Sabia a on tenia guardat el llibre i el vaig anar a buscar a
l’estanteria corresponent. És tot un clàssic que sempre cal tenir a mà: “Allegro ma non tropo”, Carlo M. Cipolla,
ed. Crítica, B-1991.
L’autor, traspassat ja fa temps (1922- 2000), va ser un prestigiós
historiador italià que va acabar fent carrera acadèmica als EE.UU. Va publicar
forces coses, però una de les que li va donar més reconeixement públic va ser l’avui
comentada. Es tracta d’un petit llibre que recull dos assaigs que havia fet a
començaments dels anys 70 (és a dir, gairebé fa cinquanta anys) i que durant un
temps van circular sense ser publicats, editats anònimament d’una forma més o
menys clandestina o informal (així el vaig coneixer jo), fins que al 1988 van ser editats en forma de
llibre. No van tardar en ser traduïts també al castellà.
“La vida es una cosa muy seria, muy
a menuda trágica, algunas veces cómica”. Així comença la introducció.
El primer
assaig és “El papel de las especias (y de
la pimienta en particular) en el desarollo económico de la Edad Media”. El
segon, que és el més famós y del que parlarem es: “Las leyes fundamentales de la estupidez humana”. Aquest darrer és
el que el va fer popular.
“La humanidad se encuentra –y sobre
esto el acuerdo es unánime- en un estado deplorable. Ahora bien, no se trata de
ninguna novedad”.
Aquestes són les primeres frases de la introducció al assaig.
Anem a les lleis.
“La primera
Ley Fundamental de la estupidez humana afirma sin ambigüedad que:
Siempre e inevitablemente cada uno de
nosotros subestima el número de individuos estúpidos que circula por el mundo.”
La Segona Llei
Fonamental diu:
“La probabilidad de que una
persona determinada sea estúpida es independiente de cualquier otra
característica de la misma persona.
La Segunda Ley
Fundamental es una ley de Hierro, y no admite excepciones.”
Desprès de fer un interval tècnic per ajudar a comprendre el
que segueix, formula la Tercera Llei fonamental (llei d’or, la qualifica
i crec que és la més important):
“Una persona estúpida es una persona que causa un daño a otra persona o
grupo de personas sin obtener, al mismo tiempo, un provecho para sí, o incluso
obteniendo un perjuicio.”
Malgrat l’escepticisme i la incredulitat que pot provocar
aquesta llei la pràctica -que qualsevol pot experimentar personalment- ens mostra
que és certa.
Ve, llavors, una aplicació d’aquestes lleis sobre el poder i
el poder de la estupidesa, que queda sintetitzada en la formulació de la Quarta Llei Fonamental que diu:
“Las persones no
estúpidas subestiman siempre el poder nocivo de las persones estúpidas. Los no
estúpidos, en especial, olvidan constantemente que en cualquier momento y
lugar, y en cualquier circunstancia, tratar y/o asociarse con individuos
estúpidos se manifiesta infaliblemente como un costosísimo error.”
I així arribem a la Quinta
Llei Fonamental que diu que és la més coneguda y que el seu corol·lari és
citat amb molta freqüència:
“La persona estúpida es el
tipo de persona más peligroso que existe.
El corolario de la ley dice así:
El estúpido es más peligroso que el malvado.”
Conclou l’assaig un paràgraf sensacional:
“En un país en decadencia, el porcentaje de
individuos estúpidos sigue siendo igual a E (la proporció d’estúpids que hi ha sempre); sin embargo, en el resto de la población
se observa, sobre todo entre
los individuos que están en el poder, una alarmante proliferación de malvados
con un elevado porcentaje de estupidez y, entre los que no están en el poder,
un igualmente alarmante crecimiento del número de incautos. Tal cambio en la composición de la
población de los no estúpidos refuerza, inevitablemente, el poder destructivo
de la fracción E de los estúpidos, y conduce el país a la ruina.”
Bé, ara ja puc, tinc tot el diumenge per endavant, anar a
llegir i entendre el diari.
14 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada