L’hora dels depredadors.

 

“Com diuen els xinesos, el poder és un drac en la boira”

Giuliano da Empoli la torna a clavar. Ara exposa el que ens ve al sobre, o potser el que ja tenim al sobre: el poder dels “tech”, dels amos del nou mon de la IA, els depredadors.

Les seves conclusions no poden ser més desesperançadores pels que venim del mon de la Il·lustració.

“... estaven (estàvem)  acostumats a la idea que adquirir informació és el mitjà més bo de reduir la incertesa sobre el futur.

A l’hora dels depredadors, aquesta regal ja no s’aplica. Avui posseïm cada cop més informació i som cada cop menys capaços de predir el futur. Els nostres ancestres vivien en societats molt més pobres en dades, però podien fer plans per a ells mateixos i per als seus descendents. Nosaltres cada cop tenim menys idea del món en què ens despertarem demà al matí.

Aquesta paradoxa no és conjuntural, sinó estructural.

..., el pas de l’analògic al digital eludeix el sentit profund de les coses i obre de bat a bat la porta al caos.

Per aquesta raó no tenim futur, si més no en el sentit en què els nostres avis en tenien. Els futurs culturals plenament imaginats són un luxe del passat,... Per a nosaltres, tot pot canviar tant bruscament que els futurs com els dels nostres avis no tenen prou “ara” per aguantar-se drets.”

El darrer capítol del llibre datat a Lieusaint al desembre del 2024 m’ha agradat molt.

Lieusaint (Llocsant) és un municipi nou a les afores de Paris. Amb el seu Alcalde, Michel Bisson, “n’hi ha prou d’enraonar cinc minuts per retrobar tot el que constitueix l’encant de la vida local.” La definició que fa del personatge és impagable pels que hem estat al mon local (pag.129). Cal recordar que da Empoli va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Florència amb Matteo Renzi d’Alcalde que va desprès arribar a Primer ministre d’Itàlia.

L’alcalde Bisson es troba de cop amb un problema. En la densa circulació dels voltant de París comença a circular pels carrers, fins llavors tranquils, de la seva població un flux desorbitat de vehicles que li trastoca el funcionament del transit al que estaven habituats.

“En pocs dies, els barris residencials de Lieusaint van quedar transformats en un infern urbà;...

A l’alcalde no li cal gaire temps per comprendre que la causa de tot plegat és una petita marioneta somrient, que tots els conductors han après a conèixer i a apreciar: Waze, l’aplicació de Google que suggereix els itineraris més ràpids en temps real i permet guanyar temps evitant els embussos.

Waze té una única missió: fer guanyar temps als seus usuaris. Tota altra consideració el deixa indiferent.

Exactament com els seus creadors, Waze pateix d’Asperger: els seus esforços es concentren en un únic objectiu.

El punt de vista de l’alcalde de Lieusaint és una mica diferent.”

 

Intentarà corregir la situació, però es trobarà amb un buit i quan aconsegueixi parlar amb algú serà amb una paret, persones que sols son engranatges d’un algoritme. No obstant, en la darrera ratlla del llibre l’alcalde de Lieusaint somriu, la lluita continua.

Per cert, els meus fills fan servir el Waze i algun cop així (de malament) els ha anat. Jo encara vaig amb mapes desplegables de paper, com tota la vida. Sempre tinc el context als ulls.

21 de març. Ja és primavera.