Entendre als independentistes.

El llibre d’en Jordi Amat, “El fill del xofer”, és un èxit fulgurant. Als mitjans que llegeixo o segueixo tot són crítiques i valoracions positives. Però clar, la meva informació és esbiaixada. Segueixo el que m’agrada seguir i allò, o allà, que no m’agrada ni em molesto en veure què diuen. Tal com tenim partit el país deu haver-hi, lògicament, qui no li ha agradat el llibre o que pensa que no n’hi ha per tant. Per tant d’èxit.

De casualitat vaig ensopegar sense voler-ho amb una crítica negativa. Normal, havia de ser-hi en algun o en molts llocs. Era una crítica des de posicions plenament “indepes”. Ni coneixia a l’autora de la crítica, no n’havia sentit a parlar mai, també normal, ni tenia cap coneixement del mitjà on va ser publicada, també normal. Ara, però, no costa res cercar informació i de seguida la vaig trobar.

Anem al mitjà: una publicació digital anomenada Diacrític. No sé ben bé si és un digital o una cosa que s’hi assembla. Qui són els seus promotors/ responsables? Anant a la pestanya de Qui som el que surt és una definició del diccionari corresponent al seu títol de capçalera i una explicació –suposo- de les seves pretensions. Anonimat?, potser. La llista que surt de la pestanya de Col·laboradors és més aclaridora, no enganya a ningú. Quin ramat!, tots coixegen força (els que he reconegut) del mateix peu. Podríem dir-ne els nostres “abertzales”?

Anem a l’autora: Marina Porras Martí.  A l’editorial on ha tret un llibre hi ha l’explicació de qui és: 

_{(Barcelona, 1991) és graduada en història de l'art i filologia catalana, i màster en teoria de la literatura i literatura comparada. És investigadora en formació del grup de recerca "Literatura Comparada en L'Espai Intel·lectual Europeu" al departament de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona. Treballa en una tesi sobre els assaigs de Gabriel Ferrater. Ha fet de professora al màster Barcelona - Europa. Literatura i Història Comparada dels Intel·lectuals, i fa conferències sobre literatura en diverses institucions. És crítica literària, ha col·laborat com a periodista cultural en diversos mitjans de comunicació (Ara, El Nacional, RAC1, Catalunya Ràdio, Serra d’Or, Revista de Catalunya, El Temps...) i treballa en una llibreria.}

_{A Fragmenta hi ha publicat L'enveja (2019) dins la sèrie «Pecats capitals».}

Edat, formació acadèmica, activitat i professió. El perfil encaixa com un guant amb la gent jove il·lustrada (més o menys, o parcialment) que nodreix les rengles de l’independentisme més convençut. Per edat, ella mateixa ho explica en la seva crítica, no ha conegut directament el “pujolisme”. Per formació, ve i continua a Lletres pures. Per activitat col·labora amb els mitjans de comunicació de sols un cantó. Per treball, és dependenta d’una llibreria. Cap misteri, no és pas cap trencaclosques.

Sols ens queda anar a la crítica, de títol eloqüent: “Rebolcar-se en la baixesa”. Fot-li fort! Se li veu el llautó de seguida: “El hijo del chofer” de Tusquets (editores). Hi ha versió en català a la mítica (pels vells) ed. 62, però la crítica és a un llibre en castellà. Cert que l’Amat el va fer en castellà, em sembla haver-ho llegit en algun lloc però no hi ha inconvenient en llegir-lo en català.

La posició des d’on fa la crítica, des de quins paràmetres, queda absolutament clara: “El llibre revifa l’odi cap a Pujol, suposo que perquè és l’única manera de seguir produint un relat autonòmic que funcioni. Però els lectors que som fora d’aquesta dialèctica hi veiem l’intent exagerat de forçar la història.” Els que ja estan fora de la dialèctica del relat autonòmic ho veuen ben clar com una revenja contra el Messies que els ha portat fins aquí i així ho denuncien. Normal, completament normal. Són els fills de l’obra pujoliana, admirable per les fites que ha aconseguit. Nascuts en la democràcia, bressolats a l’escola catalana i al Súper 3, agombolats en les lletres del país i conreats, o conreant, en els mitjans creats, mantinguts i dirigits pel clergat nacionalista, veuen perfectament clar el camí a seguir fins el final: la independència. No hi ha altre a discutir. És el triomf de “Matar al Cobi” que va descriure magistralment el mateix Jordi Amat col·locant-lo al final de “El llarg procés”. No ha estat possible un altre catalanisme que no fos el nacionalista i si es va intentar, ningú, ningú des del poder, petit o gran, d’aquí o d’allà, d’un costat o de l’altre, ho va permetre o ho va possibilitar. Des del poder, clar, sempre hi ha, sempre hi ha hagut, el poder. Alguns han somiat, somien, en anorrear-lo, sols per que en sorgeixi un altre, el seu. Ara, a més dels de les samarretes, alguns porten camisa.

Així i aquí estem, desgraciadament sembla que així continuarem durant un temps. La faula del toros i els ruquets, els uns i els altres en vessants oposades cap avall però sense moure’s gaire.  I en aquest moviment immòbil, estèril, frustrant, impossible, la Decadència.

24 de desembre. Aquest any no hi haurà nit de Nadal. Els bens i les ovelles restaran a la cleda.