Cada any els Reis porten, també, llibres. El Rei
Blanc que coneix els meus gustos em va obsequiar dissabte passat amb un
parell de peces remarcables, no sols pel seu contingut, que també, sinó
especialment pel continent, pel llibre com a objecte físic en si mateix.
El primer és un àlbum il·lustrat: “Terráneo”,
Mario Amodino i Vincenzo del Vecchio.
Ed. Edelvives. Z-2017 (IV Premi Internacional Álbum Ilustrado 2017 de la
mateixa editorial, la dels llibres de text del Maristes quan érem petits). És
un llibre fantàstic, fa goig tenir-lo a les mans. De format gran, de paper
gruixut, amb uns dibuixos i curts textos sensacionals. Pot ser per infants ja
crescuts, però és un plaer per totes les edats. Comença així: “Hubo
un tiempo en el que una sola tierra unía las costas del Mediterráneo.”,
sí, el que és mar era terra i seves poblacions, de Gibraltar a Estambul, miraven
al mar, però en sentit oposat a tal com hem vist sempre i es trobaven presoneres
amb por i curiositat dels seus habitants dels mars que tenien en front. I no
els va quedar més remei que buidar aquella terra i, acaba el conte,: “Así
para dar respuesta a aquella pregunta unánime, para satisfacer ese humano deseo
de conocimiento, el agua ocupó el lugar de la tierra y la tierra el lugar del
agua”. I va sorgir el Mediterrani, la Mediterrània.
“Todavía hoy, los habitantes del Mediterráneo,
impulsados por antiguos recuerdos y viejas costumbres, recorren, paso a paso,
la tierra que un día fue suya.”
El segon és un llibre d’història, d’aquells que m’agraden
tant. “SPOQR. Una historia de la antigua Roma”, Mary Beard, ed. Crítica, B-2017 (edició
especial, de luxe). Sí, ja sé que el contingut és el mateix que el de
l’edició normal i el preu més elevat, quasi com el d’una botella de bon whisky,
però és tot un plaer tenir-lo a les mans, com si fos un llibre antic, de
biblioteca centenària d’alguna universitat anglesa. Sis-centes pàgines, estic
als primers capítols ja que no me’n he sabut estar de posar-lo a la pila, en
espera. Comença amb Ciceró i les
catilinàries, (s. I a.c.), per anar desenvolupant des dels orígens una obra que
em sembla -pel que porto llegit fins ara- descriu la condició humana i les
seves formes organitzatives socials d’una forma molt realista, vaja, tal com
eren i són, i no com pensem que havien estat o voldríem que fossin. L’autora fa una descripció molt pedagògica de
les dificultats de ser historiador i de les incerteses que han d’intentar desentranyar i
les dificultats d’aconseguir-ho. Una història que, «al cabo de dos mil años, sigue siendo la
base de nuestra cultura y nuestra política, de cómo vemos el mundo y nuestro
lugar en él». Els de Crítica
tenen una bona col·lecció d’història, especialment d’autors anglesos que –em
penso, no sóc especialista- no havien estat gaire considerats aquí fins ara.
També a la meva pila pendent han arribat aquests dies
dues obres que em semblen d’interès: “El fin del Primer Mundo”,
David
Lizoaín, Los libros de la Catarata, M-2017. Sols el títol ja
em va captivar perquè intueixo per on va l’autor amb qui comparteixo alguna cosa
a més de professió. Aquest dies n’està fent la presentació i no hauré de deixar passar massa temps per llegir-lo ja
que m’agradaria també poder-la fer aquí.
L’altre és per a mi una incògnita expectant que espero
sigui sucosa (mai tant ben dit): “El país donde florece el limonero. La história
de Italia y sus cítricos”,
Helene
Attlee, ed. Acantilado, B-2017. Sols l’editorial ja és tota
una garantia. En Vallcorba
va fer i deixar una bona feina. Una crítica en parla així: “El país donde florece el limonero es un ensayo exquisitamente escrito, editado y traducido que
se disfruta página a pàgina”. A mi,
que sóc un enamorat d’Itàlia, poc em costarà d’entrar-hi, així ho espero.
11 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada