El Món és un mocador. Novament en contra la Renda Bàsica.

Sóc contrari a la Renda Bàsica. Ho he escrit. Sé que vaig contracorrent. Sembla que qualsevol que es cregui “progressista” ha d’estar-hi a favor. Crec que és una moda com tantes n’hi ha hagut, sense anar més lluny la del 0,7% de temps enrere de que ara se’n parla poc, molt irreflexiva i que crec que parteix de supòsits ideològics gens “progressistes”.

O ens en sortim tots plegats, o avancem tots junts, o no ens en sortirem. No és possible l’aventura individual, sigui d’ermitans, Robinsons, artistes i creadors, o triomfadors sortits del no res. Som una espècie animal desenvolupada en col·lectivitats, som uns animals socials.

Es tracta, doncs, del comú, no de l’individu. En la revolució neoliberal de fa quasi bé 50 anys s’ha primat per sobre de tot l’individu, que cadascú s’espavili i així avançarem (creixerem) més de pressa. Alguns han crescut molt, fins i tot amples capes de la població, els xinesos per exemple, però a costa d’altres que no ho han fet i sobre tot a costa de la base de tots que és el terra, la Terra, que ens sustenta. Abans, amb moltes lluites i esforços, mai va ser així.

La sortida de la Renda Bàsica és perquè ens pensem que ja som tant rics que podem mantenir-nos fent cadascú el que vulgui tenint les esquenes cobertes. És una sortida individualista. Posa per endavant la supervivència –la vida- personal a la supervivència col·lectiva. Que cadascú se’n surti o faci el que li sembla ja que ho tenim tot pagat,

Deixem a part si ho tenim pagat o no, que jo crec que no. ¿Tothom se’n pot sortir i desenvolupar-se com vulgui? No. Cal dir-ho ben fort. Hi ha molta gent que necessita ajuda dins de la col·lectivitat, no monetària (o dineraris) sinó comunitària.

Aquest dies torna a ser notícia la immigració salvatge (no sé si mai ha deixat de ser notícia). La desesperació empeny a gent a anar-se’n de la seva terra que no els dona per viure (o per sobreviure). Això ha passat sempre en la història de la humanitat (en la Història). Desplaçaments massius de població en cerca de millors expectatives.

¿Ens imaginem que els benestants aconsegueixin (sols ells) una renda bàsica per viure? ¿Què faran els desheretats de la terra? ¡Venir cap aquí corrent més encara! ¿I com ho farem llavors? O els donem a ells també la Renda Bàsica o els posem a treballar en el que necessitem. No, no ens sorprenguem, això ja existeix al món. Jo ho he vist. Ho vaig veure ja fa uns quants anys a Kuwait. Els autòctons cobren de l’Estat. No paguen, cobren. La riquesa que els dona el petroli permet mantenir-los a tots. Ara bé, la feina la fan els forasters contractats (?) de tot arreu de l’Àsia, dels pobres de l’Àsia, que viuen a part (faltaria més!), explotats, sense drets, amb l’ai al cor per si els fan fora d’avui per demà. No, no és possible aquest model en el món occidental.

Tampoc és possible la renda Bàsica. No hi ha, o haurà, potser treball remunerat per a tothom, però feina per anar tots junts com a comunitat n’hi ha molta.

9 de desembre.

Ves per on. Dec ser un radical extrem.

La setmana passa la Fundació Ernest Lluch va organitzar un dels seus Diàlegs a Vilassar de Mar, a la seva seu, a la biblioteca que porta el nom de l’Ernest.

El presentador habitual d’aquests Diàlegs, l’amic i col·lega Esteve Oroval, m’havia recomanat molt un dels intervinents, en David Casassas. L’explicació que van fer els ponents, l’altre era en Jordi Mundó, ambdós professors universitaris, va ser interessant i competent però em va deixar perplex tal com vaig manifestar al col·loqui posterior. Liquidada per l’experiència  l’alternativa al capitalisme que va representar la utopia comunista, tots aquells que volen superar, o suprimir, l’actual sistema econòmic cerquen respostes per solucionar els mals que comporta, especialment les desigualtats -que no sé pas si són gaire diferents de les que hi havia en les societats d’altres temps. Les propostes que vaig sentir de Bens Comuns i de Renda Bàsica em van semblar que eren noves paraules per velles realitats. Tinc la impressió que la Universitat, les Universitats, estan plenes de gent que fa la seva carrera especulant amb les coses més inversemblants.

Dilluns vaig repetir. Als dinars tertúlia d’economia de l’Ateneu Barcelonès que organitza el també amic i col·lega Josep M. Carreras s'hi presentava altra vegada, també per l’Esteve Oroval, en David Casassas. La presentació va ser una mica diferent ja que va partir de la seva interpretació del que havia dit el “pare” de l’economia, Adam Smith, per centrar la seva exposició i aconduir-la cap al que vol vendre’ns que és la Renda Bàsica, o la Teoria de la Renda Bàsica. En el col·loqui vaig intervenir demanant-li la seva opinió sobre la Teoria del Treball Garantit que em sembla una opció, també, utòpica, però millor. (he de dir que no vaig aclarir-me gaire en la resposta). Dic també utòpica ja que el periodista Jaume Guillamet, present a la tertúlia, va preguntar quines possibilitat hi havia de que algun dia el tema de la Renda Bàsica podria ser discutir en el panorama polític actual. La defensa de Casassas va ser que altres conquestes socials com la sanitat universal, l’educació pública. les pensions o les Rendes d’inserció també havia tingut el seu temps de maduració des de la seva concepció fins a la seva implementació. Encara que, penso jo, no sé pas si les expectatives, pretensions i lluites de les societats que van aconseguir aquells drets són traslladables a l’actualitat amb aquesta nova demanda. O potser sí.

Jo continuo pensant que el treball garantit és millor. Segurament, dirien els moderns, per les meves arrels culturals i ideològiques de matriu judeo-cristianes. Sí, ja està al llibre del Gènesis: “Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front...” G. 3.19. que no és el mateix que “Te ganarás el pan con el sudor del de enfrente...”

Sobre aquest tema ja vaig escriure fa més de dos anys, https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html ; https://magrinyar.blogspot.com/2020/12/el-mon-es-un-mocador-novament-en-contra.html

Després vaig descobrir de la mà del llibre de l’Stephanie Kelton les idees de la Teoria Monetària Moderna: https://magrinyar.blogspot.com/2021/11/la-teoria-monetaria-moderna-tmm.html

La lectura del llibret de Pavlina R. Tcherneva, “En favor del trabajo garantizado” Lola Books, 2020, no m’ha aportat res de nou del que ja hi havia en el llibre de l’Stephanie Kelton, encara que sols està centrat en el tema del treball garantit.

Però, ves per on, remenant a la xarxa sobre aquest tema m’ha sortit la frase següent:

“El trabajo garantizado debe convertirse por tanto en un referente fundamental para la izquierda. Solo así podrá salir del empantanamiento al que le han conducido ideas que, como la renta básica universal, sostienen que la solución a los problemas de los trabajadores es que dejen de trabajar y pasen a vivir gracias al trabajo ajeno.”

https://elcomun.es/2020/09/16/en-favor-del-trabajo-garantizado/

Dona la impressió que aquesta publicació digital -que no sé pas si té gaire ressò- és d’alguns radicals anti capitalistes. De fet, l’article en qüestió acaba amb un  “Euro delendus est.”, evidentment com explica la Kenton aquest tema sols pot anar lligat a la sobirania monetària i a la creació del diner, fet que nosaltres dins de l’Euro no tenim. Sorprenentment, aquests esquerranistes, no volen el món globalitzat i interconnectat que és una realitat sinó que es refugien en la sobirania “nacional” que cada cop, arreu, és menys sobirana. Aquest sí que seria un bon element per encaterinar a la ciutadania  en la construcció europea que hi hagués un espai de treball garantit.       

En tot cas, un debat de futur, d’un futur no gaire llunyà. Com ja vaig escriure fa dos anys, no és el mateix el treball dins d’una economia capitalista i una organització administrativa pública que la feina que es pot fer a la societat en el triple objectiu -no mercantil- de la cura de les persones, del medi ambient i de l’espai urbà.

17 de juny.

Sobre la Renda Bàsica.

El tema agafa embranzida en mig de la situació en que ens trobem. La Consol Prados –fa 25 anys que et vaig enredar, oi? Eren les municipals del 95- em diu que no és fàcil parlar del tema. Cert.

Des de diferents punts de vista i posicions ideològiques se’ns diu que no hi ha més remei que anar proporcionar una Renda Bàsica Universal (els títols amb que s’anomena la cosa varien) a una població que no tindrà possibilitats de tenir els mínims ingressos per subsistir (això en unes societats riques com les nostres!, o potser per que som societats riques ens ho podem plantejar) i que caldrà donar-los-hi.

Sempre m’ho he mirat amb prevenció, malgrat que he intentat comprendre-ho. Es parteix de que no hi haurà prou treball i de que tenim suficient riquesa per afrontar-ho. En qüestiono les dues coses.

1. Sí, no hi haurà treball amb els paràmetres de l’economia d’avui. La globalització (uf, elspobres de Bangladesh ara mateix...), els robots (no sé si serviran per tenir un tracte gaire “humà” –mai tant ben dit- a les residències de gent gran), la intel·ligència artificial (potser descobrirem de veritat que el Gran Germà existeix), les aplicacions informàtiques (les “plataformes” aportaran grans recursos a les prestacions per jubilació?), el teletreball (descobrim que molts estudiants ni tenen xarxa ni ordinador a casa seva)... És evident que hi haurà gent, (molts?, potser sí) que no tindran un lloc en la societat del futur que ja treu el nas. Però em dóna la impressió que els “gurus” o profetes d’aquest futur el veuen amb prismàtics (que permeten veure-hi bé molt lluny però a canvi de limitar molt el camp de visió). N’hi ha que encara portem ulleres amb vidres de miop i si les perdem ens costa veure clar més enllà del nostre nas.

2. D’altra banda, els recursos econòmics per implementar aquestes Rendes Bàsiques seran quantiosos si es volen fer amb una ample universalitat. No, sí ja els tenim aquests recursos!, sí, però amagats i distrets de control als paradisos fiscals que hi ha repartits per tot el món. Comencem per abolir el sistema de funcionament administratiu de la City de Londres que és diferent que el del municipi on està instal·lada? Parlem de Delaware o, d’Holanda sense anar gaire lluny? Crearem una U.M.E. (Unitat Militar d’Emergència) per requisar els recursos que s’escapoleixen i que necessitem per implementar aquestes mesures? Ja fa temps que molta gent ve advertint que els rics se’n van. Que ja no estan en les estructures socials, que viuen en els seus mons, al marge del que passi a la societat. Tenen els recursos suficients  per que no els passi res i se’ls en fot com visqui la gent, no els veuen, per ells són (som) part del mobiliari, la flora i la fauna del paisatge.

Crec que de feina n’hi ha molta i de recursos –realment disponibles- no n’hi ha tants.

“No és el mateix treballar que fer feina”, sempre s’ha dit. Què és treballar en el món d’avui? Produir? Què és fer feina en el món d’avui? Viure?

Penso que hi ha tres camps d’actuació que com que no són en el mercat no es consideren productius i darrerament ens adonem que són bàsics per viure. La conservació del medi ambient, l’atenció a les persones, i els marcs de convivència cívica i social.

1. Durant gran part de la Història la conservació del medi ambient es va produir sol per les condicions de les societats agràries. La industrialització ho va canviar tot. Des de les “Enclosure act”. S’ha posat de moda parlar de “la España vacía”, com podíem parlar de la Catalunya buida o de l’Europa també buida, que són sinó “les gilets jaunes”? Qui ens cuidarà el paisatge? No hi ha molta feina (repeteixo, feina) en la conservació del paisatge? Clar, ara ja no hi ha bosquers, ni remeieres, ni saurins, ni minaires, ni caçadors, però hi ha boscos, hi ha insectes, plou i l’aigua s’escorre, els animals feréstecs campen i proliferen (a vegades amb la connivència i protecció dels urbanites. Ull, amb la preservació de les espècies. Alguns n’han fet un legítim modus de viure), la massa forestal creix descontrolada, els vells camins són costosos de mantenir, les petites vies fèrries abandonades es deixen pels que anem amb bicicleta a fer esport o excursionisme. Que no hi ha feina en el medi ambient? Molta, i falten mans per fer-la i alhora mantindríem la població dispersa en el territori que bona falta que ens fa.

2. L’atenció a les persones. La societat “productivista” ha destrossat els nuclis de convivència tradicionals. De les tribus s’havia passat a unes unitats familiar amples en que els seus components tenien uns “rols” (papers) generalment complementaris. Els sers humans som dependents els uns dels altres. Això en els ramats de bèsties també es dóna. Els humans ho hem sofisticat més gracies a que el raciocini que hem desenvolupat fins avui ens ha permès un ajut mutu més complex. Som dependents: d’infants, de malalts, de vells, necessitem comprensió, ser escoltats i estimats.

Tot això ha experimentat un important retrocés en les societats “productivistes”. L’individu ha guanyat front la comunitat. Aquesta constreny la llibertat a canvi de la seguretat. S’han perdut, esberlat, trencat, moltes xarxes de protecció: afectives, culturals, materials,... Cert, s’ha guanyat molt en llibertat. Però, quin preu en paguem? S’ha guanyat molt en condicions i esperança de vida, Però, a quin preu? A l’hora de la veritat volem tenir cura dels infants, dels malalts, dels vells, dels disminuïts, dels marginats. Volem no estar sols, no volem viure i sobre tot no volem anar-nos-en com els gossos. Volem afecte, volem que ens estimulin. Aquests dies de la pandèmia es posa ben de manifest.

Guaita, doncs, si n’hi ha de feina en aquesta camp! Si volem llibertat i seguretat ara tenim els mitjans per assolir-les a l’hora. Sí, potser portarem a sobre un artefacte que controlarà les nostres constants vitals, l’estat de les nostres malalties i xancres, ens avisarà de què hem de fer, de menjar, de quan medicar-nos, potser ens arribarà a dir que hem de satisfer les nostres necessitats fisiològiques (de tota mena). Tot a distància, però ens faltarà una veu, una mirada, un tacte, la comprensió d’una persona al nostre costat. Pot haver-hi moltes persones ocupades en aquestes feines. Si hem de donar diners a canvi de res, perquè no els donen com a retribució a gent que s’ocupi d’aquestes feines? Potser no haguéssim vist el que hem vist ara amb la passa del virus a les residències de gent gran.

3. La cura de la Terra, la cura de la Humanitat... ens queda la cura de l’espai comú, la cura de la convivència. No sols en els seus aspectes materials, que també, sinó en els dels valors, en les formes. En això també hi ha feina per fer si volem fer-la. Cuidar l’espai físic de convivència, els carres, els parcs i places, els equipaments, les instal·lacions,..., requereix dedicació. Les administracions fan el que poden, Déu ni do el que gasten en manteniments, però mai arriben a cobrir les amortitzacions. L’espai urbà (a ciutats i pobles) es deteriora. Quan ja no aguanta més s’enderroca i es reconstrueix de nou. Potser no caldria si es mantinguessin més.

L’espai cultural ha tingut una embranzida considerable en els darrers temps. Hi ha molta gent que es guanya la vida fent el que li agrada com tocar una trompeta, pujar dalt d’un escenari a representar Shakespeare o donar cops de peu a una pilota en la gespa d’un camp de futbol. Perquè no poder fer feliços a més gent que es dediqui a fer-nos feliços a tots fent les seves aficions i delectant les nostres? Com hem de fer per conservar, mantenir, i ensenyar el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats? Arribar a un poblets o llogarret perdut i trobar oberta una esglesiola o una casa de pagès atesa per un personal que ho cuida i que amb la seva feina dóna alhora feina a d’altres persones que li faciliten la vida. Revitalitzar pobles, revitalitzar la vida, Sí n’hi ha de feina...

Tot això, la cura de la Terra, de la Humanitat, de la Vida, no té res a veure –o té molt a veure- amb la producció material. Si ara hem avançat tant en aquest aspecte i ens sobra (a  alguns) els béns materials (aconseguits a costa d’haver-nos carregat moltes coses), perquè no dediquem els recursos, no a que tothom faci el que vulgui sinó a tenir cura de la Terra, de la Humanitat i de la Vida?

Per tant, si hi ha feina, ocupem a la gent, paguem-los per que la facin. Si hem de retribuir a gent que necessita diners per viure, fem-ho a canvi de la seva feina per petita que sembli , però per substancial que representi per la col·lectivitat. No té res a veure amb el mercat. Neoliberals, abstenir-vos!

Pel que fa als recursos necessaris, existents però amagats per cràpules usurers que no volen deixar-los anar, ¿sols ens queda el recurs de col·locar les forques o la guillotina altra cop a la plaça del poble?

Les vies maximalistes són perilloses. La història ens ho ensenya. Els exemples no els tenim gaire lluny en el temps. Les vies graduals i pragmàtiques em semblen (compte, és sols una opinió) més efectives.  Però, ... tot està obert.

27 d’abril. La Moreneta. Vés per on, és moreneta.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

La Teoria Monetària Moderna (TMM).

 

Me’n va parlar un col·lega i bon amic en alguna de les converses que tenim sobre la hisenda pública. Desprès de comprar-me el llibre (“El mito del dèficit. La teoria monetaria moderna y el nacimiento de la economia de la gente”, Stephanie Kelton, ed. Taurus, M-2021) que va restar un temps a la pila dels pendents de llegir, vaig recuperar un número endarrerit d’ Alternativas Económicas en que hi havia una entrevista amb l’autora que em va interessar força i em vaig decidir a llegir-lo.: https://alternativaseconomicas.coop/articulo/entrevista/los-deficits-no-son-peligrosos-de-por-si

La primera en la frente. La cita de Mark Twain amb la que obre el capítol introductori és tota una definició: “Lo que da problemas no es lo que sabemos, sino lo que creemos saber con certeza y no es verdad”. Comença fort!

L’autora, una professora universitària a Kansas primer, més tard assessora del grup demòcrata al Senat, als USA, exposa el que sembla que és conegut en el món acadèmic de la ciència (?) econòmica com a Teoria Monetària Moderna. Tot un descobriment per a mi que no és que l’apartat monetari de la meva professió m’hagi entusiasmat gaire i de que com de tantes coses en sé molt poc.

La base està en distingir la diferència entre usuaris de moneda, que ho som pràcticament tots, i emissors de moneda, que sòls ho son aquells que tenen capacitat sobirana per crear-ne, és a dir els  Estats amb moneda pròpia. Aquí el primer problema pel lector o acadèmic europeu: els estats d’Europa ja no tenen moneda pròpia, tenen una moneda comú que és l’euro. Ja no són sobirans monetàriament, malgrat que les possibilitats que obre aquesta teoria per una major integració són evidents, tot i que que les diferències històriques, ancestrals, entre els Estats europeus (nord-sud, rics-pobres, catòlics-protestants, imperials-republicans) dificulten aquesta integració que és l’única sortida real que tenen en el mon d’avui.

Els usuaris (particulars, empreses, administracions públiques) han d’equilibrar els seus comptes. Sols poden gastar el que ingressen, per recursos corrents o per endeutament que han de retornar amb la càrrega corresponent. Els emissors, després de Bretton Woods, i especialment des de la desconnexió de la convertibilitat del dòlar al 1971, poden emetre sense cap limitació. De fet quan sentim parlar de la creació de diner per part del Banc Central Europeu em sembla que alguna cosa d’això és el que hi ha.

Al segon capítol, el paroxisme! Resulta que “la garantía federal de empleo” és el nou i potent estabilitzador automàtic de l’economia. El Govern federal (en el cas USA) garanteix el finançament i tot es porta de forma descentralitzada (els Governs locals i subestatals) per fer un treball útil, valorat per la comunitat i retribuït dignament. ¿Per fer què?: Els economistes de la TMM recomanen ocupació en l’economia de les cures, a les persones, a la comunitat, al planeta. Formidable! Coincideix amb el que jo sense saber-ne res de les teories del TMM havia escrit  ja fa més d’un any intuïtivament al posar en qüestió el tema de la Renda Bàsica: http://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

Alguna cosa no deu anar perquè aquesta teoria no s’hagi estès gaire. Hi ha una xarxa mundial que té ramificació espanyola, però no n’havia sentit mai a parlar, de fet no tenen branca a Catalunya: http://www.redmmt.es/nuestro-proyecto/ , curiosament en la pàgina no he sabut trobar noms, seu, organització,... Sí, hi ha informació sobre el tema però més enllà de demanar si t’hi vols apuntar (amb qui, a on, perquè,...?) no s’entreveu gaire cosa més que la divulgació d’una teoria. Una nova secta?

El text està documentat, no és un assaig lliure. El que explica està recolzat per cites que ocupen més de 80 pàgines al final del llibre, encara que m’ha semblat a estones molt repetitiu.

Bé, si l’Estat amb possibilitat d’emissió sobirana de moneda (USA, Japó, UK, ...) pot emetre sense limitació, ¿perquè no posar aquesta possibilitat al servei d’una economia per a les persones? L’exemple del New Deal de Roosevelt surt constantment, però hi ha altres exemples, a l’Argentina, a Sudàfrica, a la Índia, ... “¿Y si dejáramos de intentar cerrar presupuestos equilibrados y tratáramos de sacar adelante una agenda ambiciosa que tuviera por fin equilibrar, no nuestras finanzas públicas, sino nuestra economía?”

No, no es tracta d ‘implantar un nou sistema econòmic, els de la TMM no són perillosos revolucionaris, estan amb l’ala esquerra dels demòcrates americans, amb el “socialista” Bernie Sanders, que no va tenir gaire recorregut a les darreres conteses de primàries al seu partit.

El perill de l’emissió continuada de moneda és el risc inflacionari i aquí hi ha (al meu mode de veure, que és també miop en el tema) un dels altres punts negres de la teoria malgrat que l'autora l'intenta aclarir. Si la decisió de mantenir l’equilibri entre ocupació i inflació (que és la principal preocupació ara per ara de la política econòmica actual) és una mica esotèrica  -no se sap massa com ha de funcionar aquest equilibri tal com queda documentat en el llibre-, el concepte de utilització plena del potencial de l’economia també es força difús. Cal adequar la despesa mentre no porti a l’economia a un “escalfament” que sigui inflacionari. Com podem veure això de la ciència econòmica dista força de ser una ciència.

L’altra gran punt fosc que em sorgeix de l’establiment  de la garantia federal de l’ocupació té a veure sobre el col·lectiu que abasta. No hi  una paraula al llibre de les qüestions immigratòries. Per qui està pensada la garantia? Per a tothom que visqui “legalment” dins d’una comunitat? I els il·legals , i els que van arribant? Tenen accés a aquesta garantia? La tanca d’en Trump a Rio Grande, o el Frontex de la UE al Mediterrani. Aquest sí que és un gran tema. Una garantia d’ocupació és molt interessant com a eina d’estabilització de l’economia, de servei a la comunitat i de dignitat pels que no tenen o perden l’ocupació, però, ¿a qui abasta?  Tema interessant que veuré si al llibre que ja m’he procurat d’una altra economista de la TMM, Paulina R. Tcherneva, “En favor del trabajo garantizado”, Lola books, 2020, me l’aclareix.

8 de novembre.

Utopies possibles.

 

Maig del 2011. Després de l’aturada dels treballs al Congrés provocada per les eleccions municipals, torno a Madrid. El primer que fem amb els companys és anar a la Puerta del Sol on hi ha l’acampada del 15-M, el “moviment dels indignats”. Vaig sortir decebut, era una barreja de “kermesse”, no sé si gaire heroica, una “bullanga”, un campament scout, assemblea intermitent, gent dormint en tendes de campanya la mig del carrer, proveïments amb carros de la compra dels súpers propers,... Un gran caos amb alguns organitzadors (tots professors universitaris de polítiques), encara que no crec pas que Antónov-Ovséinko se’n hagués refiat massa d’ells per assaltar el Palau d’Hivern.

Però d’allí en va sortir una força política que anava a assaltar els cels, Podemos. A les eleccions generals del 2015 va treure 69 diputats i quasi bé un 20% de vots emesos. Van repetir-se les eleccions al 2016 i una heteròclita combinació de coalicions i col·ligats en treu algun diputat més, 71.  A les primeres del 2019 va baixar a 42 amb el 12% del vots, a les segones, les repetides de novembre, 35 mantenint el 12% de vots. A les del 2023, ja sense el Líder Màxim que després de ser Vicepresident del Govern s’havia retirat a obrir una taberna, 31, amb una líder que ha fet un gran treball però que diu que ara, al acabar la legislatura, plega. Inconsistència, inconstància, incoherència, és el que els ha portat a barallar-se, fraccionar-se i a quedar sols amb 4 diputades que estan al Grup Mix que és un poti-poti.

“Mi generación ha experimentado una desilusión considerable con la política como instrumento de cambio. La consecuencia de ello, incluso entre quienes consiguen esquivar el cinismo, es una relación difícil con la esperanza.”, diu Jorge Tamames.

Jorge Tamames, és un brillant -sembla- politòleg madrileny nascut el 1989, no ha arribat a fer encara 40 anys. Quan ell va néixer jo ja feia deu anys que tenia responsabilitats polítiques públiques i estava al front d’una ciutat de cent mil habitants. Ell va estar a la Puerta del Sol, després va estar un temps formant-se als Estats Units d’Amèrica (felicitats!) on va arribar a fer campanya pel senador esquerrà Bernie Sanders. Ara, 15 anys després d’intentar arribar al cels i amb una notòria carrera d’assessor polític (bona feina aquesta!) publica un petit llibre que ha merescut el reconeixement del II Premio Utopías que caben en el BOE: “Algo que hicimos juntos”, ed. Lengua de Trapo y Círculo de Bellas Artes, M-2026.

El llibre comença així: “¿Cuándo fue la última vez que hiciste algo útil y valioso para los demás?.

D’intentar arribar, i conquerir, els cels, anem a la terra. Proposa la creació d’un “Sistema Nacional de Guàrdies pel Comú” que el concep como una institució de treball comunitari estatal, universal i obligatòria. Aquest Sistema, d’ara en endavant “Les Guàrdies”, inclou: “iniciativas de prevención de desastres climáticos, programas de regeneración medioambiental, labores de seguimiento, apoyo e inclusión en el ámbito de la salud y ante emergencias sanitarias y trabajos de cuidados en el cuarto pilar del Estado del bienestar (en sectores como la dependencia, discapacidad y tercera edad.”

Formidable! Des del primer moment m’hi he sentit identificat. Fa temps, quan la pandèmia, vaig escriure una cosa no tant ambiciosa però que en sembla que anava per la mateixa línia: https://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html

De resultes d’una reflexió sobre la Renda Bàsica proposava l’establiment de contrapartides comunitàries derivades de prestacions varis que el comú fa a determinats del seus membres. L’autor del llibre comentat va molt més lluny. Proposa l’establiment d’un Servei Civil universal i obligatori per tots els membres de la comunitat.

A partit d’aquesta idea la va acotant, tant en la forma de fer-la, a quines franges d’edat li correspon, quines són les feines i de quina manera s’exerceixen. No en parla en cap moment, però a mi m’ha vingut al cap el funcionament d’un Servei Militar: el suïs.

He hagut d’esperar arribar a la darrera pàgina del llibre (en l’apartat d’agraïments) per trobar una referència que em semblava oblidada en les feines a fer per “Les Guàrdies”: el manteniment del patrimoni. “... así como la idea, pendiente de desarrollo, de un quinto programa de guardias, consagrado al cuidado y rescate de nuestro patrimonio histórico, ...”

Evidentment, hi ha coses discutibles o per discutir, i obstacles per salvar especialment en el marc institucional que tenim, però és molt bo llençar propostes a la plaça pública. Tot una capítol, el darrer, per objectar les objeccions que se li poden posar a la seva proposta. Molt bé, m’hi he divertit amb les objeccions i contra objeccions “cunyades”.

Una nota a peu de pàgina citant una de les seves referències: “Lo verdaderamente radical es hacer la esperanza posible y no la desesperación convincente, la izquierda ha puesto notablemente más empeño en lo segundo.”  I dos libres importants: el de Karl Polanyi, “La gran transformación”, que incomprensiblement ara se’n parla molt i no es troba a les llibreries, i el de David Graeber i David Weingrow, “El amanecer de todo”, ed. Planeta, B-20221.

Cada generació ha de descobrir per ella mateixa el Mediterrani.

19 d’agost.