En uns moments en que l’atenció
està centrada en el desenvolupament d’una guerra d’efectes mundials
imprevisibles parlar d’altres temes pot semblar fugir d’estudi.
Però de la guerra a l’Iran
no hi podem fer res, potser fins i tot ens caurà de cop el mon al sobre, però
sí que podem reflexionar -encara que sigui d’esquitllada- sobre el que tenim al
davant dels ulls als nostres carrers.
Uff...!!, aquest és un
problema irresoluble. És el primer que et diu qualsevol al que li parles
d’aquest tema. Sí, clar, no és sols tenir un sostre on aixoplugar-se, són
moltes més coses que cal afegir-hi: salut física i mental, addiccions varies,
abandonament, indolència sobrevinguda,... Tot son dificultats i problemes a
l’hora d’afrontar la situació.
Segons les estadístiques
(fiabilitat?) a Barcelona poden
ser unes 1,16 persones per 1.000 habitants. A Mataró aquest
indicador donaria unes 150 persones.
El problema no sols és quants
n’hi ha a cada localitat. Si la resposta i solució possibles es fa lloc a lloc,
en uns o altres, provoca d’immediat un efecte crida que trastoca el resultat
pretès. Pot haver-hi un efecte “globus”: quan s’estreny una part s’eixampla un
altra. No hi ha doncs solucions locals, han de ser solucions més amples
territorialment: metropolitanes o regionals.
Estem parlant de mil·lèsimes:
1,16 x 1000. ¿Un conjunt del 998,84 és incapaç de resoldre l’1,16 restant? És a
dir, en percentatge, ¿el 99,9 % és incapaç de resoldre el 0,1%? Aquí entrem en
el tema de les prioritats. Quants col·lectius d’aquest mateix insignificant
volum no tenen algun problema i no estan reclamant a la col·lectivitat la seva solució?
I quants recursos calen per resoldre aquesta difícil situació? Segurament molts
més que l’escarransit percentatge del 0,116%: Atenció social, sanitària,
ocupacional i principalment habitatge. Compte!, es diu tot seguit: si intenteu
resoldre aquest problema, quanta gent no ens vindrà al darrera per
intentar que també es resolgui el seu
que potser és de major magnitud i no tant insignificant: malaltia, soledat, amuntegament,
atur, ...
La proposta de solucions marca el
capteniment col·lectiu: Buscar-les: totals, parcials, temporals,
provisionals,..., o no buscar-les. És a dir, atendre o abandonar un molt petit
grup marginal a la seva marginalitat. Aquí s’obre tot un ventall de posicions i
d’opinions.
Hi ha molta gent que treballa en
aquesta problemàtica per intentar resoldre-la: Housing
first és una d’elles. A casa nostra també hi ha qui s’hi dedica en
aquesta línia. Com a altres contrades és a nivell benvolent, molt lloable però
no és institucional. Aquí ens enfrontem amb un problema gros: Ha de ser assumit
col·lectivament? Mentre tant no ho és,... el deixem a la caritat?
Crec que aquest tema cal posar-lo
al davant de tot. No pot ser que tinguem conciutadans que visquin deixats de la
mà de Déu com bestioles. Ja sé que cal esmerçar-hi recursos més enllà del
0,116%, però som una societat rica que té suficients mitjans si els sap
prioritzar. Quin és l’interès general de moltes de les demandes que es fan a
les administracions públiques? Si tot és important, és que res ho és
d’important, no hi ha gradació.
L’establiment de sostre, d’ubicar
a la gent sense sostre, és primordial per començar la integració socials a la
comunitat d’aquells que no en tenen. Això
està molt estudiat, diuen els que s’hi dediquen. Edificis abandonats que
rehabilitats podrien donar molt de joc, habitatges prefabricats convenientment
ubicats, caravanes turístiques en desús,... mínims caus que no han de ser
precaris. No s’han de fer “campaments” de marginals. L’atenció social i
la tensió col·lectiva a on s’establissin els farien impossibles de gestionar i
els portarien al fracàs i a la reacció cívica. Però nuclis abastables i
controlables sí que foren possibles.
Les necessitats més bàsiques :
menjar, vestir, sanitat, escola, ja estan cobertes. La de tenir un sostre, no. Cal
prioritzar-la.
Un exemple: https://casasprefabricadascofitor.com/casas-prefabricadas-estandar/10/Casa-prefabricada-40-m2
5 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada