La Passió.

És Divendres Sant. Festa. Els carrers de les ciutat estan buits, botigues tancades, terrasses de bars i restaurants recollits, molt poc moviment. A hores d’ara l’activitat estaria en trobar una taula per dinar a Castellà de N’Hug, a l’Escala, al Delta o a la Vall d’Aran. Vés, potser estaria bé començar a aprofitar el porxo de l’Hostal de la Granota...

Aquest any, no. Ens hem de conformar a prendre el sol al balcó de casa, fa molt bon dia, ja he vist alguna veïna bronzejant-se. He desplegat el para-sol per començar la temporada, hi farem el vermut i qui sap sí el dinar i tot.

Com abans, quan érem petits, recolliment, fer neteja d’algun racó de casa que no es fa mai, música de Bach, dinar bacallà o sèpia amb pèsols. Sort que ara a les forneries venen bunyols (i mones també). 

La tarda se’ns farà llarga, tot esperant sortir a veure alguna processó que no veurem ja que no sortiran processos ni sortirem nosaltres. Als llocs tradicionals de manifestacions religioses es deuen estar estirant dels cabells. Tot l’any treballant, preparant-se, esperant, per res. Ni ciris, ni vestes i cucurutxos, ni música i cants o silenci, ni tambors, ni turistes, ni masses. Ara les masses piquen i els, ens, pot picar el virus. 

Recolliment, fins i tot els capellans hauran de fer l’Ofici de Tenebres tots sols.

Esperem la resurrecció, no la del diumenge de Pasqua Florida, sinó -anant bé- l’ascensió i la Pasqua Granada. Segurament no ens deixaran anar a la Fira. Si ja estan parlant de que potser no podrem fer Santes! Viurem dels records del que hem pogut viure fins ara amb l’esperança, potser vana, ingènua, optimista, il·lusa, de que hi tornarem. 

No sé quan temps més va viure Llàtzer desprès de ressuscitar.

Fa 55 anys de la fotografia. Esperant la resurrecció de Llàtzer. “Era tant bo i complaent, era humil i pietós...”        

Sala Cabanyes.

10 d'abril. Divendres Sant. La Passió, a casa.