Aquest any he fet 75 anys, 75 old, que diuen en llengua anglesa. Amb tal motiu he fet obsequi a gent propera, una colla, del llibre de Pedro Olalla “De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón.” Evidentment, des del segles que han passat ja no cal esperar resposta del destinatari, però és un escrit, una carta, sobre el món d’avui que podria haver fer ara el destinatari de “De senectute” a qui va escriure el romà al segle primer a.c.
El llibre
em va agradar molt quan el vaig llegir en la seva primera edició del 2018 (ja
va per la tercera) i no era pas la primera vegada que el regalava. Però enguany, en
atenció a l’esdeveniment de l’aniversari -certament rodó, ¾ de segle,- vaig
afegir-hi una dedicatòria.
Amb lleugeres
variants, més o menys, diu així:
Aquest any he fet 75 anys. És hora de plegar. El temps i
l’espai ja no són els meus. Ara és el temps dels que ens venen al darrera i
l’espai que han fet o han de fer.
A viure el que em quedi de vida.
És una obsessió que
tinc d’un temps ençà provinent de la meva mirada al que m’envolta. Intento
seguir-ho, encara que hi ha coses que ja no aconsegueixo copsar-les, segurament
perquè sóc d’un altre temps i espai.
Rebel·lar-s’hi i voler fer sentir la teva veu, del que no t’agrada, no té massa sentit,
el món ara ja és un altre. Intentar adaptar-s’hi, ja no queden gaires forces ni
ganes. Comprendre fins allà on ho entengui i sigui possible. Observador sols, i
tant de bo no s’escapi cap malastrugança que ens afecti massa.
Per això, aquest
any he abandonat algunes coses que feia o en les que participava.
El primer que vaig
deixar va ser l’organització
de presentacions de llibres. La darrera va ser la de “Las horas huecas”,
d’en Ferran Vallespinós amb presentació de la Care Santos, al
desembre de l’any passat. Aquestes presentacions, en els darrers temps
telemàtiques i sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres,
havien esdevingut una activitat personal, i sembla que intransferible, pel que vaig
pensar que ja no tenia sentit continuar-les fent. Això és feina o de
llibreries, que és el seu àmbit comercial, o d’entitats i/o organitzacions, que
sigui de la seva preocupació. Ho portava fent des de l’any 2014 i n’havia
organitzat 75, generalment d’assaigs polítics i socials, també alguna obra
purament literària. No funcionava gens malament, hi havia un reduït nucli fidel
de seguidors als que lamento haver abandonat. No tenia cap ressò a la ciutat,
com tantes altres coses que es fan i de les que cal fer la publicitat convenient
sí vols que es coneguin, feina per la que no jo n’estava gaire.
El mes de març vaig
deixar el Patronat de la Fundació
Ernest Lluch. Va ser un honor i un goig ser-ne membre uns quants anys. Prèviament
vaig anar a veure al seu President, en Joan Majó (el meu predecessor a l’alcaldia
de Mataró), per comunicar-li la meva decisió. Crec haver deixat constància de
la meva estima per l’Ernest en diversos indrets. Considero que el seu
record i el seu llegat no ha d’anar sols vinculat a la seva dissortada mort
assassinat per ETA. La seva tasca d’estudiós, professor i
divulgador de l’economia i de la seva història ha de continuar sent valorada,
així com la culminació de la seva tasca governamental de la que encara en vivim.
Si la seva memòria ha de ser sols dels que el vam conèixer el recorregut és
limitat a la nostra generació.
Pel juny vaig demanar
al President de la Fundació Rafael
Campalans, el President Montilla, que em permetés plegar de ser
membre del seu Patronat. Vaig entendre el meu nomenament, quan es va produir, com
un reconeixement a la meva trajectòria en el PSC, malgrat la meva coneguda
heterodòxia. Sempre he estat un vers lliure dins de la organització de la que
en sóc un dels seus membres des del primer moment. Ho he d’agrair, com altres coses
que he d’agrair al meu partit. Però els temps ja són uns altres. La gent que
ara mana als socialistes catalans tenen les seves pròpies formes de pensar i
actuar que cal acceptar i fer-se a un costat. La imatge és la del vell indi assegut
dins del seu tipi per si els ardits guerrers volen anar a demanar-li algun
consell, fet que cada cop és menys freqüent.
En aquest any també m'he desapuntat d’alguna subscripció de pensament i/o reflexió que ja no podia
atendre, no dono per a més, encara que en mantinc unes quantes que ja veurem el
que duren. Tampoc a l’acabar l’any puc dir que he assolit l’objectiu que m’havia
proposat fent bicicleta. L’operació de cataractes al setembre i l’ensopegada (amb caiguda i patacada) de
fa pocs dies, amb el consegüent i obligat repòs (amb els anys costa més
refer-se), em resten quilòmetres en el propòsit. Les forces es van escurçant
per objectius ambiciosos. Ja he desistit de fer el camí de Sant Jaume,
crec que el cul, no les cames, no ho aguantaria, però mantinc encara la il·lusió de fer
algun dia el descens del Danubi des de Passau fins a Viena
per la que fins ara no he trobat acompanyants. Em quedarà el bon record de l’anada
i tornada de Tortosa a Alcanyís del juny per la via verda i l’ajuda
elèctrica que vaig incorporar a la pedalada per continuar estant a la carretera
cada setmana.
La vida continua,
mentre hi hagi salut per viure-la, i ganes, que no en falten. Hi ha una pila de
llibres pendents, hi ha la
presència a les xarxes
-encara que no cal donar-hi gaire importància en el meu cas. No sé si el proper
que decaurà seran els escrits en aquest blog. Vaig començar en aquest sistema
el maig del 2005, quan estava a l’ordre del dia. Potser ara ja ha quedat
sobrepassat per la fal·lera de la immediatesa i la concisió cridanera. Tampoc
tinc cap especial requesta ni interès en conservar-lo, és més aviat un cert
narcisisme de deixar escrit en algun lloc notes i apunts personals que no sé si
importen gaire.
La família i els amics són el temps i l’espai que
em queda. Que sigui per molts anys encara. Aniré fent
camí.
31 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada