Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!

En Manuel Cuyàs, tan distant ideològicament i tant proper cívicament (i físicament, viu a dues cantonades de casa meva), escriu cada dia un article per El Punt-Avui, el seu Punt. El de fa pocs dies, 27/9: “Estremiment a Estremera”. També acaba de concedir  una llarga entrevista -per Catalunya Plural- al meu vell conegut en Siscu Baiges, amb una foto des del balcó de casa seva a la Rambla de Mataró, de la casa del nét del pirata. Diu coses per comentar. Algunes ja me les ha explicat i hem debatut tot prenent un cafè a la terrassa del Iluro. Ah!, els temps, Manuel, en que quedàvem per prendre un gin tònic. Ens fem grans!

Ha llegit el llibre que acaba de treure en Joaquim Forn, pres ara a Lledoners (sempre aquest nom l’he associat a un vi de l’Empordà), en que l’autor comença dient que mai s’havia pensat que acabaria a la presó. Sensacional!! I què es pensava que li passaria si no reeixia la revolta que impulsava el Govern en el que participava com a responsable de les forces de l’ordre? Per favor! O llavors era un il·lús, ignorant o gamarús, o ara ens enreda i fa la llagrimeta. Però, de veritat no havia pensat mai que això podia acabar així? No era conscient que estava en l’equip dirigent d’una revolta? Què es pensava que estaven fent? Jugant al joc de l’oca? No ens mereixem gent així.

En l’entrevista a Catalunya Plural explica com va viure un sopar a casa seva, suposo sota el retrat del corsari Cuyàs i Sempere, amb uns amics “indepes” la nit de la proclamació de la podríem dir non nata República Catalana, el 28 d’octubre de l’any passat (veig a la Viquipèdia que així també s’anomena la Constitució espanyola de 1856). Excitació, abraçades,...: au, posa la tele que veurem com ens van reconeixent els Estats del món mundial! Desprès, la decepció. La bandera blasmada de l’estat opressor encara llueix a les portes de totes les comissaries dels Mossos d’Esquadra del país. Uns, cames ajudeu-me a córrer, a l’exili. Altres, com a xaiets, de pet a la presó i, a fora i a dins, encara hi són i sembla per temps.

No, no cal que ara doneu la raó als que feia temps que us dèiem que això no podia pas ser, que no es donaven les condicions, que no hi havia força, que tot eren paraules buides. No cal que ens demaneu perdó per tot el que ens heu dit, i encara ens continueu dient, de traïdors i botiflers en amunt. No cal, mirarem cap un altre costat, “pelillos a la mar”, tot sigui per l’assossegament del país. No és hora de retrets si volem anar endavant.

No, no cal que reconeixeu que no hi havia res preparat, que heu enredat a mig país i especialment a la bona gent, a la gent senzilla, que us ha fet confiança cegament i us ha cregut i han sortit al carrer en ramats disciplinats que heu portat a l’escorxador. No, no és d’anar pel carrer amb el cap cot i donant-vos cops al pit tot penedint-vos de l’ensarronada que heu bastit. No ho tindrem en compte, convindrem que sou gent normal, de casa.

Si però, que podríeu dir que us heu equivocat. Que pensàveu que les coses anirien d’altra manera, que creieu que Espanya, l’Estat espanyol que en diuen vosaltres, era un bunyol, un espantall i que a l’hora de la veritat és un Estat més ferm del que dèieu i amb una mala salut de ferro; que estàveu convençuts que tindríeu Europa al vostre costat i ha resultat que, mira per on, “Europa ens ha fallat” tal com em va dir una vella amiga; que la gent, una munió de gent com la que esteu acostumats a moure, ocuparia els carrers i les places i no se’n mouria desafiant al que i al qui fos, el temps que fes falta, i ... sols uns quants s’han posat un llacet groc a la solapa i s’han aplegat a fer trobades xirucaires el més grans i en performances teatreres els més ardits.

Cal que ho reconegueu, deixeu-ho!. No, no cal que feu un Canossa, ja no són temps d’aquestes coses. Però si que lo  més sensat és baixar la bandera (l’estelada) i anar a demanar un armistici a Madrid (Uff, que fort, no?, però els Estats Majors han de reconèixer l’estat de les forces, de les pròpies i de les del adversari. Recordeu la trista fi del “Resistir es vèncer”?). Sí, i començar una gradual retirada, acabant amb la xerrameca incontrolada de cada dia sobre el tema; retirant les estelades i les crides institucionals dels espais públics; normalitzant la decoració dels despatxos de les administracions públiques; despenjant les pancartes de Sant Joan Despí i desmuntant la “Tele-procés”; retornant la neutralitat dels funcionaris públics; no engreixant més, amb els diner de les almoines, als picaplets que us portaran a la fi del món amb les argúcies de la seva feina; deixant de greixar la variada societat civil i les seves manifestacions d’una forma esbiaixada; no ventant més les brases per mantenir el caliu de la festa... I sobretot tornant a la governació de les feines que tenim encomanades que són moltes, porten temps desateses i que reclamen solucions, algunes urgents. Busqueu, també, la forma d’acostar-vos a d’altra gent assenyada, que encara en queda alguna, per recosir el cos social ara esquinçat. No podem permetre’ns una societat partida en que l’odi predomini sobre les nostres relacions. Feu el favor, lleveu el peu de l’accelerador de l’artefacte que conduïu que no us està portant enlloc.

I en l’armistici es pot parlar de tot –que no vol dir arribar a acords en tot-, especialment si es manté a l’altra banda un Govern que no vol la guerra, que vol l’entesa, que comprèn que hi ha coses que es poden negociar. Si a l’altra banda tornen enrere, a uns mesos enrere, ho tindreu fotut. Els d’abans sols creuen en el bastó i ells el tenen més gros, perdreu de totes totes.

Un referèndum, Manuel? Tal com estan les coses, ni d’aquí quatre anys que sospires tu. Quatre anys, com a mínim per normalitzar la situació, per tornar a parlar tranquil·lament, poc a poc, de forma distesa. Quan tot estigui més assossegat, els diplomàtics faran, o hauran anat fent per sota, la seva feina i podran oferir al país, a les generacions futures del país, als d’una i altra banda, una solució factible per a tothom. Així ho espero, o ho desitjo, no sense la recança de la seva dificultat, començant per l’armistici.

29 de setembre, en record de l’1 d’octubre de l’any passat.