La darrera d'en Brunetti.

 

“Són fràgils, els joves, va pensar Brunetti, la seguretat que tenen en si mateixos és una capa tan prima... Havia crescut tota una generació després d’en Brunetti i els seus coetanis, i molts d’aquells joves s’havien criat en nius de cotó fluix construïts i encaixonats pels seus pares, sovint amb carreres exitoses, per a aquells hereus de la generació que va crear el gran boom econòmic dels seixanta.”

Amb un final trepidant, com sempre, Donna Leon torna a bastir una història aquesta vegada col·laborativa entre cossos policials, amb personatges diferents potser dels habituals: Carabinieri (la capitano Nieddu), Guardia Costiera (el capitano Alaimo), policia (altra cop la comisaria Griffoni). Venècia i l’aigua, barques i tràfics clandestins. S’endinsa una estona entre les particularitats de venecians i napolitans, curiós. En aquesta història Brunetti es disfressa per treure informació, no ho recordo d’altres vegades. D’un incident desgraciat però anecdòtic, l’autora en treu un fil que porta al nostre comissari a viaranys inesperats. La història dels joves protagonistes, peculiar, d’ells i les seves circumstàncies, o no tant en el temps que vivim.

En Brunetti i la seva família, la dona i els fills, es van fent grans. Com ho resoldrà l’autora? Veurem.

4 d’octubre.

Amb l'aigua al coll.

He tornat a passejar per Venècia de la mà d’en Guido Brunetti. “Amb l’aigua al coll”, Donna Leon, Ed. 62, B-2020. Em vaig enganxar fa temps a aquesta història, deuria ser cap el 2000, n’he parlat força. Vaig retrocedir al primer llibre de la sèrie i des de llavors cada any. En tinc una vintena, més els addicionals sense el protagonista però sempre amb el mateix paisatge. Segurament això em porta a conèixer i a interessar-me molt per aquella ciutat.

És juliol i a la llacuna fa una calor enganxosa , el comissari abillat de feina nota la camisa xopa sota l’americana i va buscant el seu camí intentant resguardar-se de l’ambient i procurant obrir-se pas entre les manades de turistes que envaeixen el centre històric on hi ha la Questura.

“Ni tan sols els gossos estaven d’humor per jugar i caminaven amb un aire cansat al costat dels seus amos, la majoria a l’ombra de les seves cames.”

És una novel·la policíaca però no crec que sigui exactament una novel·la negra. Sí, hi ha morts, un assassinat; hi ha delictes, mediambientals en aquest cas, no és pas la primera vegada que surt aquest tema. Però hi ha molta vida: d’infants, de malats, moribundes, d’atenció sanitària i assistencial, d’activitat econòmica; de família –com sempre, la Paola i els fills, encara que menys que altres vegades-; de parla, normativa, dialectal; de prejudicis regionals; com sempre en les novel·les de Donna Leon, de gestió pública, del funcionament de l’administració, de la policia, de la justícia.

Sembla que l’autora vol donar més protagonisme a la comissaria napolitana Carla Griffoni deixant en un segon pla a l’inspector Vianello i al inefable vicequestore Patta que sols està preocupat per unes menors romanís carteristes i la imatge que poden donar als mitjans de comunicació, constituint en aquest cas la trama secundaria.

Com sempre, les referències a la literatura grega clàssica, la lectura del comissari. Aquí el meu desconeixement em porta a perdre’m alguns matisos que podria superar si em dediqués a llegir-me algun que altra volum de la petita part de la col·lecció Bernat Metge que fa temps que tinc per casa i de la que no faig gaire cas.

Un final agredolç, marca de la casa. Es descobreixen els autors de les malifetes, se’n descriuen les causes, totes pròpies de la imperfecte condició humana, però no s’arriben a totes les conseqüències  quedant tancat el cas amb un dilema que Brunetti ha de resoldre com es resolen els dilemes, a mitges.

Curiosament amb aquest títol, o quasi igual, hi ha novel·les de Camilleri, de Màrkaris, i d’alguns altres, alguna pel·lícula i fins i tot una sèrie televisiva d’en Joan Capri.

No hi ha dates concretes en les peripècies del comissari Brunetti, però l’autora va corrent de forma subreptícia en el temps des que va començar la sèrie amb “Morte a la Fenice” que és de l’any 1992. Ells fills es van fent grans i malgrat que es mantenen algunes constants que imperceptiblement varien, p. e., la signorina Elettra, el paisatge humà va canviant introduint els nous fets i els nous temps. Ara, probablement, deu ja haver acabat o està acabant una nova novel·la  amb el seu personatge i el seu paisatge. Aquest darrer ha canviat. Quedarà reflectit? Espero veure-ho, pot ser molt interessant la seva visió.

3 d'octubre.

Les joies del Paradís.

Aquesta vegada Donna Leon canvia un xic de registre. “Les joies del Paradís”, Ed 62 B-2012. No pas d’escenari, la seva Venècia, però ara qui investiga no és el conegut comissari Brunetti sinó una musicòloga, Caterina Pellegrini, amb l’encàrrec sorprenent de buscar en el contingut de dos baguls les possibles disposicions testamentàries d’un personatge real: el bisbe i compositor Agostino Steffani, diplomàtic catòlic a les corts protestants alemanyes tres-cents anys enrere. Steffani seria, musicalment parlant, la baula perduda entre Monteverdi i Bach. Aquesta trama dóna peu a que l’autora s’esplaï amb una de les seves passions: la música barroca.

Aquesta obra sorgeix de la col·laboració amb la cantant Cecilia Bartoli de qui Donna Leon ja n’havia parlat en un capítol de “Sense Brunetti”, recull d’articles de diverses inquietuds de l’autora.

He d’agrair als bons amics que temps enrere, en l’ensurt coronari, van tenir la bona pensada de regalar-me’l sabent que tard o d’hora me’l llegiria i que m’agradaria. M’ho he passat d’allò més bé, pel tema històric musical, pel context de la protagonista, per l’ambientació i els recursos de té la trama. Del mateix estil, i amb el mateix estil, que a mi m’agrada, de les seves novel·les negres amb en Guido Brunetti, però amb un altre tema i amb una altra mena de personatges. Encara, que com sempre, burjant en les nafres de la condició humana.

 

Tres frases de la darrera d’en Brunetti.

 

Interessant. Crec que Donna Leon ha tornat a trobar el to i ens presenta un cas poc policial, més d’indagació de la condició humana i les seves misèries. “Dad y se os dará”, Seix Barral, B-2022.

La ciutat de la llacuna es va recuperant de la Covid, la vida reprèn amb les seves vicissituds. Les malalties mentals dels grans. Les debilitats, també mentals, dels que encara no ho són. Les trafiques monetàries i  fiscals dels que les poden fer. Els dubtes dels que hi han de lluitar. Els viaranys que han de transitar els que volen desentrellar el que passa. La impotència, com en altres episodis de la sèrie, per cloure d’una manera justa el tema. Les connivències, les conxorxes, els artificis, els entrebancs, els enganys del funcionament  de les coses.

Surt menys la família del comissari, més la de la seva pròpia ascendència, i és clau la companyonia dels seus col·laboradors més fidels amb canvis de papers. Més persones, diverses, del seu paisatge que aquest pròpiament dit sempre omnipresent en les anades i vingudes del  comissari Brunetti.

“Los chips leen documentos; los amigos intentan leerte el corazón.”

“Pero los artistas, como había concluido hacía ya tiempo, eran como los políticos: les interesaba más la elegancia de la verdad que la verdad en sí misma.”

“Pensó en una cosa que Séneca había escrito en una de sus cartas, en la que advertía que hasta que empezamos a prescindir de las cosas no somos conscientes de lo innecesarias que eran”.

1 de setembre.

Lectures.

 

He intentat rebaixar la pila, una pila, dels llibres pendents de llegir. He agafat la de les novel·les, en llegeixo poques i en tinc forces, tant d’adquirides o regalades recentment, d’endarrerides.

Primer: tres de la recent Premi Nobel, Annie  Ernaux de qui no ens sabia res abans del guardó i amb les que vaig ensopegar al taulell d’una llibreria i veient que eren ben curtes em vaig animar a comprar-les per veure de què anaven. No sé si són o no representatives de la seva obra, dues en traducció al català i la tercera al castellà: “L’home jove”, “Pura passió”, Angle ed., i “La ocupación”, ed. Cabaret Voltaire. El tema, variacions sobre el mateix: les vicissituds sentimentals (i sexuals) d’una dona madura front a un amant molt jove, a un amant estranger que s’envola, a un amant que ha decidit anar-se’n amb una altra. Cal dir que la concisió de l’escriptura m’ha agradat, però la temàtica -no sé si sempre la seva obra va del mateix- m’ha embafat. Ja ho sé que el sexe és important en la vida dels animals. Encara que els humans siguem racionals no deixem de tenir la pulsió sexual que ens porta admirablement a la reproducció, però fer-ne el centre de tota una obra -bé, pel poc que jo conec- m’ha semblat excessiu.

Des de Sant Jordi d'enguany corre per casa “Boulder” d’Eva Baltasar, Club editor, de la que he llegit crítiques que la saluden com una escriptora reconeguda en un hipotètica renovació de la literatura catalana. D’aquí al costat, de Cardedeu, on diuen les solapes del llibre que resideix. L’obra també és breu, poques pàgines, lletra gran, espais entre capítols, ..., és una reflexió continuada en primera persona de la vida que porta la protagonista. Reconec la vàlua de l’escriptura, també m’ha agradat, però la temàtica és molt -massa pel meu gust- “moderna”. Comença a una punta allunyada del planeta i continua a l’altre cap seguint les relacions lèsbiques del personatge. Potser sí que és part important i que cal reconèixer del món d’ara, però no és un tema que m’atregui gaire. En el dubte vaig adquirir l’anterior que havia fet l’escriptora, “Permagel”, també a Club editor. Me’l vaig empassar ràpid, molt ben escrit continuava allà mateix, o així m’ho va semblar, reflexions sobre la vida en primera persona de la també protagonista que no sé si són massa corrents. No buscaré la darrera de la trilogia, “Mamut”.

Crec que va ser del Sant Jordi de l’any passat, també una altra dona de la que se’n parla força bé i d'èxit: Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”. La vall de Camprodon i com ha anat evolucionant a través dels personatges, humans, bèsties, imaginaris, paisatges,..., que va fent sortir l’autora. Interessant la circularitat en que van apareixen i avançant en mig d’escenes mig oníriques o llegendàries.

Després d’aquestes “experiències” torno a terra coneguda, a trepitjar segur. El quart llibre que llegeixo de Theodor Kallifatides: “Amor i enyorança”, ed. Galaxia Gutemberg. El transfons ja me’l conec. El jove grec trasplantat a Suècia contrastant els dos mons, el mediterrani de naixença i enyorança, i l’escandinau en el que viu i s’obre camí cercant l’amor. Les comparacions constants entre el què passa als dos espais ben diferents. Amb molta distància del temps i en un boirós record em va venir al cap “Congreso en Estocolmo” que va escriure José Luis Sampedro 70 anys enrere. La prosa de Kallifatides m’agrada molt i em porta a buscar, per més endavant, una altra obra seva “Mares i fills” sobre la tornada de l’escriptor ja suec a veure -potser per darrera vegada- la seva vella mare grega.

I acabo amb el darrer Brunetti: “Colliràs tempestes”, ed. 62. Donna Leon està al dia amb els temes del moment sobrevolant les velles i tèrboles històries de Venècia i d’Itàlia. “Qui enterra el passat condemna el seu futur” com a subtítol . Comença amb un policia de la comissaria, l’Alvise, que surt per un atzar de l’armari; continua amb la filla, la Chiara, que és vegana, i fa passar a la família pels vegetals; el mort, assassinat, aquesta vegada hi ha sang, és un immigrant ceilandès irregular a qui una gossa li fa una descoberta que serà el seu fatídic destí; una vella monja filipina que porta al desenllaç d’un cas que es remunta als anys de plom a Itàlia; un tronat acadèmic que pretén que li reconeguin arrels aristocràtiques; les dades i el que es pot esbrinar per la xarxa. Com sempre, la descripció dels personatges, a partir del commissario i els seus ajudants, en Vianello, la Griffone, en Bocchese, la signorina Elettra; els seus entorns, els carrers i els indrets venecians; la pròpia història i els records d’en Brunetti, ... És tot el món que ha anat creant l’escriptora mestre en el desenvolupament de les trames de la novel·la negra. Algú m’ha dit que és una obra fluixa, també m’ho han dit d’altres anteriors. A mi no m’ho ha semblat, potser és que estic tant ficat en els personatges, en l’ambient i el paisatge descrit que sempre m’agraden.

Bé, la pila de ficció ha baixat una miqueta. La d’assaig és ben gran encara.

29 de juliol.

La fi del oci dels plebeus (vaja, els “plebeyos”, de les classes mitges baixes i baixes).

Un peatón en la vacía plaza de San Marcos (Venecia). FEDERICO VESPIGNANI GETTY IMAGES, a El País.

De cop Venècia ha emmudit. El comissari Guido Brunetti va de la Qüestura  a casa seva sense topar-se amb les gernacions de turistes que habitualment atapeeixen  el cor de la bella i vella ciutat de la llacuna. Més enllà del centre, però, no hi havia gaires problemes per deambular-hi. Silenci.

També el pont de Carles IV, a Praga està desert. Els músics i els pintors estan desolats. Ningú hi ha per atendre’ls. Les “guixetes” de la Sagrada Família a Barcelona no fan calaix. Calvià sembla un paisatge buidat per una bomba de neutrons que ha mantingut els edificis però ha matat a tots els seus habitants i als aeroports de mig món sols hi ha aeronaus varades en perfecte ordre, unes al costat de les altres, abandonades com en un aparador a l’espera de que algú, no se sap encara qui, doni l’ordre que es tornin a enlairar.

Com serà aquest estiu a Calella sense alemanys?, a Lloret sense anglesos?, a Roses sense francesos?, a Salou i Benidorm sense espanyols?

Tot el món del turisme basat en els viatges “low cost”, en l’estança “tout compris”, en el menjar ràpid de la “pizza a taglio” a peu dret pels carrers, en emborratxar-se de cervesa barata i licor de garrafa a les nits en mig del brogit eixordador de la música enllaunada a tot volum, tot aquest món ha quedat estabornit, tombat a la lona, noquejat, i ja veurem si tindrà forces per aixecar-se, mentre l’àrbitre del combat ja fa temps que ha passat de comptar fins a deu. Tot pel cop precís d’un minúscul adversari que encara estem buscant d’on ha sortit i que continua donant voltes pel quadrilàter desafiant tombar també a qui hi vulgui pujar. El públic assistent al combat calla espaordit.

Mentre no hi hagi vacuna, i pugui aplicar-se extensament, i preguem perquè llavors no surti un altre coronavirus nou d’efectes tant destructius com aquest COVID-19, no tornarem a la “vella normalitat”, si és que mai hi tornem. No podrem tornar a estibar-nos com a sardines en llauna d’alt dels avions. No podrem omplir com les abelles un rusc en gegantins vaixells travessant el nostre mar i els altres. No ocuparem com formigues els nius dels hotels de centenars d’habitacions a les costes i no farem corrues matineres cap a les platges a prendre el sol com cigales. S’ha acabat. Per molt temps, s’ha acabat.

Tornaran, no obstant això, a sortir viatgers com els d’abans. D’abans de la popularització (democratització?) del turisme. Gent amb possibles, potentats o estalviadors, que podran pagar el que valdrà enlairar un avió (adéu, Ryanair!), pagar una elevada taxa de pernoctació turística, allotjar-se en establiment desinfectats a preu de quiròfan i menjar en locals que basaran la seva selectivitat en la distància entre les taules i que oferiran plats de pèsols a preu de caviar.

Tornaran els temps del Negresco, del Pera Palace, del Crillon. Els que puguin pagar-s’ho podran anar a veure les meravelles del món sense aglomeracions. No sé pas si el resultat econòmic de una menor demanda pagant preus més elevats compensarà la davallada de l’actual “low cost”. Segur que molts que s’havien pujat a aquesta onada que ara es retira desapareixeran. Però els museus com el Frick de Nova York, o la Courtauld de Londres tindran no gaire menys visitants que ara. Es podrà veure tranquil·lament sense aglomeracions la Mona Lisa al Louvre i no caldrà fer cua per entrar als Museus Vaticans. Tornarà a ser un goig pujar a l’Acròpolis d’Atenes i veure una posta de sol a l’Alfama de Lisboa. Sempre ens quedarà el mirador de San Nicolás a l’Albaicín de Granada.

S’hauran acabat les concentracions de joves que van de festival en festival a l’estiu i de hooligans i supporters desplaçant-se per tot Europa per animar a l’equip dels seus colors. No serà possible, no es podran aplegar multituds i aquests espectacles sense públic no són el mateix, els faltarà l’alè de les masses enfervorides.

Ho torno a dir i acabo. Mentre no hi hagi vacuna i sigui estesa, mentre no surti (creuem els dits) un altre virus maleït i matador, un món d’oci, esbarjo i entreteniment de les classes populars desapareixerà.

Sí que els potentats podran continuar dalt els seus iots visitant illes paradisíaques com la de Hvar, però per on sortirà la força continguda o fins ara canalitzada dels de sota? S’esbravarà en accions que no portaran enlloc, o sortirà rebent com el suro que es mal destapa amb estrèpit d’una ampolla d’escumós que peta contra la paret i vesa per sobre la taula la meitat dels seu contingut deixant xopes les estovalles?

Uno de los cruceros Rhapsody of the Seas llegando a Venecia en 2017.ULLSTEIN BILD / EL PAÍS

19 de maig. Comença a fer calor, caldrà treure la roba d'estiu.

Final de curs/ Tarea de vacaciones.

Ahir vam cloure les presentacions de llibres del curs 2020-2021 que sota l’aixopluc de Federalistes d’esquerres hem vingut fent des de Mataró. De fet el curs va començar molt tard, al desembre, quan vam decidir impel·lits per la situació pandèmica acollir-nos a fer les presentacions de forma virtual a través de la plataforma Zoom (sembla que els promotors/ propietaris d’aquest mitjà s’han folrat d’ençà de la pandèmia). Crec que hem tret un bon suc de la inversió del 14,-€ mensuals que val la subscripció mínima anual per tenir accés d’una forma professional a la plataforma.

“El primer de tots”, la recopilació dels treballs que l’Ernest Lluch va fer al llarg de la seva estroncada vida sobre la figura de l’economista català del s. XVIII Francesc  Romà i Rossell i que ha ordenat i editat l’amic Joan Armangué, va ser l’objecte de la primera sessió del curs. Probablement molt acadèmica.

Desprès n’han seguit 14 llibres més, política, economia, història, filosofia, tecnologia, novel·la, assaig, ... Hi ha hagut de tot. Visions de la pandèmia des de punts de vista diferents. Connexions des de diversos indrets (fins i tot des de Suècia), és a dir, facilitats dels autors per explicar-se i facilitats del assistents, que ja no són sols mataronins o maresmencs, per escoltar-los. Agraïment de justícia a tots ells: autors, presentadors, assistents, propagadors de la possible audiència a través de les xarxes. Satisfacció, doncs, per la resposta rebuda.

Parlarem aquests estiu, tot fent una valoració que no sigui tant cofoia com la present, de com ha anat tot plegat i si val la pena continuar. Hi ha, però, “contractes” parlats i tancats alguns d’ells per reprendre un nou curs: la Care Santos, en Jordi Carrión, l’Enric Puig Punyet, en Joan Salicrú, en Josep M. Fradera que treu un nou llibre a començaments de tardor. Veurem...

Ahir en Jordi Mercader ens va parlar de la mà de l’Enric Sala (dos bons amics) de “El pla Necker”, una fabulació impossible (?) sobre un encàrrec  que reben uns constitucionalistes saberuts de part del Monarca per transformar el país en un estat federal. Sobre la taula, en un palauet suïs que havia sigut propietat de Madame Staël, pros, contres, exemples històrics, dificultats, resistències, moments claus i decisius, ... són analitzats. La història més recent, no sols la que arrenca amb la Constitució del 1978, sinó més recent, de la tardor del 2017 a la Ciutadella, embolicant-ho tot. “Sempre es surt emmascarat d’una paella bruta”. Temps, temps, el procés, no el “procés”, serà llarg. Segurament nosaltres, els olds men, ja no el veurem.

Les tres darreres presentacions donen per relaxar-s’hi aquest estiu: “Les ciutats interiors” d’en Lluís Bassets; “El diari de la guerra” d’en Manuel Reventós; “El pla Necker”, d’en Mercader.

Però els lletraferits (o els que ens pensem que ho som) anem comprant llibres i de la pila de pendents ja he fet la meva tria per afrontar la canícula. En són sis:

-Un assaig clàssic, el de Stefan Zweig sobre Erasme de Rotterdam. “Amb tota la força de la seva intel·ligència brillant i contundent combaté, durant tota la vida i en tots els camps, els fanàtics que, presos dels seu propi deliri, volien tenir sempre la raó.” Quaderns Crema, B-2021.

-Un llibre de poesia per anar llegint-lo a estones, als capvespres. L’antologia que va fer de la seva mateixa obra Joan Margarit i que va treure en una curada edició Proa. B-2020. “Sensual, solitària, voltada/ per la sonora senectut del mar/i pels crits militars de les gavines./ El somni clandestí d’un home gran.”

-Una de les reflexions del moment, “Contra la España vacía”, Sergio del Molino, Alfaguara, B-2021. Continuació i auto rèplica del seu anterior èxit que va posar sobre la taula precisament el tema de l’Espanya buida. “..., un patriota constitucionalista es lo opuesto a un nacionalista. En tanto que comunidad política abierta y compleja, la patria es flexible y no exige más peaje a sus miembros que la aceptación de unas normas elementales de convivencia democrática.” 

I tres darreres novel·les d’autors que segueixo: de la Donna Leon i el seu Brunetti, “Esclaus del desig”, Ed. 62, B-2021; el de Petros Màrkaris i el comissari Kostas Jaritos: “Ética para inversores”, Tusquets ed., B-2021; i un bon “totxo” de Leopoldo Padura: “Como polvo en el viento”, també de Tusquets ed.B-2020. Crec que aquest darrer em portarà dies, però tinc tot l’estiu per endavant.

És el moment de deixar d’escriure, al menys ara així ho penso. També veurem...

15 de juliol. Vacances.

Explicació.

“Brunetti siempre había dado por sentado que mucha gente actuaba movida por la avaricia. La lujuria o los celos podían llevar a alguien a cometer impulsivos actos de violencia, pero para explicar la mayoría de delitos, sobre todo los que se cometían a lo largo del tiempo, la avaricia era una apuesta segura.”

 

Donna Leon: “La palabra se hizo carne”, Ed. Seix Barral, B-2012.

 

En aquestes alçades de la pel·lícula la trama ja és evident. El què ha passat, i les seves conseqüències són motiu de poca discussió, malgrat el cinisme amb que les expliquen alguns, pocs, i la resignació, o indignació, amb que les entomen els altres, la majoria.

 

“La gran estafa consiste en presentar la causa y origen, la premisa, vaya, de la Gran Depresión Española, en la gestión despilfarradora de nuestras finanzas públicas. Es una estafa. Intelectual y material.

....

Lo que llevó por delante estas finanzas públicas fue, precisamente, el inicio de la Gran Depresión Española, al caer la recaudación fiscal de manera espectacular y aumentar las prestaciones por desempleo. Ambas, lógicamente, como consecuencia de una crisis que hizo explotar la gran vulnerabilidad que acumulaba la expansión española: el boom inmobiliario alimentado por la deuda privada financiada a su vez por una movilización de fondos extranjeros sin precedentes hacia España.”

 

Ernesto Ekaizer: “Indecentes. Crónica de un atraco perfecto.” Ed. Espasa. B-2012.

 

 

16 desembre.

Atabalament.

El dia ha començat intentant trobar algun ajut a la difícil situació en la que estan els nostres amics dalt d’un vaixell turístic al mig del Pacífic. Ells volien fer la travessa des de Nova Zelanda a la Polinèsia francesa. A mig camí, ja havien fet alguna illa, els van dir que es cancel·lava la ruta. Enlloc de Tahití els portarien uns 4.000 kilòmetres més amunt i els desembarcarien a Hawaii. Fins aquí ja ho he explicat fa uns dies. La navegació continua. El Governador de Hawaii no els permet desembarcar allà i la naviliera els diu que els conduiran fins a San Diego (Califòrnia), 4.000 kilòmetres més (els hi deuen dir en milles nàutiques, oi?). Pronòstic d’arribar-hi, el dissabte, 28. Ja tenen i estan en contacte amb el cònsol espanyol a San Francisco, però clar, aquest sols els pot donar bones paraules, encara que ja és un punt d’agafador el que sàpiga de la seva situació. De San Diego a San Francisco sols hi ha uns 800 kilòmetres!

A veure què podem fer, fa alguns dies que hi vaig al darrera. Em poso en contacte amb la Delegació del Govern a Catalunya. Hi tinc alguna bona relació de temps enrere, la meva filla també m’ha ajudat en el contacte. M’expliquen que tenen muntat un equip especial per atendre aquests casos ja que ens són molts els que hi ha escampats per tot el món i alguns en situacions molt complicades. Els envio totes les dades que tinc del viatge, dels viatgers, dels contactes amb el consolat. En prenen nota, suposo que una més a la llista per resoldre. Més enllà d’això ja no puc fer res més i així ho comunico als meus amics. A mitja tarda, ells acaben de llevar-se, m’informen (tot via Whats App, quina meravella!) que els han dit que tindrien un vol assegurat, el mateix dia de l’arribada als USA, cap a Frankfurt via Toronto. Desitgem, els d’aquí i suposo que especialment ells, que sigui així i que sense pensar-ho acabin fent la volta al món, i tornar al Born. Hauran guanyat un dia de la seva vida, com en Phileas Fogg! Apa! Que no ho pot dir tothom i a compte del maleït virus. Esperem, però, que tot sigui possible i que no s’espatlli.

El dia continua amb la preparació del Consell d’Administració que farem a AMSA el proper dijous, que no podem endarrerir i que òbviament no podem fer presencial. La companyia em fa arribar a casa una “tablet” degudament preparada i per videoconferència m’instrueixen del seu funcionament pel comés a realitzar. Alhora també m’hi instal·len la signatura digital ja que he d’enviar uns documents i els validaré per aquest procediment (Es tracta d’un altre Consell d’administració que també farem no presencial). Vinga! Degut al confinament per la pandèmia haurem avançat força en la utilització i les possibilitats de les eines digitals. Esperem sortir-nos-en bé. Serà tota una nova experiència. Fins ara m’havia limitat als contactes per aquesta via sols amb la família i amb els amics. Això d’ara és tot una altra cosa, havíem fet algun Consell no presencial, amb comunicació escrita electrònica, però cap encara cap per videoconferència.

La celebració d’aquest Consell excepcional, espero que puguem tornar-los a fer presencials ben aviat, motiva tot un seguit de contactes i qüestions amb els consellers, entre les quals hi ha petició de la informació i debat sobre l’afectació a la companyia i al servei derivada de la situació de l’estat d’alarma. Els trameto un document elaborat per la Gerència de la casa sobre el tema que crec que és ben comprensiu del cas. En parlarem, ep! Però per pantalla.

Amb tot això avui no hem fet amb la mestressa l’estona de neteja que tenim previst fer cada dia. Llàstima, però encara malauradament ens queden molts dies per anar fent-la. També queda arraconada la lectura, abans d’ahir vaig començar el darrer Brunetti que de moment m’agrada. Això no és pas rar, fa anys que trepitjo Venècia de la seva mà. Pobres venecians, no s’enfonsaran en el llacuna, se’ls enfonsarà el turisme.

24 de març.

Si Venecia muere.

 

He estat a Venècia dues vegades. La primera, deu fer quasi bé trenta anys, amb la família, els fills eren encara petits i seguien. Ens hi vam passar vuit dies espectaculars que recordaré sempre. Amunt i avall, a peu i en barca, com no, calli, campi, fondamenta, esglésies, scuoles, museus, illes, pizzes, pasta, pesci. Algú ens va dir a la tornada: “Vuit dies a Venècia?, i que vau fer?”. Doncs ens van quedar moltes coses per fer i veure. Sempre queden, arreu, coses per fer i veure. Vam tornar molt satisfets.

La segona vegada, quinze anys després i ja en fa catorze més, vam anar-hi en un viatge de tardor, era el pont de la Constitució Immaculada, amb uns bons amics de l’edat (de la nostra edat). Ara, a tiro fet: molt cultural, fins i tot vam acabar en una llotja de La Fenice i visitant l’enterrament dels gossos de la Peggy Gugeheim desprès de veure el seu museu i descobrir el cubisme italià entre altres coses. Vam tornar –com no- a l’Scuola de San Giorgio degli Schiavoni a veure les pintures de Carpaccio i també a la preciositat de Santa Maria dei Miracoli. El temps tardoral, humit i curt d’hores de sol, comportava tranquil·litat i poca agitació però ens vam quedar amb el regust de que s’estava convertint en un parc temàtic.

Però, ja fa molts anys que camino per Venècia amb el comissari Brunetti de la mà de Donna Leon i de tant en tant hi somio amb les aventures del Corto Maltés.

“Això s’està ensorrant, afanyat i vine...”

Venècia s’enfonsa, no per la seva peculiar construcció en un assentament lacustre que es perd en la boira del temps, sinó per la deriva social i urbana que ha comportat el monocultiu turístic. Deuria tenir el seu efecte esplendorós, o quotidià, quan els viatgers del “Gran Tour”, i encara la primera vegada que hi vaig ser no hi havia els creuers que per unes hores vomiten gernacions de viatgers mesells que no van més enllà del pont de Rialto. El turisme de masses, com en tant altres llocs: Praga, Amsterdam, Paris, Lisboa, ..., Barcelona, està enfonsant en la misèria cívica a la ciutat de la llacuna.

“Exceso de equipaje”. En vaig parlar ja fa més de dos anys. Ara, “Si Venecia muere”* rebla el clau, no sols per Venècia sinó per tot allò que ens han deixar de patrimoni els nostres avantpassats arreu del Planeta en els temps que fa que l’habitem i que corre el perill de convertir-se en un fòssil de museu, o pitjor, en un parc d’atraccions desnaturalitzat de la vida que el va aixecar i capat per poder-se adaptar a la seva evolució natural.

*“Si Venecia muere”, Salvatote Settis, Turner Public., M-2020.

“Sin embargo, mirar Venecia pensando solo en Venecia distrae: lo que está ocurriendo allí, en particular la degradación y despoblación de la ciudad histórica, la retórica de una modernidad estandarizada y la obsesión por el lucro, es exactamente igual a lo que ocurre en otros lugares. Como un enfermo que se encuentra en un estado especialmente grave, Venecia muestra más que ninguna otra ciudad los achaques de una dolencia bastante extendida y, al tratarse de un enfermo especialmente famoso, atrae más que ninguna otra ciudad la atención del mundo. De ahí que lo que ocurre en Venecia requiera especial vigilancia como síntoma y laboratorio del destino de las ciudades históricas.”

 

11 de setembre.

Venècia altre cop.

 

A El País Semanal de diumenge passat un excel·lent reportatge sobre Venècia. Novament Venècia: “Venecia quiere resucitar”. Unes fotografies esplèndides  de José Manuel Ballester introdueixen el reportatge de Milena Fernández. Les fotografies són quasi totes a tota pàgina amb mostres dels llocs  més emblemàtics de la ciutat ara buits.

Fa temps que  Venècia surt en els meus escrits. Pel dos viatges que hi he fet, per les lectures de la Donna Leon i el seu Brunetti, per altres lectures i referències històriques, artístiques i arquitectòniques. Des del 2006, 15 anys ja!, en el vell blog hi surt directa o indirectament catorze vegades. En el blog actualment actiu, deu més.

I és que crec que és un paradigma cultural que cal preservar i que també és un paradigma de la seva possible desaparició sota les “hordes” turístiques. Per això he llegit amb interès  el reportatge que esmento (també he admirat les excel·lent fotografies). Com és la vida ara, a la ciutat de la llacuna, sense turistes, la foto sensacional de les botigues del Rialto amb les portes de persiana metàl·lica baixades, i com és la vida dels habitants que encara hi resideixen i resisteixen contra la gentrificació i l’allau turístic.

Reflexions evidents. No pot ser, no pot continuar sent, que entrin els gran vaixells a la llacuna. És incompatible amb la preservació d’aquell entorn tant fràgil. De les góndoles, i si voleu els “vaporettos”, als creuers de més de deu pisos d’alçada. No pot ser! Bé, ara parlen de limitar-ho als menors de 40.000 tones, limitació al meu entendre poc rigorosa. Cal ser més estrictes. No n’ha d’entrar-hi cap! A Dubrovnik, que el port és petit i no ho permet, els creuers acosten als seus passatgers amb unes petites embarcacions com “llanxes de desembarcament”, com suposo que a molt altres indrets semblants. Perquè a Venècia ha de ser diferent? O millor, perquè ha de ser?, per pura cobdícia especuladora. Hi ha una errada al reportatge, parla de vaixells de 700.000 tones que passen a poca distància de la Plaça de Sant Marc. Crec que deu ser 100.000 tones, però és que aquests són vaixells de més de 300 metres d’eslora (llargada), com tres camps de futbol!!

La segona cosa, restringir l’entrada, primer diu amb una taxa, de 3,-€!, i després establint reserva obligatòria per les estades d’un dia. En la meva opinió, ni lo primer ni lo segon. On es va amb una taxa tant mínima? Què val entrar a un concert, a un festival, a un camp de futbol? Ja n’hi ha prou amb fer demagògia amb les taxes turístiques. El patrimoni que representen certs lloc tant especials com aquest de Venècia necessiten ser protegits. Entrar-hi no pot ser per menys de 100,-€, pel temps que sigui, com un parc temàtic. Entrar a Disneyland Paris, per exemple per un dia i dos parcs val 74,-€. Que aquest parc temàtics són un negoci que cal amortitzar i fer benefici? Doncs, més bé m’ho poseu. Venècia (i tantes altres ciutats històriques) val molt més que qualsevol muntatge d’aquella mena, i qui no ho vulgui així que s’hi posi fulles! Que val entrar a una final de qualsevol campionat de futbol? Doncs, això. Ja està bé!

Són llocs potser per les classes populars d’anar-hi un cop a la vida, però cal fer-ho bé i això val diners. Cal estalviar per anar-hi. Ara, amb el “turisme de masses” s’ha banalitzat tot. Cal gaudir d’un espai excepcional i mil·lenari en condicions, assaborint-ho, delectant-se. No pot ser un lloc de “mordi i fuggi”. La restauració, el comerç els habitatges, la vida, ha de ser el d’una ciutat especial, excepcional, però normal, no de monocultiu turístic. Qui vulgui esbarjo, emocions simples i plaers superficials que vagi a Benidorm.

 

 6 de maig.

No puc fer-hi res.

No hi puc fer-hi res. M’agraden els llibres i avui és Sant Jordi.

 

Abans de sortir de casa em miro la “pila”. Bé, la darrera pila que he fet amb els llibres que tinc pendent de llegir. Hi ha de tot, més de novel·la, doncs ara en llegeixo poca. Han anat arribant a casa darrerament, pels Reis, l’aniversari, aquell dia que vaig anar a alguna llibreria, un viatge. També hi ha alguna recuperació espigolada de les estanteries que m’ha tornat a cridar l’atenció per alguna causa. Ara, amb la mort d’en Gabo, busco a on està aquella edició de l’any 66 de “Cien años de soledad” d’Edhasa. Em sembla que la vaig deixar. Ja se sap, llibre deixat, llibre perdut (quasi bé sempre). Sort que en tinc una altra.

 

Mira, vés per on, en podré aprofitar algun per complir amb la tradició del regal del dia del llibre. Si, aquest darrer i premiat de la Care Santos: “Desig de xocolata”, anirà bé per la filla; i aquest altre de la Marta Rojals: “Primavera, estiu, etcètera.”, que ja va per la 9èna edició i tothom en parla molt bé, servirà també pel algú altre. Això de ser comprador compulsiu de llibres serveix per disposar de material per regalar quan convé, i a més si és a la família tot queda a casa i ja hi haurà el moment de tornar-lo a agafar.

 

Per entre mig de les parades al carrer miro si hi ha alguna cosa que m’atreu. No voldria caure  en la temptació que sé que no podré contenir. Home!, aquí hi ha aquell del que ahir em parlava un bon amic i col·lega: “¿Hacienda somos todos?” de Francisco de la Torre. No és habitual comprar assaig en aquesta Diada, però el tema se’m emporta. Vaig darrera el darrer títol de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti: “Mort entre línies”. Però si encara tens l’anterior de la sèrie per llegir!  Els ulls se’m en van cap a una taula de llibres que em semblen mítics: Guaita!, Lev Tostoi: “¿Cuánta tierra necessita un hombre?”, en una cuidada edició il·lustrada de Nordica libros. Treballen bé aquesta gent. Al seu costat El cercle de Viena presenta “L’escuma dels dies” de Boris Vian, tot un clàssic modern.

 

La filla es presenta a casa i amb el consegüent intercanvi de la rosa arriba un llibre més: “El amante de la mujer árbol” de Xavier B. Fernández. No en sé res, veurem de què va, sembla que promet, ella sempre me’ls encerta.

 

En Joan m’envia un WhatsApp:”T’he comprar un llibre, es diu “El ciclista”, no te’l compris!” És d'en Tim Krabbe i va, tal com diu el seu títol, de la meva altra afició.

 

A la parada del Planeta Lletra, el seu president en Jordi Lopesino, em diu que no puc passar sense quedar-me l’edició d’una col·lecció de relats de diversos lletrícoles del Planeta: “No ho podia assegurar amb certesa”. Temàtica negra i policial ambientada a la ciutat. Això dels relats curts, com els de l’Arcadi l’altre dia, sempre van bé per abans de dormir-se.

 

Cal pensar en més obsequis, i agafo el nou llibre de Jonas Jonasson: “L’analfabeta que va salvar un país”, sembla que l’anterior d’aquest autor va tenir gran èxit. Vaig sobre segur.

 

Però encara queda pensar en els petits i no tant petits que queden. Ara tornaré a sortir i entre els gegants que -continuant la tradició que vàrem implantar el 79, arran de les primeres eleccions municipals- sortiran de cercavila, tot passejant jo també, acabaré de fer les compres que falten.

 

 

 

23 d’abril. Diada de Sant Jordi, festa del llibre.

Atrafegat.

Aquest darrer cap de setmana ha estat trepidant. Estem confinats i les rutines habituals dels dissabtes i diumenges s’han evaporat. Ni mercats, ni sopars amb amics, ni bicicleta de fons i fonda, ni dinar familiars a Cabrils, ni plàcida tarda dominical amb el gruix del diari del dia (per cert, el tinc per obrir encara).

De la història de la família Vilella en la que estic engrescat han sortit dos contactes que em permetran avançar força, o resoldre dubtes o equivocacions que tenia en la meva “Aproximació a la família Vilella” quina primera entrega ja hauré de corregir. Hem pogut parlar telefònicament amb l’autor de la més completa genealogia dels Vilella d’Alforja i també amb la baula perduda a Ripollet del que van venir a Mataró. La M. Antònia ha escoltat les veus de cosins, o cosinets, seus que no coneixia. Tots ens hem desitjat poder-nos veure personalment quan acabi aquest mal son de la pandèmia i ens deixin sortir de casa, conèixer-nos i compartir coses de les nostres vides i dels nostres avantpassats (vaja, els de la M. Antònia en aquest cas).

Per fer l’entrada d’ahir sobre La Palma em vaig submergir -tot llevant-me, encara en pijama i batí- amb les capses de sabates on hi ha apilonades desordenadament les fotografies, postals i semblants, generalment en blanc i negre, que anem arrossegant dels nostres avant passats. Ja vaig trobar el que buscava, però alhora van començar a sortir altres records que m’han portat a altres fils. A l’escola, amb materials per la Promo65 de Valldemia; a la meva pròpia família materna, al meu padrí en Manuel Herrero i al seu fill, també Manel, ara convalescent d’una operació cardíaca amb dos bypass (vaja, un altre que ha passat per la ITV) amb qui vaig mantenir una llarga conversa; amb altres records llunyaníssims de coneguts i amics de la família, com els del cafè del Pont del Prat de Llobregat, els Blanxart dels que he perdut la pista i m’agradaria saber-ne (ja ho he aconseguit! Gràcies, filla per ajudar-me); de les estades a Douvaine els estius quan era adolescent a casa d’en Joan del Molí; de les primeres felicitacions escrites de Nadal que enviava als meus pares quan sols tenia quatre anys! Uf, quina immersió!

(la meva àvia materna, Anita; la meva mare, el meu pare; el sogre del meu padrí, Salvador; i al fons la Roser Casanovas. a segona fila en Quico Lleonart, fill del Rei Negre; jo i el meu germà i en Ciscu Martí, a la comunió d'en Manel (Manelet) Herrero)

El dinar el vam fer sols, com cada dia aquests dies i connectats telemàticament (amb alguns problemes per posar en marxa el sistema) amb els fills, cadascú a casa seva. Així és com ara ens podem veure i veure’ls a tots, fills i néts. Abans, al matí amb la mestressa, vam provar de fer un pastís casolà que no ens va sortir gaire bé. Ens l’haurem de menjar, però. Quin remei! La cuinera és més de plats i viandes i el “pinche” no dóna per gaire en aquests temes més enllà d’ajudar a caure. A mitja tarda, desprès de la migdiada, recés per una estona de neteja. Avui toquen vidres, o va ser ahir?, ja no sé pas en quin dia visc. Vaig tenir temps de comprar vi per Internet. No sé pas com i quan me’l portaran a casa. No, no és res de l’altre món: tempranillo (a Catalunya: ull de llebre) de La Rioja, jove, que m’agrada força per tot portar. Em vaig equivocar en una piulada que vaig fer, una relliscada mediambiental, i vaig gaudir i compartir molts dels acudits que m’arriben. A les vuit del vespre vam sortir a la finestra a fer l’aplaudiment pels que treballen per nosaltres i veure les cares d’alguns veïns. Res, un no parar.

(Felicitació de Nadal de 1955 d'on el pare guardava la moto. Malgrat ser el concessionari de la Vespa, el pare tenia una OSSA. Seria l’inici dels negocis del seu fill, en Guzmán Clavel.)

El que m’està donant feina és la incorporació al Facebook. Primer que encara no m’hi he posat en serio en ser-hi, i tinc dubtes de fer-ho. Segon, perquè em plouen sol·licituds de fer-me amic de no sé quanta gent, alguns que conec i d’altres que no sé ni qui són i per on em surten. Segur que quedaré malament amb molta gent que seran o no amics meus de xarxa. He de completar l’aprenentatge d’aquesta eina per emprar-la, vaja, si a vull fer servir que no ho sé pas.

Però, és que no dono l’abast a fer cap a tot el que tinc entre mans. Hauré de baixar de revolucions, assentar-me amb un llibre a la mà i reposar i seleccionar les meves inquietuds. Per cert, he acabat el darrer Brunetti: “En nom del fill”, ed. 62. B-2019. M’ha agradat. El final s’intueix, però no la causa. Com en totes les policíaques, encara que veus per on va la trama, sempre hi ha la cirereta final.

I ara, a sobre, em truquen de l’oficina de la Caixa perquè els certifiqui que encara sóc el President de la comunitat del garatge ja que ens han bloquejat el compte. Si-us-plau!!

Compte, Manel!! “Quien mucho abarca poco aprieta”, que en català potser és allò de “Home de molts oficis, pobre segur!”.

6 d'abril. Dilluns Sant. Quin calvari!