Rams.

El meu cosí germà, en Francesc, amb els seus pares, la tia Nuria i l’oncle Franciscu, a la sortida de beneir la palma a Barcelona.

Avui és Diumenge de Rams, el dia de La Palma. Quan érem petits, una de les festes assenyalades. Sí, era una festa religiosa, anàvem a beneir la palma, però també era un esdeveniment social. La celebració de l’entrada de la primavera. La mare ens feia estrenar roba al meu germà i a mi, sempre anàvem vestits igual. Era una costum bastant estesa a les famílies amb varis fills. Per la Pasqua Granada, a la Fira de Mataró, recordo que ja estrenàvem camises d’estiu amb màniga curta. I per Tots Sants, “capes i mocadors grans”, tornava la roba d’hivern. Que no hi ha canvi climàtic? Au, aneu a vendre!

Els nois duien palmons, les noies palmes. Em sembla, pel que veig, que ara la festa s’està revifant, no sé perquè va estar a punt de perdre’s. Una i altra cosa són signes del temps, dels passats recents i dels presents actuals, així cal veure-ho. No, no hi ha una revifalla de la pràctica religiosa, al menys “catòlica”, estricte, ni de complir els ordenaments religiosos com cal. Bé, com cal..., com els vam aprendre en els temps del nacional catolicisme que eren més aviat pràctiques tridentines i contrareformistes. Ara, torna poc a poc a assemblar-se una miqueta com abans. Una munió de gent a la porta de les esglésies per què beneeixin les palmes, els palmons, les branques de llorer o d’olivera, a lluir una estona i cap a casa, fins l’any que ve. Potser sortirem la setmana que ve a veure els “Armats” i les processons, o alguns a portar un misteri, un pas. Em quedo perplex al veure les manifestacions religioses tal com es practiquen avui en dia molt deslligades de les creences que les originen. En Ramon, segur que me’n donarà explicació, la té. 

Aquest any, res. Tancats a casa. Viurem dels records.

Amb el meu germà Jaume un dia de Rams de ben petits. Crec que el lloc era l’entrada del tint de Can Marchal, al carrer Fra Luis de León –en temps de la guerra, Bakunin-. Deuríem sortir de beneir a les Franceses.

El palmó, no recordo que mai anés guarnit ni amb una simple llaçada, nu, si arribava a casa en bon estat, primer anava al monument de la capella de l’escola, al Maristes de Sant Josep. Desprès un cop recollit, anava penjat a la barana de la galeria de casa a sol i serena.

El cadiraire del carrer de Sant Josep –davant per davant de l’església, al costat de la Banca Majó Hermanos-, l’oncle “Federicu”, el marit de la tia Antònia, venia palmes i palmons. Aquesta era una activitat de temporada, com la de vendre joguines per la campanya de Reis. L’activitat principal era la de les cadires, vendre’n i adobar-ne. Era el padrí de la M. Antònia, i la seva fillola tenia, no cal dir-ho, la millor palma de la parròquia de Sant Josep. Recordo la botiga, un casalot estret (casa de cós) i profund. A l’entrada, la botiga i el taller amb en Badó d’ajudant per a tot i de tota la vida, amb la finestra com a aparador; l’escala al mig per pujar a les habitacions; una cuina menjador sala per a tot estar, i al fons de l’eixida, la comuna i el magatzem. Per entrar-hi es baixava un esglaó.  Del fill de la casa, en Joan Baptista Bellsolell i Vilella n’he escrit alguna cosa que ha estat publicada però que ha desaparegut de la xarxa i a l’arxiu de la Fundació Campalans hi té una entrada. Al morir el cadiraire, l’any 1971, el negoci va també finir i la casa amb la del costat va ser enderrocada per aixecar-hi la botiga (d’estètica horrorosa, perquè trenca amb tota la del carrer) de Mobles Cañellas.

La M. Antònia lluint la palma a la Riera davant del carrer Nou. Es veu el rètol de la sastreria “La Ciudad de Londres”.

5 d’abril. Records des de casa. Tarda de lectura.