Atrafegat.

Aquest darrer cap de setmana ha estat trepidant. Estem confinats i les rutines habituals dels dissabtes i diumenges s’han evaporat. Ni mercats, ni sopars amb amics, ni bicicleta de fons i fonda, ni dinar familiars a Cabrils, ni plàcida tarda dominical amb el gruix del diari del dia (per cert, el tinc per obrir encara).

De la història de la família Vilella en la que estic engrescat han sortit dos contactes que em permetran avançar força, o resoldre dubtes o equivocacions que tenia en la meva “Aproximació a la família Vilella” quina primera entrega ja hauré de corregir. Hem pogut parlar telefònicament amb l’autor de la més completa genealogia dels Vilella d’Alforja i també amb la baula perduda a Ripollet del que van venir a Mataró. La M. Antònia ha escoltat les veus de cosins, o cosinets, seus que no coneixia. Tots ens hem desitjat poder-nos veure personalment quan acabi aquest mal son de la pandèmia i ens deixin sortir de casa, conèixer-nos i compartir coses de les nostres vides i dels nostres avantpassats (vaja, els de la M. Antònia en aquest cas).

Per fer l’entrada d’ahir sobre La Palma em vaig submergir -tot llevant-me, encara en pijama i batí- amb les capses de sabates on hi ha apilonades desordenadament les fotografies, postals i semblants, generalment en blanc i negre, que anem arrossegant dels nostres avant passats. Ja vaig trobar el que buscava, però alhora van començar a sortir altres records que m’han portat a altres fils. A l’escola, amb materials per la Promo65 de Valldemia; a la meva pròpia família materna, al meu padrí en Manuel Herrero i al seu fill, també Manel, ara convalescent d’una operació cardíaca amb dos bypass (vaja, un altre que ha passat per la ITV) amb qui vaig mantenir una llarga conversa; amb altres records llunyaníssims de coneguts i amics de la família, com els del cafè del Pont del Prat de Llobregat, els Blanxart dels que he perdut la pista i m’agradaria saber-ne (ja ho he aconseguit! Gràcies, filla per ajudar-me); de les estades a Douvaine els estius quan era adolescent a casa d’en Joan del Molí; de les primeres felicitacions escrites de Nadal que enviava als meus pares quan sols tenia quatre anys! Uf, quina immersió!

(la meva àvia materna, Anita; la meva mare, el meu pare; el sogre del meu padrí, Salvador; i al fons la Roser Casanovas. a segona fila en Quico Lleonart, fill del Rei Negre; jo i el meu germà i en Ciscu Martí, a la comunió d'en Manel (Manelet) Herrero)

El dinar el vam fer sols, com cada dia aquests dies i connectats telemàticament (amb alguns problemes per posar en marxa el sistema) amb els fills, cadascú a casa seva. Així és com ara ens podem veure i veure’ls a tots, fills i néts. Abans, al matí amb la mestressa, vam provar de fer un pastís casolà que no ens va sortir gaire bé. Ens l’haurem de menjar, però. Quin remei! La cuinera és més de plats i viandes i el “pinche” no dóna per gaire en aquests temes més enllà d’ajudar a caure. A mitja tarda, desprès de la migdiada, recés per una estona de neteja. Avui toquen vidres, o va ser ahir?, ja no sé pas en quin dia visc. Vaig tenir temps de comprar vi per Internet. No sé pas com i quan me’l portaran a casa. No, no és res de l’altre món: tempranillo (a Catalunya: ull de llebre) de La Rioja, jove, que m’agrada força per tot portar. Em vaig equivocar en una piulada que vaig fer, una relliscada mediambiental, i vaig gaudir i compartir molts dels acudits que m’arriben. A les vuit del vespre vam sortir a la finestra a fer l’aplaudiment pels que treballen per nosaltres i veure les cares d’alguns veïns. Res, un no parar.

(Felicitació de Nadal de 1955 d'on el pare guardava la moto. Malgrat ser el concessionari de la Vespa, el pare tenia una OSSA. Seria l’inici dels negocis del seu fill, en Guzmán Clavel.)

El que m’està donant feina és la incorporació al Facebook. Primer que encara no m’hi he posat en serio en ser-hi, i tinc dubtes de fer-ho. Segon, perquè em plouen sol·licituds de fer-me amic de no sé quanta gent, alguns que conec i d’altres que no sé ni qui són i per on em surten. Segur que quedaré malament amb molta gent que seran o no amics meus de xarxa. He de completar l’aprenentatge d’aquesta eina per emprar-la, vaja, si a vull fer servir que no ho sé pas.

Però, és que no dono l’abast a fer cap a tot el que tinc entre mans. Hauré de baixar de revolucions, assentar-me amb un llibre a la mà i reposar i seleccionar les meves inquietuds. Per cert, he acabat el darrer Brunetti: “En nom del fill”, ed. 62. B-2019. M’ha agradat. El final s’intueix, però no la causa. Com en totes les policíaques, encara que veus per on va la trama, sempre hi ha la cirereta final.

I ara, a sobre, em truquen de l’oficina de la Caixa perquè els certifiqui que encara sóc el President de la comunitat del garatge ja que ens han bloquejat el compte. Si-us-plau!!

Compte, Manel!! “Quien mucho abarca poco aprieta”, que en català potser és allò de “Home de molts oficis, pobre segur!”.

6 d'abril. Dilluns Sant. Quin calvari!