Dissabte passat a la tarda es va fer un acte de comiat al company i amic Remigi Herrero a la sala del Tanatori de Mataró. No va ser un funeral, ell no en volia. Va ser un acte que vam ajudar a fer uns quants amb la família, i amb el seu acord, per trobar-nos, consolar-nos plegats, tenir un record i fer el comiat de l’amic que ens ha deixat.
L’acte va començar amb el primer fragment de la Missa de Glòria de Les Santes. Era un homenatge. En Remi no era de missa, però a Mataró la Missa de Les Santes és més que una missa convencional i ell ho sabia. Es tractava de reconèixer públicament la seva implicació a la festa i a la ciutat en la que va residir més de quaranta anys vingut de fora i per la que va treballar tant: professionalment, cívicament i institucionalment.
L’acte, conduit per la Pilar González Agàpito, companya d’en Remigi, i que ja té la mà trencada de fer aquesta mena de comesos, va continuar amb la lectura i declamació per part d’en Manuel Patricio d’un poema que havia fet per la ocasió: “Tu vaso de sombra”. És una conversa entre la Cruz, la seva dona, i en Remigi. Un fragment:
Sabe Cruz, desde la angustia,
Que es tu corazón el que se ha ido,
Que tus ojos de azul se han desteñido
Y tus manos de explicar se han derrumbado.
Una suerte mentirosa te ha tocado
Y tu gorra está caída por el suelo.
Desprès em va tocar a mi. Havia preparat un text en català. Vaig pensar que pels seus orígens castellans i per deferència a la seva família que s’havia desplaçat per la ocasió calia fer alguna cosa en castellà. Primer vaig pensar anar traduint paràgraf per paràgraf, però un cop fet ho vaig trobar feixuc i vaig optar finalment per fer un tros en una llengua i un altre amb l’altra. El text, el seu contingut, no era gaire diferent al que havia publicat a la premsa i al blog. Vaig acabar dirigint-me als seus néts, “nietecillos”, que lògicament per la petita edat que tenen eren absents en l’acte:
Pero te llevaremos dentro porque nos has atrapado para siempre y estaremos contentos, y yo orgulloso, de haberte conocido y que fueras pariente, compañero o amigo nuestro.
Iker, Enzo, Íñigo, cuando seáis mayores os contarán de vuestro abuelo Remigio, que vino de fuera y contribuyó a hacer esta Ciudad. Podréis, también, estar muy orgullosos de ser descendientes de él.
Desprès va intervenir en Rafel Mitjans, sempre tindré a la memòria la seva imatge amb el flabiol, glosant la figura d’en Remigi en la seva vesant de treballador i estimulador de la cultura popular i de com sabia, malgrat les possibles diferències ideològiques, mantenir l’amistat amb tothom.
“...jo voldria parlar de les persistències, del que, em sembla, ha estat el tarannà que va fer d’en Remi el que fou, i que ha permès, per exemple, que pensant molt diferent en moltes coses, hàgim pogut no sols treballar plegats en molts projectes compartits sinó ser amics corals.”
L’alcalde, David Bote, va començar amb uns versos de l’Apollinaire que no sé pas d’on va treure però que venien com anell al dit a la seva relació:
Venid hasta el borde, les dijo.
Tenemos miedo, podríamos caer.
Venid hasta el borde les dijo. Ellos fueron.
Los empujó..., y volaron.
El fill d’en Remigi i la Cruz, en Fidel, va tancar els parlament amb unes paraules d’agraïment en nom de la família.
Per acabar l’acte la música triada va ser la cançó d’en Labordeta “Ya sé”. Crec que encertada.
A la sortida els amics i companys, en Ciller, en Kiko Verjano i altres, van tenir la bona pensada de donar als assistents un clavell vermell tal com tantes vegades ell havia fet en els actes públics en que participava.
En Ramon Manent es va encarregar de col·locar una fotografia seva (la de la darrera campanya electoral en que va participar, la de les municipals del 2019) emmarcada convenientment a la presidència de l’acte amb dos rams de roses vermelles al seu peu, un de la família i l’altre dels amics. En Salvador Guarro va cuidar-se de que la música funcionés a la perfecció.
Érem molts els assistents, la sala curulla a baix i a dalt amb les portes obertes i gent al defora. Vam estar una bona estona a l’explanada del Tanatori parlant, consolant-nos, abraçant-nos, recordant a l’amic que ens ha deixat. Van passar pel davant dels meus ulls moltes històries viscudes temps enrere. Històries dels anys que vam treballar plegats. Persones que representaven coses per nosaltres.
Ho va expressar en una piulada al twitter la Consol Prados:
I el comiat començà amb el Kyrie de Les Santes i va acabar amb una cançó de Labordeta i clavells vermells. Però no vam marxar de pressa. Salutacions, abraçades, converses... estiràvem el temps entre tanta gent diversa, clavell en mà. Ho diu tot.
11 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada