Repensar l’oci i l’esbargiment pels nous temps que vénen.

El coronavirus s’ha emportant per endavant, al menys aquesta temporada, les diverses formes d’oci i esbargiment que s’havien establert com a quotidianes en els darrers temps de l’economia neoliberal, ja veurem si es podran restablir. Sembla, però, que tot el que faci referència a la massificació, al gregarisme, està condemnat. Millor no somiar en que tot això és passatger i que vindrà una vacuna i permetrà tornar a la “normalitat”. D’entrada aquella normalitat que hem viscut o que retenim a la retina no és tant antiga, no té més de quaranta any i encara no per a molta gent. No entendre d’on ha sortit el problema que ara estem patint ens pot portar a pensar que és un accident passatger o fugisser, traumàtic, sí, però superable.

No hi estic d’acord. Parteixo de que és un problema sorgit de les males relacions de la Humanitat amb la Naturalesa i que per tant encara que ara, d’aquí un cert temps, aconseguim controlar-lo, rebrotarà amb major o menor virulència o amb semblant o diferent fórmula. Per tant la “normalitat” anterior no ha de tornar, no hauria de tornar. Pensem amb una “normalitat” diferent.

Tres consideracions, se’n poden fer moltes més, sobre la mobilitat lligada a l’oci i a l’esbarjo tant com el veníem fent fins ara. 

1.  Els “pisos turístics”. S’han d’eliminar. A les ciutats, i també als pobles, l’habitatge ha de ser per utilització de la gent que hi viu i hi treballa. No es pot destinar un bé escàs i costós com l’habitatge per passavolants que van a gaudir-ne. Per això, cal tornar als serveis hostalers i carregar a aquesta activitat ocasional els costos reals que comporta. No es pot traspassar a la societat els costos i aprofitar-se sols dels beneficis. Cal marcar uns límits a aquesta possibilitat de mobilitat i oci i esbarjo desenfrenat. Els pisos s’han de llogar, sense possibilitat de rellogar, a la gent que els necessita per viure, no a la gent que viu per necessitar-los, foragitant així la variada vida que comporta un espai col·lectiu de barreja i activitat complementaria. Des del càmping, a l’hotel de luxe hi ha moltes possibilitats, els bed and breakfast, les cases rurals, els intercanvis, encara que no crec que els “hostels” sigui una d’elles. No s’han de donar facilitats a l’esbojarrada mobilitat, ans al contrari s’han de reprimir (sona molt soviètic això, oi?). 

https://elpais.com/gente/2020-09-20/el-cofundador-de-lonely-planet-un-millonario-viajero-varado-por-la-pandemia.html

"Con las restricciones que ha impuesto la era del coronavirus, el grueso de los aviones en tierra y una crisis económica mundial en ciernes parece arriesgado predecir que volveremos a viajar pronto. Wheeler se ha mostrado convencido —en el foro digital de la London Business School— de que sí lo haremos, “pero no como conocíamos hasta ahora” esa experiencia. Cree superado ese enfoque de "Es viernes, ¡Vayamos a alguna ciudad barata de Europa a beber y pasarlo bien!”, en pro de un turismo más sensato y sostenible."

Vaig començar a escriure aquesta entrada a meitat d’agost i la vaig deixar arraconada. Ahir al llegir al diari unes declaracions de Tony Wheeler, un dels fundadors de Lonely Planet, m’he animat a continuar-la i fins i tot m’he il·lusionat en un viatge malgrat la situació i el risc que representa pels que som de risc (grans i amb alguna afectació cardíaca). Som-hi doncs.

2. Els “creuers”. M’agradaria saber on estan varats ara les mastodòntiques embarcacions que transportant a la gent com a ramats feien voltes pel Mediterrani, el Carib, i altres racons del món. Des del punt de vista econòmic és un tema interessant del que no n’he llegir res, no sé si està explicat.

Però anem a l’activitat. S’ha acabat, al menys per un quant temps, i veurem... Apilonar més d’algun milers de persones i algun miler més de tripulants per servir als viatgers en un espai reduït serà des d’ara molt complicat. Algú del embarcats “pilla” el Covid (o una altra cosa que pot venir), i què fem? Tornem a obrir “Lazaretos” per passar les quarantenes a les bocanes dels ports? Aquest estil de viatjar era per uns temps segurs o inconscients. Ara, qui s’atreveix amb les conseqüències: sanitàries, econòmiques, personals, psicològiques, del que pugui passar?

Com que hi ha tot un debat sobre l’impacte mediambiental d’aquesta forma de fer turisme, com que cada vegada és més clar que hi ha una externalització de costos que no s’imputen i no queda clar els beneficis que reporta als punts d’escala (ho preguntem a Barcelona, per exemple?), potser és l’hora de qüestionar-se la seva presència. Clar, ¡quin daltabaix eliminar-los de la nit al dia!. Però sí pensar en la seva progressiva desaparició i substitució per fórmules més aconsellables a la situació sanitària i més respectuoses amb l’entorn. Clar que això representa l’eliminació d’un estil d’oci, més que de viatge, d’una part de la població que li agrada aquest model i que hauran de resignar-se a abandonar i buscar-ne un altre. Aquí està el problema.

3. Els vols i els transports “low cost”. En una entrada anterior en vaig parlar (em sembla que en alguna altra també). Volar serà més car i més complicat. Un model que va cap a la desaparició. Ara, aquest dies, els preus van rebentats, fins que s’ensorrin unes quantes empreses i els ajuts a les companyies de “bandera” posin les coses al seu lloc que no podrà ser volar a preus baixos a costa del contribuent. Ampliar aeroports? Centres comercials amb un aeroport al darrera? Els desplaçaments per motius professionals i viatges d’oci en qüestió. El teletreball o les teleconferències substituiran o minimitzaran els primers, els preus més alts reduiran els segons. No sé pas com mantindrem les fabuloses estructures que hem bastit fins ara, immensos espais buits que s’hauran de conservar en condicions per un menor nombre d’usuaris. La restauració que els acompanya i que els anima, a mínims. Les botigues que són aparadors de marques no tindran gaires vianants que hi passin pel davant i per tant abocades al tancament per inútils.

Per mantenir aquestes infraestructures o caldrà augmentar les taxes per utilitzar-les, o caldrà suportar (qui i com?) els dèficits que comportaran, o caldrà començar a tancar-ne moltes (ai!, els petits aeroports que molts es van obrir a partir de les creixents necessitats o les noves possibilitats que oferien).

Tot això comportarà decisions polítiques, no agosarades o imaginatives (no hi ha gaires alternatives), sinó decidides davant el que s’esdevindrà. Serà dur, estem al mig d’una catàstrofe, d’una guerra sense trets ni destruccions, amb un enemic difús que costarà d’abatre si és que no ens surt un semblant de nou.

Poc podien imaginar els arquitectes del GATEPAC dels anys trenta del segle passat al dibuixar la Ciutat de repòs i de vacances al costat de Barcelona que acabaríem veient Benidorm.

Bután: Este pequeño reino del Himalaya celebra algo muy importante en 2020: será el único país del mundo totalmente ecológico, con huella de carbono negativa. Bután lleva años aplicando una política turística estricta que se puede resumir en “valor alto, impacto bajo”, que implica una tasa diario obligatoria a sus visitantes como medida para evitar la masificación. Porque hablamos de un destino-paraíso, con grandes montañas nevadas, monasterios donde resuenan los cuernos tibetanos y donde la vida gira con pausa, igual que las ruedas de oración de sus templos.

^{https://elviajero.elpais.com/elviajero/2019/10/21/album/1571673945_400540.html#foto_gal_3}

22 de setembre. Comença la tardor.