D’un temps, d’un país.

Ahir vaig regalar a un polític jove l’àlbum “D’un temps, d’un país” que recull el memorable concert que Joan Manuel Serrat va fer el 23 d’abril de 1996 al Palau Sant Jordi de Barcelona en homenatge al que se’n va dir “La Nova Cançó”. Concert irrepetit. Irrepetible?

L’obsequi venia a tomb del desconeixement que tenia l’obsequiat d’aquesta faceta cultural d’una època en la que ell encara no era al món. El recital recull obres i autors des de començaments dels seixanta fins el 1975 i en justícia pren el títol d’una de les més famoses composicions d’en Raimon símbol de tot el conjunt: “D’un temps, d’un país”. Algunes cançons ja ronden el seixanta anys i moltes d’elles són patrimoni de la gent que ja som grans.

Crec que l’àlbum -amb dos CD’s que arrepleguen les cançons i un DVD que recull el recital- està exhaurit i costa molt trobar-ne algun. Sort que ara per la xarxa es troba quasi bé de tot i en vaig aconseguir un en un establiment de Madrid. És llàstima que un document històric com aquest no estigui fàcilment a l’abast del públic.

Sí, és un document històric. Hi ha tota la Nova Cançó i la cançó que no n’era de Nova però era cançó. Hi són, evidentment, Els  Setze Jutges però també La Trinca i les Germanes Ros. Hi ha cançó protesta i cançó tradicional, hi ha cançó francesa, anglesa i americana, hi ha cançó lleugera i cançó inconformista, fins i tot surrealista. Hi ha el blues d’en Guillem d’Efak  i el piano d’en Tete Montoliu versionant Serrat precisament.

El ja grans que ho vàrem viure ho recordem  i pensem que va ser un esdeveniment cultural important per configurar el que vingué políticament i socialment després: la Transició i la Democràcia. Per això valorem molt aquell moviment, i aquest àlbum com un document històric.

Avui l’escoltem amb la melangia d’un temps passat, com tots els temps que han passat, però que a més se’ns ha esguerrat, o ens l’han esguerrat . Ara seria impensable sols el fet que en Serrat pogués cantar l’Estaca d’en Llach en un  concert. No el deixarien. Avui, un homenatge a totes aquelles figures i cançons tan transversals és el record mític d’un temps i un país desgraciadament molt diferent del temps i els país que tenim en el present.

Queda el record del què es volia i es va aconseguir o intentar aconseguir. Si ara no és possible repetir-ho no s’ha de buscar en la gent de llavors. Cal buscar-ho en moltes altres coses, fets i gent.

31 de maig. Sense els "xurros" per tancar la primra anada a la Fira.