Cecs.

Diu que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

Tragèdia a Badalona. Una nau industrial abandonada on malvivien un bon grapat de persones s’ha incendiat amb la conseqüència de pèrdua de vides humanes i de miserables pertinences personals. Ara tot són clams, esgarips, cerca de culpables i propostes benintencionades de solucions.

Però el problema que s’ha evidenciat no té arreglo. Posarem algun esparadrap i alguna bena a les ferides però no aconseguirem –no podem- curar el mal. Ha existit, existeix i existirà, és la desigualtat, en les societats modernes, paradoxalment, pitjor que en les antigues. Abans es compartien els trossos de pa, totes les religions en parlaven, avui no es volen pagar impostos, tots els partits en parlen. Som molt més rics que abans, però...

No és que mirem cap un altre costat, és que no mirem enlloc, o potser sí, ens mirem el melic. La dimensió moral de la vida comunitària s’ha perdut. Tothom va a la seva, les lleis són per marcar els límits del comportament, que com tots els límits es poden acceptar, vorejat o sobrepassar a risc de que t’enganxin, ... o no. Llegiu a Branco Milanovic, “Capitalismo, nada más”. Ed. Taurus, M-2020.

Què hi feien les persones que malvivien a la nau que s’ha cremat a Badalona? Sobreviure. Atrets pel miratge del nostre -als seus ulls- fantàstic món en el seu lloc d’origen han vingut des del Sud, des de l’Est, des de l’Oest, per intentar poder viure decentment: treball, sanitat, escola, menjar, ... les coses bàsiques per transitar per la vida.

Era un miratge. Sí que aquí hi ha aquelles coses bàsiques però no per a tothom, no per molts d’ells, no per tots els d’aquí. Es plantegen opcions maximalistes que són recollides pels mitjans i les xarxes i verbalitzades, sols verbalitzades, pels ciutadans voluntariosos i sensibles: Papers per a tots, ningú sense llar, cap infant sense joguina, ...

Passaran els dies, la febre baixarà, els que pateixen la situació s’espavilaran com podran o es fondran en el magma de la societat, en una altra nau abandonada o una barraca que algun dia tornarà a cremar. Fins a la propera tragèdia, al mar o en terra.

“Demà posats a taula...”

12 de desembre.