Altres temps, altres dèries.

 

Cada temps té les seves dèries i aquestes dèries caracteritzen els temps.

Dèria: 1 f. [LC] Idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa. Llavors ell tenia la dèria de casar-se. Tenir, agafar, una dèria per una cosa.
2 f. [LC] Objecte que la motiva. Cadascú té la seva dèria. Tu no t’escoltes a ningú: vas a la teva dèria i prou. (DIEC-2)

En temps, sembla ara que força llunyans, en el segle passat (quasi, als ulls d'avui, la prehistòria), les noves administracions locals democràtiques i especialment els ajuntaments, amb qualsevol excusa, esdeveniment o sense cap més raó, per promocionar la seva ciutat, vila o poble (generalment eren ciutats, ja que tenien més recursos) editaven llibres i publicacions varies que a més servien per proporcionar una certa autoestima als seus ciutadans/es i un millor coneixement arreu de la seva història i realitat d’aquell moment. N’hi ha un munt.

-Reus (1998); Lleida (1992); Mataró (1994).

En el cas de Barcelona la producció llibresca va ser espectacular.

-Inicis Urbanística (1985); Des de Barcelona, la Mediterrània (1988);Nuestra Barcelona Barcelona,Through Open Doors, edició bilingüe (1993). Tots ells amb uns autors d'excepció.

Per dirigir-se a un públic infantil o juvenil ho feien en llibres il·lustrats (ara en diríem còmics) per reconeguts/es autors.

-Vic (1986); Igualada (1985); Mataró (1991).  Aquest darrer s’hauria de reeditar, Sr. Alcalde!

Fins i tot, pobles petits com el meu, Cabrils.

-Cabrils 175 anys d’història (1998)

En aquest, l’autor em va encarregar el pròleg.

D’altres institucions, organismes i fins i tot particulars també en feren.

-Jerez/ D.O. Jerez (2002); Barcelona/Renfe (1995); Mataró /M. Roca Cuadrada-Pep Andreu- Marga Cruz (1998)

També es reeditaren clàssics, es feren agendes i es reproduïren articles d’opinió.

-Mataró (1989) presentat al Senat; Agenda Barcelona (1987); Fundació Pi Sunyer (1999)

N’hi ha de tota Espanya i també de fora, no anéssim pas a ser originals.

Potser ara ja no és necessari fer llibres, potser ara ja tenim les necessitats peremptòries cobertes i ens falten més emocions que històries. Som més rics,... i potser més rucs.

Ara són altres les dèries que ocupen la gobernança local. En aquestes dates nadalenques de Vigo al món, Mataró també per descomptat,  l’espai públic s’omple de lluminositat. (Ah, el meu vell conegut Abel Caballero ...)

Són uns altres temps, hi han altres dèries. Moltes il·luminacions, alguns il·luminats i bastantes “llumeneres”.

 

13 de desembre. Santa Llúcia. "Que Santa Llúcia ens conservi la vista".

Primera impresión.

Sí, al recibir el pedido lo he constatado. Fue un capricho. Piqué el anzuelo de un Contubernio. No dudo de la excelencia del producto recibido ni de la buena intención de sus promotores. ¿Me dejé engatusar? Espero que no, aunque tendré mis dudas en repetir según como ande el presupuesto, el mío, evidentemente.

Me gusta el Marco de Jerez y sus vinos. Tengo muy buenos recuerdos de ambos. Los vinos cuestan de encontrar en los comercios convencionales de por aquí, a no ser los más sencillos. En Internet se puede encontrar de todo y te lo traen a casa.

Pero he tenido una decepción con la recepción de las seis botellas (+ una minucia) de la séptima entrega a la que me apunté, #Contubernio7. Quizás esta impresión a bote pronto, palo a la cartera, se disipará con su degustación. Puede que entonces sepa valorar la relación precio/calidad del producto, aunque es un tema éste que por mi ignorancia y mi relativo “parné” nunca he sabido valorar correctamente en la compra de vinos.

Los amontillados (uno de mis favoritos después del palo cortado), en botellas pequeñas, salen carísimos. Creo que compaginarán perfectamente con los “panellets” de Tots Sants (Uy, los “indepes” si ven esto: Heretgia! A la foguera!).

Un blanco a más de 25,-€ tiene que ser muy bueno y seguramente lo es. Pero hay que pensárselo mucho para comprarlo (según bolsillos, ¿bolsillos belgas?). Veremos qué tal las manzanillas. No hubiera estado mal alguno de los más subidos, pero bueno, estamos a la elección de Armando (Jo…, con el padrino), ese era el juego y la apuesta.

Si el Marco de Jerez y sus vinos tiene todavía recorrido, más allá de su historia, a estos precios tendrá que rebuscar mucho en el mercado para encontrar su nicho, y que no sea el último, allá donde el secadero.

El buen paño en arca se vende…, pero eran otros tiempos.

26 de setembre.           

Quina tropa!

 

La fotografia té data, 1 de desembre de 2007. 15 anys enrere. És a Florència a la sortida del sopar de part del grup d’amistat parlamentària del Congrés dels Diputats amb la Camera dei Deputati italiana.

L’explicació de la trobada ja la vaig fer al seu moment: https://manelmas.blogspot.com/2007/12/roma-altra-volta.html

Ara, buscant records d’anteriors estades a Itàlia, la foto ha tornat a sortir a la llum de les entranyes del disc dur de l’ordinador.

Els grups d’amistat estaven composats per representats dels grups parlamentaris i anaven acompanyat per un lletrat del Congrés. Aquí, a la foto, d’esquerra a dreta alguns dels seus components, jo no hi surto ja que era el retratista.

-Vicente Martínez Pujalte, diputat del PP per València, que llavors era un conegut senglar parlamentari. Avui en dia és Conseller de la Presidència del Foment del Treball, amistats de l’amic comú Sánchez Llibre.

-Mª Jesús Sainz, diputada pel PP per La Coruña, va ser Conselleira d’Educació de la Junta de Galicia a la presidència de Fernández Albor (1982-1987), en aquells dies era Secretaria 1a. de la Mesa del Congrés i més tard va ser Senadora. Veig un blog seu aturat l’any 2011.

-Ana Torme (de blanc), diputada del PP per Valladolid, llavors era la portaveu adjunta del seu grup parlamentari. Després va ser senadora i al 2015 va tornar de funcionaria a la Junta de Castella i Lleó.

-Ignacio Gil Lázaro, diputat llavors pel PP per València, ara ho és de Vox també per la mateixa província, sempre ha estat molt de dretes, venia d’ Alianza Popular. Era el President del Grup d’amistat.

-Francisco Martínez Vázquez, era el lletrat del Congrés que acompanyava al Grup d’amistat. Va arribar a ser Secretari d’Estat de seguretat (2013), el número dos del ministeri encapçalat per Jorge Fernández Díaz. La seva meteòrica carrera es va veure estroncada per la seva implicació en els escàndols polítics que han sacsejat al PP en els darrers temps i que han fet d’ell carn de notícia periodística i judicial.

-M. Antònia, la meva esposa. Alguns parlamentaris vam viatjar acompanyats de les “pròpies” corrent a càrrec nostra les despeses que aquest acompanyament ocasionava: desplaçaments, àpats fora de protocol,... No va ser la única muller de parlamentari en aquest viatge.

-Jordi Xuclà, diputat de Convergència i Unió per Girona, ho va ser-ho unes quantes legislatures. Especialista del seu grup en temes de política internacional. Liberal, molt agradable de tracte. Encara que avui em sembla fora de les restes del que va ser CiU, continua present als mitjans de comunicació.

Fora de la fotografia hi havia dos membres del Grup parlamentari socialista que aquell vespre no ens van acompanyar al sopar:

-Rafael Roman, un històric del PSOE d’Andalusia de la meva edat, diputat per Cadis. Va ser Conseller de Cultura de la Junta d’Andalusia, President de la Diputació de Cadis, senador, diputat. Encara ens comuniquem per les xarxes. Anava acompanyat de la seva muller.

-Mamen Sánchez, també diputada per Cadis, avui alcaldessa de Jerez des del 2015. Al Congrés va ser especialista en temes de defensa dels que va desplaçar a resultes de les seves intervencions sobre l’accident del Yak-42 a l’històric en aquest temes Jordi Marsal de Manresa. Era membre de la direcció del GPS.

En anteriors trobades, la del 2005, ens havia acompanyat alguns altres diputats/ des, crec recordar la Begoña Lasagabaster, diputada per Eusko Alkartasuna i em balla pel cap la Uxué Barkos de Nafarroa Bai.

Al Capgròs (maig 2005), quan feia un article quinzenalment sobre la meva activitat parlamentària, vaig fer una ressenya d’aquell moment.

https://magrinyar.blogspot.com/p/4-2005-roma.html

 

De l’anada del 2005, al maig, visitant els museus del Vaticà. Ja ens acompanyava en Francisco Martínez.

Recordant-ho: “¡Vaya tropa!”.

6 de març.

Vi de Xerès

Per mi és un misteri –segurament sols és ignorància- el per què no es troben a les botigues de per aquí les diverses varietats dels vins de Xerès. Sí que a tot arreu hi ha “Tio Pepe” i les mançanilles i finos més coneguts. Es veuen alguns Pedro Ximénez, però pràcticament res més. He anat a una botiga especialitzada, amb una varietat de vins colossal, i també pocs n’hi havia. He trobat alguna botella escadussera de Palo Cortado  i de Amontillado, també de Cream, però vaja... poca cosa.

   

D’aquest tema ja en vaig escriure fa més de 10 anys amb motiu d’una estada per Setmana Santa allà a Jerez. En aquella població hi he estat varies vegades, per motius de feina o d’esbarjo. Segurament la coneixença m’ha fet apreciar aquest producte que els caracteritza i que m’agrada. El dependent que m’ha atès ara m’ha dit que aquests vins no són gaire valorats aquí i fins i tot m’ha confessat que a ell no li agradaven. Bé, ha d’haver gustos per a tot, sinó mal aniríem. Deu ser per això que l’oferta és escassa en els nostres establiments.

Com que tampoc sóc gran bevedor, amb una ampolla de Palo Cortado i una de Amontillado ja he quedat servit. Cal començar a fer provisions que s’acosten festes llamineres i aquests vins fan de bon acompanyar.

Amb uns bons amics sempre ens ve el record d’uns vespres d’estiu, ja fa molts anys, ben jovens, al terrat del carrer Deanato (avui Deganat) a tocat la catedral de Ciutat de Mallorca amb formatge i una botella de Harveys per davant. Records boirosos, no sé si era Bristol Cream o Pale Cream. Va, Nuri, recorda!, que tens bona memòria.

15 de novembre.