Proposició.

Amb l’arribada de la II G.R. (o II G.D.) derivada de la pandèmia del COVID-19 aflorarà novament el problema de l’impagament d’hipoteques i consegüentment el tema dels llançaments (“desnonaments”).

 (Peter Fendi. El desnonament. 1840)

Cal segmentar d’entrada aquest fet. No és el mateix l’habitatge habitual,  o el local comercial o industrial d’una empresa en marxa, que els habitatges hipotecats de segona residencia o els locals hipotecats com a inversió. Es tracta de distingir entre els que tenen un valor d’ús imprescindible i els que no el tenen.

Amb els llançaments es crea un doble o triple problema: 

1. Els desnonats perden el lloc on viuen i probablement no tenen alternatives. Es poden quedar literalment al carrer amb tot el que comporta.

2. Aquesta situació de necessitat pressiona a les Administracions públiques (especialment a la local que és la que veu els seus veïns al carrer) a intentar resoldre-la d’alguna manera (albergs, pensions, acceptació d’ocupacions i /o barraquisme).

3. Les entitats financeres que executen la hipoteca es compensen amb un actiu immoble que si bé d’entrada, comptablement, recuperen el seu préstec, a la llarga –com s’ha vist fefaentment en la crisis del 2008- li representa una càrrega, un llast pels seus comptes que l’acaba debilitant i ha de demanar ajuts a l’Estat per aguantar-la.

Aquest procés ja l’hem vist i patit de sobres. El repetirem ara? No és el moment d’explorar vies diferents per trobar sortida –i sortida millor- a aquest problema?

Cal afrontar el problema des del comú, des de les Administracions Públiques. Sols en aquells casos descrits en la segmentació que he escrit abans, més amunt, que tenen un valor d’ús imprescindible. Dels altres, -dels que no en tenen- les regles del mercat (dures moltes vegades) dictaminaran una solució. Si hi ha pèrdues hauran de ser assumides com a tals, tant pels uns com pels altres, els hipotecats i els creditors, tal com són les regles del sistema econòmic. A risc i ventura. A vegades un s’atipa de talls i altres vegades rossega ossos.

Anem amb els que es queden al carrer perdent a més el que ja havien pagat de la hipoteca i amb els que es carreguen un actiu que ja veurem si no serà un actiu “tòxic”.

Què passaria si el comú es fes càrrec dels venciments de les quotes hipotecaries a mesura que vagin vencent (mensualment, posem-hi) fins quan sigui necessari (un temps, o el que resta per pagar –cal tenir en compte que avui les hipoteques es fan a molts anys de termini) a canvi d’adquirir la part corresponent de l’immoble pagat per aquesta assumpció del retorn hipotecari?

Ens estalviaríem els tres problemes que ja coneixem en aquests casos i que han quedat descrits abans:

1. Ningú es quedaria al carrer, sense sostre. Tothom es podria quedar a la seva llar.

2. No hi hauria pressió sobre les Administracions locals per aquest tema (el menjar i el vestir, l’escola i la sanitat estan resoltes ara per ara d’una forma benèvola o administrativa).

3. Les entitats financeres no els vindria al sobre un nou allau d’actius potencialment “tòxics”  que els podria tornar a portar de corcoll.

Sí, hi ha dues qüestions  a tenir present com a conseqüència d’aquesta acció proposada:

1.      Aquells que no poden fer front a la hipoteca que tenen pendent perdrien a favor del comú allò que el comú hagués pagat per ells. No perdrien l’ús del bé hipotecat, continuarien essent usufructuaris, no perdrien l’import que ja haguessin pagat de la hipoteca. No tindrien, però, la complerta nua propietat del bé en qüestió, en tindrien d’ara en endavant una propietat compartida que podrien tornar a recuperar més endavant si volguessin o podessin, o que podrien vendre (preferentment al comú al valor d’ús estipulat pel valor de la hipoteca. Poca broma amb una futura especulació amb bens salvats pel comú!)

2.    La segona qüestió és com les administracions haurien de fer front a aquesta solució. Amb quins recursos? Segurament amb recursos provinents de l’endeutament però que tindrien com a contrapartida l’obtenció d’uns actius (d’una part d’uns actius). No serien ajuts a fons perdut. En els balanços de les administracions figurarien uns deute, però també uns actius en aquest cas molt valuosos per la comunitat que haurien de ser declarats no realitzables (invendibles) excepte en el cas de que poguessin ser recuperats pels ciutadans/nes objecte de l’ajut, no a valor de mercat del moment de la suposada recuperació, sinó al preu del valor d’ús que han tingut al moment de l’ajut.

La millor formula  per implementar aquesta solució fora a través de les administracions locals. (Bé, d’aquelles administracions locals que tinguessin capacitat demostrada per gestionar un problema d’aquesta magnitud. No si val Ajuntaments que obren les seves oficines una tarda a la setmana. En aquests darrers casos hi ha suficients mecanismes de delegació a altres administracions locals amb més capacitat: mancomunitats, consells, diputacions.)

Aquí ho deixo: Evidentment caldria desenvolupar normativament tota aquesta solució, però no cal donar-hi gaires voltes i sobre tot, posar-s’hi prest. Que no ens torni a agafar el toro!

Em sembla que aquesta proposta, o semblant, ja l’havia fet temps enrere. Espero que ara tingui més sort i que al menys serveixi per debatre si pot ser o no efectiva davant del problema –recurrent en tota crisi econòmica- que ens torna a venir a sobre en aquesta II G.D.

26 d’abril. Desprès de donar-hi voltes al llit aquesta nit. Diu que avui les criaturetes podran sortir una estona a esbargir-se al carrer. Infants....