Les properes festes.

Carlos del Amor en la seva peça d’ahir al Telediari de la nit començava –a l’1 de desembre- a fer un resum de l’any comentant el resum de l’agència Reuters. Deia, però, que l’any –aquest any- havia començat a meitat de març i encara no sabíem quan s’acabaria. Serà recordat no pel seu número sinó pel seu adjectiu qualificatiu: l’any de la pandèmia.

Se necesitan varios miembros del personal médico con trajes protectores para trasladar a un paciente de 18 años que padece la enfermedad por coronavirus (COVID-19) en una unidad de cuidados intensivos en el hospital San Raffaele en Milán, Italia, el 27 de marzo , 2020. Foto REUTERS / Flavio Lo Scalzo

No hi ha hagut Festes, no les hem pogut fer. Es van estroncar d’entrada les Falles de València, després la Feria de Abril i las Cruces de Mayo, la Patum de Berga, els Sanfermines de Pamplona, les Santes de Mataró,..., i tantes, totes.

Tampoc, encara, no hi hauran festes de Nadal. Prou que els Ajuntaments  han guarnit ja de lluminàries els carrers i les places. Quina tristesa comportarà veure-les il·luminades en el temps del toc de queda i amb poca circulació i visitants els caps de setmana per les restriccions.

Els Reis d’Orient no desfilaran amb els seus seguicis. Els veurem per pantalles d’enginys diversos.

Ja s’aixequen lamentacions i esgarips. En una societat –com som- de porcs, rics i mal farts, alguns fan sentir el seu clam indignat contra les restriccions que amb bon criteri les autoritats estableixen per controlar –i reduir si es pot- la pandèmia del COVID-19, com sempre s’ha fet al llarg de la Història amb totes les “pestes” que hi ha hagut. “¿Quien rompió las rejas de Montelupo?”.

No fa tants anys que es celebren multitudinàriament i engrescadament les festes nadalenques culminant amb l’arribada dels Reis d’Orient.

Miguel Hernández escriu “Mis abarcas desiertas” als primers dies de 1937. Joan Manuel Serrat les va musicar a començaments d’aquest segle.

Por el cinco de enero,

de la majada mía

mi calzado cabrero

a la escarcha salía.

 

Y hacia el seis, mis miradas

hallaban en sus puertas

mis abarcas heladas,

mis abarcas desiertas.

 

Tothom pogués plorar amb els nostres ulls!

2 de desembre.