Motos

Sempre m’han agradat les motos, malgrat no n’he tingut mai cap llevat d’un ciclomotor, si mal no recordo de la marca Piaggio, un Ciao, que vaig comprar de segona mà a un amic avui ja traspassat i que vaig fer servir un temps a finals dels anys 60. Sí recordo que el traspàs em va costar 5.000 ptes. de les de llavors (ara serien com 30,-€) i que vaig acabar regalant-la al taller que me la reparava de no fer-la servir.

Suposo que l’afició em deu venir de la OSSA 125 que va tenir el meu pare. Va ser de les primeres, la grisa, dels anys 50. Em vaig fer un tip d’anar-hi al darrera, de paquet, encara que alguna que altra vegada vam anar-hi tres, jo com a petit sobre el dipòsit i el meu germà o la meva mare al darrera, fins i tot, en algun moment hi vam anar tots quatre en trajectes curts esquivant a la guàrdia civil. Abans de comprar el primer 600 furgoneta (bé, de furgoneta sols en tenia que no hi havia seient al darrera i que no tenia vidres als laterals posteriors) el pare va acoblar a la moto un remolc de color gris per transportar el fil de cosir que enconava.

Amb aquella OSSA els pares que els agradava viatjar van recórrer mig Pirineus, banda i banda, i fins hi tot el pare es va atrevir, portant de paquet a l’avi que ja tenia 72 anys, a anar i tornar a Ginebra a visitar uns parents exiliats. Recordo que la mare es va fer una faldilla pantaló, ja que les dones no en portaven de pantalons com ara i per anar en moto amb faldilles havien d’anar de costat i no era tant segur com anar cama i cama.

(la foto està datada del novembre del 1955 a la carretera de Trouillas, tocant a Perpinyà)

També amb en Josep Molsosa, de joves, vam fer algunes sortides amb la seva Vespa, fins a Valls a veure el nostre amic Ribé, aturant-nos quan la bugia del motor feia la “perla”, o fins dalt el refugi del Malniu per pujar al Puigpedrós i als llacs de Meranges, ell amb la motxilla pel davant i jo amb la meva pel darrera, passant per la collada de Tosses, no hi havia pas encara el túnel del Cadí.

No, ni m’ha donat per seguir l’esport motociclista, les carreres, ni per anar a trescar per  la muntanya a fer soroll, ni fer de “motard” disfressat fent corbes per les carreteres. Això darrer ho faig en bicicleta per fer salut cada setmana. La meva il·lusió fora la d’anar a passejar tranquil·lament amb l’aire que et toqui a la cara i gaudir del temps i del paisatge. Potser també per anar a l’altra banda de la ciutat si mai he d’anar-hi, encara que la nostra té unes mides compactes que permeten anar pràcticament a tot arreu a peu. Segurament, aquesta il·lusió, com tantes d’altres que pugui tenir, ja no es veuran mai realitzades.   Hélas, désolé! ¿Qué le pasó?: el tiempo, amigo, com em diu l’amic Casciaro.

Però no he deixat mai de fixar-me en alguna d’aquestes màquines que van adequant-se i posant-se al dia. L’altre dia vaig veure a un veí, i vam comentar-ho, que anava sobre una supèrbia BMW elèctrica. Formidable, Jordi!

Una de les motos que sempre m’ha fet gràcia és la Van-van de Suzuki. M’ha semblat una joguina més d’esbarjo que d’altra cosa, encara que pot servir per a tot. Aquí no se’n han vist gaires, en vaig veure curiosament moltes a Paris, com també allà vaig veure una altra moto que sempre m’ha fet girar, la Piaggo MP3, de tres rodes, urbanita total.

Fa poc dies vaig veure anunciada una nova, o vella refeta, joguina objecte de caprici. Caprici que segurament no tindré mai: la petita Honda Monkey totalment posada al dia. Bé, de capricis en té tothom, als diumenges veig gent amb bicicletes que són més cares que aquesta moto. Sempre s’ha de tenir il·lusions.

13 de setembre