Passant pels carrers i places del nucli antic (i el no tant antic) de la
meva ciutat observo unitats
urbanes manifestament abandonades. Solars buits, runes apuntalades,
casalots, cases, pisos, alguns fins i tot de propietat pública. Aquesta
percepció meva també deu ser visible en moltes altres poblacions. Les causes
d’aquest abandonament són variades: conflictes de propietat derivats d’antigues
herències o deixes, incapacitat dinerària per escometre els seu arranjament, problemàtiques
derivades de la protecció del patrimoni, dificultats de la seva adaptació als
requisits del mercat, especulació, deixadesa,... Són béns en “mans
mortes”, i em ve al cap la desamortització dels liberals del segle XIX.
Cert que al costat d’aquest abandonament hi ha accions lloables de redreçament
de la situació, tant públiques en els carrers com privades en l’edificació.
El resultat d’aquest abandonament és clar, més enllà de la manifesta
degradació estètica hi ha la degradació de l’espai urbà. Menys ocupació
habitacional, menys comerç i serveis, menys activitat -malgrat alguns intents
notables de supervivència- menys vida en suma. ¿Podria atacar-se aquesta situació amb una decidida
actuació pública per treure aquestes unitats urbanes de les “mans
mortes” que les tenen manifestament abandonades?
Primer, hauria d’haver-hi la voluntat
política de fer-ho. Mai m’ha agradat gaire aquest terme pel oblit que es fa de
la manca de recursos per afrontar algun problema. No hi ha voluntat política!, quan el que no hi ha són diners per
dur-la a terme. Però podria donar-se en aquest cas, ja que es tracta no només
d’afrontar un tema de degradació urbana, sinó també d’oferir alternatives
d’habitatge i d’activitats a gent que pot necessitar-les. Ordenadament, fent-ho
ordenadament, donant així sortida dins d’un sistema normativitzat a aquesta
situació en casos ben establerts. Dels recursos econòmics en parlarem més endavant.
Segon, hauria d’aclarir-se
molt bé el concepte de manifestament abandonat. Ben definit, sinó els
conflictes jurídics que se’n podrien derivar poden ser monumentals. Hi ha
alguns indicadors evidents, manca de neteja, brutícia, en solars, estat ruïnós
amb perill per les persones veïnes o transeünts, cases tapiades, manca d’ús de
serveis essencials (aigua, gas, electricitat...), morositat o impagament
d’impostos i taxes, estat dels apunts registrals, ... Un expedient ben
construït per la declaració d’aquest estat és imprescindible i per això caldria
tenir els requisits ben determinats normativament.
Tercer, qui provocaria
aquesta declaració? És evident que han de ser les institucions municipals que
són les que estan més al sobre del tema i en pateixen les conseqüències. També
ben regulat, si pot ser al màxim nivell de responsabilitat, per exemple, el Ple
municipal, a través de les garanties processals oportunes.
Quart, qui hauria de procedir
a la “desamortització”? Crec que ha de ser l’Estat com a màxim garant del pas
de propietat privada manifestament abandonada a propietat pública. Crec que
aquí seria molt convenient apuntar la impossibilitat d’alienació posterior
d’aquests béns així obtinguts. En el Registre de la propietat haurien de
constar com a béns públics sense cap mena de dubtes.
Cinquè, tema complicat. ¿Hauria
de ser una expropiació amb “preu just” (quina forma de determinar-lo? No
anéssim pas a resoldre un problema que les “mans mortes” són incapaces o no
tenen ganes de solucionar), o una confiscació pura i dura atenent a la seva
condició clara de manifestament abandonats? Aquí hi ha una possible llarga
discussió en que les posicions ideològiques respecte a la propietat privada
(millor seria dir l’ús social de la propietat privada) entrarien en joc. Ja em
veig a determinats sectors socials estripant-se les vestimentes i aixecant
brams al cel.
Sisè, arribats aquí, crec que
seria interessant estudiar el traspàs (no la propietat) de l’ús de sòl (se’n
diu el dret de vol?) des de l’Estat (el darrer garant com he dit, de la
propietat pública, el seu detentador) altra vegada als municipis, o en cas
alternatiu a altres ens locals, Consells, Diputacions, o a entitats sense ànim
de lucre privades (en aquest darrer cas també molt ben regulat per tal de no obrir
portes falses indesitjables) que declaressis estar disposats a moure aquests
béns abandonats, no per tornar-los al mercat sinó per ser utilitzat amb
finalitats d’ajut social i manteniment de l’espai urbà viu. Bé, ja tenim que
per poc cost, petit, o fins i tot nul, una base, una superfície, sobre la que
bastir una petita part d’una política d’habitatge i de rehabilitació de l’espai
públic.
Setè, com sempre superar la
voluntat política amb els recursos
econòmics necessaris per dur-la a terme. No crec que fora gaire difícil, pel
procediment i les quantitats, habilitar partides pressupostaries en forma de
crèdits als ens que fessin la rehabilitació, en el pertinent capítol de
despeses (crec que podria ser el VIII, sinó vaig errat), a retornar (actius
financers contra passius financers) que un cop realitzada la inversió
necessària per tornar aquests béns a la societat s’anés eixugant, l’endeutament
dels ens locals, amb els ingressos
(lloguers per exemple) que tal actuació generaria. Si mal no recordo,
actuacions en l’àmbit de l’R+D+i s’havien implementat així temps enrere. No sé
si ara amb les restriccions pressupostàries també hi hauria qui posaria el crit
al cel, encara que s’ha de tenir en compte la dilació en el temps que una
operació d’aquesta mena comportaria i que podria començar-se amb proves pilot que
no portarien gaire despesa al principi.
Vuitè, la clau de la operació
està en la mobilització de propietats abandonades en “mans mortes” per
tornar-les actives a la societat. Si d’una actuació d’aquesta mena se’n desprèn
una mobilització en l’àmbit mercantil seria un efecte colateral benvingut,
hauria contribuït a sacsejar el mercat. Sinó és així, hi ha la possibilitat de
moure per la societat uns béns ara abandonats i poder destinar-los a una
utilitat evident, tant del punt de vista social com del punt de vista del
manteniment viu de la trama urbana dels cascs antics dels nostres pobles i
ciutats. Poder proporcionar, per exemple, lloguers baixos que amortitzessin a
llarg termini (50 anys podria ser el cas) una inversió en habitatge (que sempre
seria de titularitat pública, i no traspassable) lliure de la càrrega del cost
del sòl, seria una operació bona tant
per resoldre necessitats socials que ara són evidents per varis grups socials
(no solament els joves, que també).
Tot plegat, ¿Un arbitrisme (a
desenvolupar molt més, evidentment, i per gent més experta)?
Bé, són coses que em passen pel cap tot anant pel carrer empenyent un cotxet amb una criatura cap a l’escola bressol.
14 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada