08304. Rocafonda. Unes notes a cuita corrents.

 Ara que es parla tant de Rocafonda potser fora bo fer un repàs de la història d’aquests barri mataroní, dels seus 60 anys (més o menys), des dels seus inicis i la seva evolució urbana i social.

El barri de Rocafonda, a Mataró, no deu tenir més de 50 anys, potser algun més, no gaires més. Quan va començar l’expansió urbana de la ciutat per la vinguda de nova gent, immigrants del sud bàsicament, van començar a surgir “bolets” urbans, alguns descontrolats com el del darrera del cementiri dels Caputxins, Molins Altos, fins a Vista alegre. Jo hi vaig veure “barraquisme” als anys 60. També es van fer algunes operacions controlades: el barri de l’Esperança, sota el mateix cementiri, iniciativa pública, o el pisos d’en Calvet (empresari del tèxtil), privats, a continuació per sobre del rec del “desvio”, ara avinguda d’Amèrica. Abans, a finals dels 50, s’havia fet el barri del “Matadero”, allà al Puerto Rico, passades les fàbriques (Gassol, Marot) i l’escorxador, tocant a la Riera de Sant Simó.

Rocafonda comença a la banda de llevant del Cementiri i s’estén per l’espai que hi ha fins a la Riera de Sant Simó, darrera els blocs d’en Calvet i la carretera de Mata. No hi ha encara Pla General, no hi serà fins el 1977. És un garbuix d’edificacions en una zona agrària ja abandonada. Els “progres” de la Unió de Cooperadors hi fan la seva primera promoció (habitatge i supermercat) que s’omple de gent de “Mataró tota la vida” a la cerca d’una oportunitat d’habitatge ben fet. El bloc és d’en Manuel Brullet, al carrer del Poeta Punsola. És l’excepció de la qualitat de l’habitatge que s’hi fa al seu voltant. Però, al barri que està naixent, no hi ha espais d’equipament ni d’esbarjo. Els veïns aconsegueixen “apropiar-se” del que serà un camp de futbol amb l’Ajuntament fent la vista grossa que no es regularitzarà fins a meitat dels vuitantes. A la part alta, tocant ja a la Plaça Pintor Cusachs hi ha algunes fàbriques que tenen pes: Telcisa, Triblond,... Aquí hi ha alguns dels inicis de ZARA, l'Amancio Ortega m’ho va explicar  personalment a Arteixo.

Quan entra el primer ajuntament democràtic fa 45 anys  tot està per fer i tot encara és possible (dins del possible). Es negocia la compra de Can Noé, que era edificable residencial, per convertir la finca en l’embrió del que seria els serveis comunitaris centrals del barri. Amb el temps hi ha una magnífica escola bressol, inaugurada un Primer de Maig amb l’orquestra tocant la Internacional, i una potent escola d’adults, preocupació municipal d’aquells temps, i s’hi afegirà un centre cívic de molta vida.

També llavors es comencen a fer, no refer ja que no estaven fetes, les places i placetes del barri. A la Plaça Joan XIII s’hi instal·la la primera escultura pública (potser la segona) de la democràcia: la figura de la voluptuosa dona d’en Yago Vilamanyà. La inauguració va ser polèmica: L’Alcalde és rebut per una manifestació contra l’augment de la contribució urbana: “Bienvenido Mister Contribución”. L’Alcalde aprofita per donar-hi la volta i explicar que gràcies als impostos és com es pot anar bastint els espais degradats. Després vindria la Plaça Rocafonda tocant a l’Avinguda del Perú amb aparcament subterrani inclòs i la placeta del carrer Colòmbia.

Amb el Pla general aprovat es pot passar a sòl públic el triangle entre la Ronda del Pintor Estrany i la Riera de Sant Simó. Equipaments del contigu Pla Parcial industrial Mata-Rocafonda, començant pel parvulari de l’escola Germanes Bertomeu, continuant amb els anys pel C.A.P., el camp de futbol que s’havia començat de qualsevol manera, al final amb gespa artificial com tots els altres de la ciutat, la pista poliesportiva, el dipòsit de vehicles enretirats i abandonats, i ja més cap aquí, la instal·lació -encara amb barracots- de l’institut de les Cinc Sènies.

Renovades les xarxes d’aigües netes i brutes i els paviments, es van millorant les places. A més de l’escola Germanes Bertomeu, ja citada, al voltant del barri, a tocar hi ha l’escola Rocafonda, l’Ángela Bransuela i la Vista Alegre. El servei de transport col·lectiu, el Mataró Bus, desserveix bé al barri.

Vaja, que partint d’on es partia, l’actuació administrativa pública, empesa per un actiu moviment veïnal (Maria Majó, José Ramón Soria, Duñabietia,...) va aconseguir amb el temps dotar al barri dels equipaments i serveis bàsics i necessaris a tota comunitat. Cal repetir, partint d’on es partia, d’un creixement inicial desgavellat que restringeix l’actuació pública  a un espais públics ja consolidats.

Però, malgrat la seva inclusió en els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats-  la configuració social del barri experimenta una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari, però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars, comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar  que aquest procés no derivi  cap a una segregació que serà dolenta per tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples reeixits a curt termini. Abans pensàvem que amb el temps la cosa seria més fàcil, ara se’n tenen dubtes. Tensions, malestar, incomprensió, manca d’adaptació i acceptació a la normativa pública i als costums privats, incivisme, ...

Ara n’ha sorgit un motiu d’orgull, felicitem-nos, però no oblidem d’on venim i a on estem.

11 de juliol.