Em va trucar en Xavier
Rius, històric periodista director de l'e-Notícies.
Crec que quan jo estava a Madrid (2004-2011) aquest mitjà ja
funcionava. Volia fer-me una entrevista en directe per penjar en el canal de
You Tube del seu mitjà. Vaig contestar afirmativament i ja em tens en una nova
experiència: una entrevista a distància, ell a la seva redacció i jo a casa
meva parlant a través de You Tube.
Hi va haver alguns problemes tècnics, no sé si d’ell o meus
(crec més probable que fossin meus. El meu equip té una càmera força antiga que
no està integrada a l’ordinador i no sé pas si tenia els altaveus ben col·locats
perquè no s’acoblessin) Suposo que els joves més avesats a les noves tecnologies
ho haurien fet de millor manera amb uns equips més adequats.
En tot cas, l’entrevista va sortir bé, jo n’estic satisfet
del seu contingut més que del resultat tècnic. Es pot veure a l'e-Notícies, és
llarga, quasi bé una hora, en la que vam parlar de moltes coses. Aquí teniu l’enllaç:
https://societat.e-noticies.cat/sha-de-privatitzar-tv3-130974.html
L’entrevista ha tingut algunes reaccions positives. Amics,
coneguts i fins i tot desconeguts han manifestat que els havia agradat i m’ho
han fet saber. He vist els comentaris que s’ha fet directament a l’entrevista
en el mitjà i hi ha de tot com sempre passa en els mitjans digitals.
M’ha arribat el comentari positiu d’un bon amic que no m’esperava ja que no és habitual
que parlem de política. Parlem d’altres coses quan ens trobem pels carrers i
les places. Em diu que l’estranyava que en els meus escrits diaris al blog –em segueix-
no faci referències a la situació política del país, que no en parlo. Cert, li
responc, en defujo. Estic tant avorrit del panorama que veig que no em vénen
ganes de comentar-lo. Quin trist i mal espectacle! Però l’entrevista a l‘e-Notícies va girar en gran part sobre
això: TV3; el processionisme; el futur de la política: la catalana, l’espanyola i
l’europea; l’economia i el Món; la història i els seus viaranys,... Al meu amic
el va sorprendre positivament que em deixés anar i m’ho va fer saber.
Per remarcar la sintonia que tenia amb mi, amb el que jo havia
dit a l’entrevista, va reproduir-me els primers versos de la cançó d’en Raimon “Jo vinc d’un silenci”. Em va emocionar. Vaig anar a buscar el text
complert de la cançó.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
El poema és del 1975, un moment important en la història del
nostre país. El silenci del que parlava Raimon
és ben clar de qui era, de quins era i d’on venia: dels vençuts a la Guerra
Civil, de les classes subalternes, dels treballadors.
Alguna estrofa d’aquesta cançó s’ha utilitzat abusivament i
barroerament per part d’alguns. “Torticeramente”,
recargoladament. Els orígens que no s’han de perdre dels que parla en Raimon
no són els “nacionals”, de la “nació” que sigui, o que algú vulgui empatollar-se
que sigui. Són els orígens de classe, de la classe dels obrers, dels
treballadors, dels pagesos i menestrals.
Tots, en algun moment, hem utilitzat versos de poetes,
proses d’escriptors, descontextualitzant-los de la seva obra sencera perquè ha
convingut al que volíem contar. Però en l’ambient que hi ha al país avui i en
el que es fa la política s’ha portat la intenció de l’autor cap a un rec per
fer moure un altre molí que no era el primigeni. Llegit bé tot el poema i
coneixent el que coneixem tots de l’autor podem afirmar taxativament per on
anava la intenció d’en Raimon quan el va compondre.
Gràcies, amic, per servar la memòria de qui som i d’on
venim.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
21 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada