers temps telemàtiques i sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres, havien esdevingut una activitat personal, i sembla que intransferible, pel que vaig pensar que ja no tenia sentit continuar-les fent. Això és feina o de llibreries, que és el seu àmbit comercial, o d’entitats i/o organitzacions, que sigui de la seva preocupació. Ho portava fent des de l’any 2014 i n’havia organitzat 75, generalment d’assaigs polítics i socials, també alguna obra purament literària. No funcionava gens malament, hi havia un reduït nucli fidel de seguidors als que lamento haver abandonat. No tenia cap ressò a la ciutat, com tantes altres coses que es fan i de les que cal fer la publicitat convenient sí vols que es coneguin, feina per la que no jo n’estava gaire.

El mes de març vaig deixar el Patronat de la Fundació Ernest Lluch. Va ser un honor i un goig ser-ne membre uns quants anys. Prèviament vaig anar a veure al seu President, en Joan Majó (el meu predecessor a l’alcaldia de Mataró), per comunicar-li la meva decisió. Crec haver deixat constància de la meva estima per l’Ernest en diversos indrets. Considero que el seu record i el seu llegat no ha d’anar sols vinculat a la seva dissortada mort assassinat per ETA. La seva tasca d’estudiós, professor i divulgador de l’economia i de la seva història ha de continuar sent valorada, així com la culminació de la seva tasca governamental de la que encara en vivim. Si la seva memòria ha de ser sols dels que el vam conèixer el recorregut és limitat a la nostra generació.

Pel juny vaig demanar al President de la Fundació Rafael Campalans, el President Montilla, que em permetés plegar de ser membre del seu Patronat. Vaig entendre el meu nomenament, quan es va produir, com un reconeixement a la meva trajectòria en el PSC, malgrat la meva coneguda heterodòxia. Sempre he estat un vers lliure dins de la organització de la que en sóc un dels seus membres des del primer moment. Ho he d’agrair, com altres coses que he d’agrair al meu partit. Però els temps ja són uns altres. La gent que ara mana als socialistes catalans tenen les seves pròpies formes de pensar i actuar que cal acceptar i fer-se a un costat. La imatge és la del vell indi assegut dins del seu tipi per si els ardits guerrers volen anar a demanar-li algun consell, fet que cada cop és menys freqüent.

Abans de les eleccions locals del maig vaig dir al President de la Junta General d’AMSA, l’alcalde Bote, que fos quin fos el resultat de les mateixes no volia continuar sent President del Consell d’administració de la companyia d’Aigües de Mataró. L’Alcalde m’havia proposar assumir aquesta funció després de les eleccions del 2015 en una situació de difícil govern a l’Ajuntament. Em va repetir al començar el mandat del 2019. Hi he estat vuit anys en els que em sembla que he complert amb la tasca encomanada. L’empresa va bé i està encarrilada cap endavant. Cal ara que ara s’hi posi al front una persona preparada que respongui convenientment a les formes i preocupacions de la Junta General, el Ple de l’Ajuntament, i del seu Alcalde, permetent-me tornar al meu estat ple de jubilat. No hi he deixat de perdre res en aquest temps, ni ara tampoc. Estic content d’haver retornat durant un període altra vegada a treballar per la meva comunitat en un tema que m’agrada molt, això és el tot el que hi he guanyat.

Potser m’hauria d’haver esborrat d’alguna altra cosa, però tampoc calia ja que més enllà de la vinculació nominal i passiva poc hi aporto ja. Si que estic content d’haver-me apuntat a donar classes d’economia als instituts, algunes poques, en el marc del programa EFEC que el proper any, si Déu vol, repetiré.

En aquest any també m'he desapuntat d’alguna subscripció de pensament i/o reflexió que ja no podia atendre, no dono per a més, encara que en mantinc unes quantes que ja veurem el que duren. Tampoc a l’acabar l’any puc dir que he assolit l’objectiu que m’havia proposat fent bicicleta. L’operació de cataractes al setembre i l’ensopegada (amb caiguda i patacada) de fa pocs dies, amb el consegüent i obligat repòs (amb els anys costa més refer-se), em resten quilòmetres en el propòsit. Les forces es van escurçant per objectius ambiciosos. Ja he desistit de fer el camí de Sant Jaume, crec que el cul, no les cames, no ho aguantaria, però mantinc encara la il·lusió de fer algun dia el descens del Danubi des de Passau fins a Viena per la que fins ara no he trobat acompanyants. Em quedarà el bon record de l’anada i tornada de Tortosa a Alcanyís del juny per la via verda i l’ajuda elèctrica que vaig incorporar a la pedalada per continuar estant a la carretera cada setmana.

La vida continua, mentre hi hagi salut per viure-la, i ganes, que no en falten. Hi ha una pila de llibres pendents, hi ha la presència a les xarxes -encara que no cal donar-hi gaire importància en el meu cas. No sé si el proper que decaurà seran els escrits en aquest blog. Vaig començar en aquest sistema el maig del 2005, quan estava a l’ordre del dia. Potser ara ja ha quedat sobrepassat per la fal·lera de la immediatesa i la concisió cridanera. Tampoc tinc cap especial requesta ni interès en conservar-lo, és més aviat un cert narcisisme de deixar escrit en algun lloc notes i apunts personals que no sé si importen gaire.

La família i els amics són el temps i l’espai que em queda. Que sigui per molts anys encara. Aniré fent camí.

El camí fa pujada i me'n vaig a peu.

31 de desembre. 

post escriptum: Hi haurà un moment en que ja no hi seré. Potser l’hauré vist venir, potser serà de cop i no. Després ..., després res.

 

Baixi i busqui canvi.

Sóc usuari ocasional del transport públic. A la ciutat perquè la majoria de trajectes els puc fer a peu. Si són a l’altra banda hi vaig amb el meu vehicle buscant però a on es pot aparcar, que a vegades no és gens fàcil. Fora del municipi la majoria de vegades hi vaig amb mitjà propi, tampoc és còmode la mobilitat inter-municipal propera. Alguns cops, pocs, si he d’anar a Barcelona -i més ara amb les “súper-illes”- agafo en “Cases”. No tinc cap targeta multiviatge. A Mataró, ja que mai agafo el autobús, ni aprofito les avantatges dels jubilats. Per anar a fora, temps enrere n’usava i més d’una vegada se’m caducaven sense acabar-les d’utilitzar. No sé si ara són perpetues.

Ja fa temps que no porto numerari en efectiu a la cartera. De fet quasi bé mai porto la cartera. La mestressa de tant en tant em fa anar al caixer automàtic a treure diners, diu que no sap anar sense al moneder. Vaig i li dono el que m’ha demanat. Ara quan tinc que pagar alguna cosa ho faig per targeta de crèdit a través d’aquesta màquina que portem tots a sobre que és el “mòbil”, fins i tot el pa, els aparcaments, la perruqueria, la farmàcia, ..., vaja, faig servir aquest sistema per tot.

Ambdues coses juntes, el transport públic i anar sense efectiu m’han provocat algun problema. A la gent que fa servir habitualment la primera no els afecta la segona, ja que acostumen a utilitzar les targetes multi-viatge que els surt més econòmic i còmode. A mi, viatger ocasional i sense efectiu a sobre, sí. No sé per quina raó, alguna n’hi deu haver, en “Casas” no accepta pagar amb targeta al conductor-cobrador. Té la seva lògica, recolzada per alguna normativa publicada per organisme regulador, que no accepti efectiu per pagar un trajecte senzill amb un bitllet que motivi un import de devolució notori. Lògica d’eficiència en la marxa del recorregut, de la feina del conductor i de la seva seguretat.

Però alguna solució deu haver per no carregar en l’usuari d’un servei públic, encara que sigui ocasional, el sistema de pagament dificultant-li fer-lo servir. (A mi m’ho van impedir (“baixi i busqui canvi”, em van contestar a la meva pregunta de què tenia de fer). Fa poc, a Bordeus, (https://www.infotbm.com/es ) els bitllets de transport -era també un viatger ocasional- els vaig adquirir a la mateixa parada amb targeta. Clar que potser dintre de poc ja no haurem de preocupar-nos pel tema. A moltes ciutats de França, la darrera Montpeller, ja no cal pagar res per utilitzar el transport públic col·lectiu.

https://www.lemonde.fr/economie/article/2023/10/19/la-gratuite-des-bus-et-trams-a-montpellier-a-partir-de-decembre-un-choix-qui-divise-le-monde-du-transport-public_6195331_3234.html

Evidentment, vaig anar a casa a agafar el meu cotxe i vaig arribar a temps a la sessió dels Diàlegs de la Fundació Ernest Lluch  al Palau Macaya al Passeig de Sant Joan. L’Antón Costas i la Natália Fabra parlaven sobre: EL CAPITALISME DAVANT DE L’IMPERATIU DE LA TRANSICIÓ ECOLÒGICA.

25 d’octubre.