S’ha desfermat una petita tempesta sobre la persona d’en Joan Margarit*, el poeta i arquitecte, amb els Eolos nostrats bufant enfurismats. La causa, haver rebut en un acte privat a Barcelona de mans del Rei d’Espanya un premi atorgat a la seva obra, el Cervantes. Se’ls ha perdut una ocasió d’or per fer aixecar les seves fúries irredemptes a les portes de no sé quin Palau.**
No tinc gaires llibres de poesia, una escadussera lleixa
tant sols amb quatre clàssics i alguns reconeguts moderns d’aquí. Tinc un
llibre d’en Margarit. Crec que me’l
va regalar un bon amic ja fa força temps. “Misteriosamente
feliz”, de la col·lecció Palabra
de Honor de l’editorial Visor, de l’any 2009. És d’aquells llibres que fa
goig de tenir, pel text, per l’autor, per l’editorial, per l’edició.
L’he agafat i l’he obert pel lloc on temps enrere hi vaig
deixar un punt de llibre. Tinc present perquè li vaig deixar. És una edició bilingüe.
Transcric la versió en català:
La pèrdua de la ignorància.
No escriguis les memòries
Llançaran als teus peus el qui vas ser,
com un cadàver enemic.
Quan el passat comença a ser mentida,
és que queda ben poc, ja, per endur-se:
una convicció indigna, inútil,
alguna crueltat equivocada.
Res de què s’hagi de parlar mai més.
L’alegria d’un vell és el silenci.
Per cert, el punt de llibre és (era) de l’Obra Social de la Caixa de Catalunya (a.c.s.) anunciant
la setmana de la Cultura Catalana (20-26 d’abril 2009) amb el logotip a sota de
la Generalitat de Catalunya. Eren
altres temps, ja fosos, segurament ara molt blasmats pels nostres Eolos nostrats,
que segurament no arriben a putti
bufadors.
*Aquesta entrevista és extraordinària!
**A Barcelona en tenim uns quants de Palaus: el de la
Generalitat, el de la Música, el de la Virreina, el Robert, el Güell ..., fins
i tot el Pla del Palau.
27 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada