Novament a Barcelona.

Al meu vell conegut, ara polític, Joan.

Baixo a Barcelona a dinar amb uns amics. Ho faig amb el meu cotxe, ja ho vaig explicar. Dinem en un restaurant casolà “modernet” al mig de Gràcia, al c/ Milà i Fontanals.

Al sortir, a primera hora de la tarda, caminem fins a l’Eixample, a tocar de la Pedrera. El paisatge urbà és diferent, està més buit, sense paisanatge. No hi ha el brogit habitual.

Sempre que vaig a algun lloc em pregunto: de què deuen viure aquesta gent? Era evident que el centre i la part baixa de Barcelona vivien del turisme foraster.

Agafo el cotxe a l’aparcament del Passeig de Gràcia i en lloc de buscar la sortida més directe per tornar a casa enfilo el Passeig cap avall.

No hi havia espectadors, generalment asiàtics, davant la Pedrera i a la casa Batlló, a la mançana de la discòrdia, no hi havia tampoc les cues multitudinàries arrenglerades per a veure-la. L’activitat comercial del carrer està sota mínims. A la cantonada de la Plaça de Catalunya, a la botiga d’Apple, a l’edifici que tanta història de Barcelona ha viscut, no hi ha la munió de jovenalla que habitualment aprofita –suposo- la connexió de wi-fi de franc.

Giro cap a Les Rambles. La vorera costat Llobregat de la Plaça està esmorteïda, ni captaires hi ha. L’encreuament amb el carrer de Pelai que habitualment és un formigueig de gent està tranquil. Baixo per Les Rambles: l’icònic carrer barceloní no transmet cap sensació de vitalitat. Veig guinguetes de flors, de premsa i d’articles turístics tancades. Algunes terrasses de bars i restaurants no estan ni parades. Arribant a Colom, a la part de Santa Mónica, desolació, quatre gats.

Moll de la Fusta, l’estàtua de Roy Lichtenstein, giro cap a Joan de Borbó fins al fons del port, retorno i enfilo pels carrers de la Barceloneta cap al davant de l’Hospital del Mar. No, no és la ciutat amb les platges a peu de carrer abarrotada a rebentar que fins i tot els aborígens locals començaven a blasmar per incòmoda, atapeïda, sorollosa i de disbauxa. Ara és una tranquil·la ciutat turística, sí, encara amb un ambient juvenil i descarat, però d’un to i unes vibracions molt baixes. Em ve al cap l’ambient de les illes gregues al 2014.

Em fico a la Ronda Litoral per tornar al Maresme sense cap complicació circulatòria malgrat que pel que sé són molts els que com jo fan servir pels seus desplaçaments el vehicle privat en lloc del transport públic col·lectiu.

Si fos Alcalde (Alcaldessa en aquest cas) no dormiria tranquil i estaria ben preocupat per la situació que no necessita d’estadístiques per ser coneguda, sols cal fer un cop d’ull al carrer. Potser els actuals governants locals de la ciutat ja les va bé que afluixi la pressió turística sobre la ciutat, que condueix a la seva gentrificació; que hi hagi menys garbuix que es descontrola i esdevé molest, que els carrers siguin pels vianants locals, que les Rambles tornin a ser “autèntiques”. No sé què vol dir això de l’autenticitat de l’espai urbà. ¿tornar les floristes de la Rambla d’en J. M. de Sagarra? ¿tornar a que la Boqueria sigui un mercat d’avituallament del veïnat? ¿tornar a que sols pugin a l’estàtua de Colom les famílies autòctones que van a passar el dia a la ciutat i aprofiten a més per fer una volta pel port amb les “golondrines”? Enyorem el món d’ahir, el món que se’n ha anat, que ja no hi és ni tornarà.

Ara no és el Titànic dels anys vuitanta del Félix de Azúa que se’n ha anat a fons. És un gran vaixell de Costa Cruceros o de MSC el que ha topar amb un minúscul virus i s’ha enfonsat. Ningú parla de creuers aquests dies. Qui s’atrevirà  tornar a pujar-hi a fer una volta pel Mediterrani? On deuen estar varats? Uix!, una gernació apilonada en un petit (relativament) espai del que no pots escapolir-te convivint panxa amb panxa vulgues que no?

Els governants locals, malgrat els pugui agradar el nou panorama d’un paisatge pacificat no han d’estar tranquils. Pacificat no és el mateix que buit. Ara el paisatge s’ha buidat i no hi recanvis (encara) per la vida que bullia a rebentar fins fa pocs dies, abans del 15 de març.

També a Venècia estan preocupats. La ciutat estava a punt d’enfonsar-se sota la marabunta (mai tant ben dit les dues coses: enfonsar-se i marabunta) que hi desembarcava a diari. Ara estan tranquils. Sí, la tranquil·litat dels cementiris. Es pregunten, com a Barcelona i tantes ciutats esdevingudes parcs temàtics assaltats per les hordes turístiques: ara, de què viurem? Com ens ho farem per sobreviure?

Les correccions de rumb no es poden ni improvisar ni fer-se a cops maldestres de timó. Un gran transatlàntic s’ha de moure amb cautela, mica en mica, dirigint-se cap a un nou rumb gradualment des d’una distància considerable per no llençar al passatge i a la tripulació per la borda i posar en perill l’equilibri de la nau.

Barcelona no ha xocat contra cap iceberg sinó contra un microscòpic virus i els ha (ens ha) agafat amb les calces a la mà portant-les a la rentadora. Sort i encerts. La situació és delicada i pot ser explosiva.

10 de juny.