La dissecció que fa l’Agustí Calvet “Gaziel” de la societat catalana dels
anys 20 i 30 del segle passat des de les pàgines de “La Vanguardia” és
formidable. No sé quin paper i quin pes social tenia aquest periòdic en aquells
moments, suposo que ja important. Deu estar explicat a l’abast en algun lloc. Joan Ferran ha fet en un altre llibre, “Esperando a Noé”,
la dissecció d’aquells mateixos temps a través de “El Diluvio”, un periòdic
més popular de l’època.
Malgrat buscar-lo a fons a les meves estanteries no he
aconseguit trobat la “Historia de La Vanguardia” del mateix Gaziel que va editar les
Edicions Catalanes de Paris i que vaig adquirir ja fa molts anys. (En Jordi Amat explica, crec que en “El llarg procés”, els orígens d’aquesta editorial). Hauria de posar en ordre la meva biblioteca.
Gaziel veu amb esglai i desesperança com es va desenvolupant la
política i els polítics a Catalunya. “Tot s’ha perdut”, ed. La Magrana, B- 2013, amb pròleg de l’Enric Juliana i selecció de Jordi
Amat (sembla que ara està esgotat), recull articles publicats en aquells
anys de l’arribada de la Dictadura de Primo
de Rivera, sortida de Catalunya
(física i intel·lectualment) fins els fets de l’octubre del 34, “els fets d’octubre”.
La narració, quasi bé radiofònica, seguint el que deia la
ràdio, dels dies 4, 5, 6 i 7 d’octubre és sensacional i els darrers paràgrafs
de l’article del dia 11 d’octubre són demolidors. La paraula CAPITULACIÓ la veu tant
immensa que en silenci, sense voler, plora.
Els articles que segueixen podrien ser escrits ara mateix,
desprès dels fets d’octubre del 2017, 83 anys desprès. Sembla que no vam
aprendre res de la història.
“Las cosas disparatadas suelen acabar mal.”, a La
Gran Interrogación, el 19/10/1934.
“El único medio para sanar a Cataluña –si la curación es posible-
en todo caso no puede ser
otro que el empleo de autovacunas, buscando y extrayendo en el propio
organismo catalán las antitoxinas capaces de renovarlo. No estoy seguro que
este sistema sea infalible. Quizá falle también.”, a Cataluña
enferma, el 26/10/1934.
“Quien siga atentamente el afanoso ajetreo de los partidos
políticos, en torno al cuerpo exánime de Cataluña, tras su terrible ataque de epilepsia, no sabrá
de qué admirarse más, si de la enfermedad
de nuestro pueblo o de los médicos que pretenden sanarle”, a Lo
que se ve venir, el 16/11/1934.
“¿Por qué Cataluña es así?... Para saberlo, por
qué está enferma Cataluña, no hay más remedio que llegar a conocer su alma y poder darse cuenta de que esta
pobre alma, dolorida y doliente, es una alma en pena.”, a El
alma en pena el 30/11/1934.
“Perseguir el orden, sin el pleno y previo imperio de la autoridad,
equivale a buscar otra piedra filosofal, que es tanto como buscarle tres pies
al gato.”, a La Piedra filosofal, el 7/12/1934.
“Todo se ha perdido, incluso el honor.
La culpa
capital, la causa suprema de nuestra desventura, se debe a nosotros, los
catalanes, a Cataluña en peso, y muy en especial a sus partidos políticos más representativos.
¡Esta es la única explicación satisfactoria y profunda! ¡Esta es la pura
verdad!
Nos ha faltado grandeza del alma y altura de
visión a los catalanes todos. Aquella maldita -maldita porque es, ¡ay!, innegable-
avara povertá, que nos echó en cara
el Dante, ha seguido actuando en nuestro seno, a siete siglos de distancia.” a La
clara lección el 21/12/1934.
Res,
que tot ja estava escrit. Gràcies, Josep
M. per descobrir-me i proporcionar-me el llibre.
1 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada