Com tantes vegades ens posem al vespre havent sopat davant
la tele a veure “què fan ara?”, amb l’actitud
que evidència una edat provecta i una disposició démodé el passar una
estona d’entreteniment davant del plasma (abans era una caixa amb un tub
catòdic).
Als joves d’ara ni se’ls acut aquesta actitud (a veure què fan?) ni
tampoc de assentar-se davant l’aparell televisiu. Ara és triar què es vol
veure (segur només el que interessa), a l’hora que sigui (matí, tarda
o nit), a qualsevol lloc
(al transport públic anant o tornant d ela feina, per exemple) i amb una panòplia
d’aparells diversos (un telèfon mòbil, una tableta, un ordinador portàtil o
fixe i, fins i tot, davant d’un clàssic aparell de televisió).
Doncs a veure què fan avui a la 2. La 2 s’ha convertit, per
una raó o una altra, en la cadena de referència a casa. Vés per on!
Feien un documental sobre enginyeria romana (he vist que no
era pas la primera vegada que el passaven): Dos capítols seguits de 45’ cada un
sobre aqüeductes, sobre com els romans (vaja els ciutadans de l’Imperi Romà a
començaments de la nostra era D.C.) feien arribar l’aigua a les concentracions
urbanes fossin grans o petites.
Apassionant! La dona, resignada, es va aclofar al sofà i es
va adormir. Com que el tema em va enganxar per les meves actuals responsabilitats en la matèria,
vaig empassar-me sencers els dos capítols. Repeteixo, apassionant!!
El que coneixem popularment com a aqüeducte (i així també ho
defineix el DIEC) és sols una “arqueria”
d’una part de l’aqüeducte (que és tota la instal·lació per portar l’aigua des
del seu origen fins al destí final) que serveix per salvar un esvoranc més o
menys gran, llarg i/o profund del terreny en que passa mitjançant aquesta
construcció generalment espectacular.
Començava per Nîmes, amb el famós Pont du Gard,
evidentment. Continuava per varies localitats espanyoles, Itàlica,
no podia faltar Tarraco (Les Ferreres
o del diable), ni acabar-com no- a Segovia,
passant per l’experiment miner de Las Médulas. Aquí utilitzaven aqüeductes per acumular aigua
en uns dipòsit que desprès els obrien muntanya avall com una eina per esmicolar
l’argila i treure’n a l’escorrentia les pecetes d’or. Esclaus lusitans al servei de ciutadans
de l’imperi romà, pots comptar amb algun intermediari del país. El paisatge que
n’ha quedat –segles, molts segles desprès és espectacularment al·lucinat,
corprenedor.
Sempre m’ha sorprès l’obra pública de l’antiguitat (no tant
els edificis) i no sols la molt antiga com la dels romans, sinó també la
realitzada fins temps ben recents –cent anys enrere-. Els coneixements i les
tècniques emprades, les màquines i instruments, la mà d’obra en les dures
condicions climatològiques en que treballaven, estiu i hivern; les dificultats
orogràfiques i topogràfiques que s’havien de vèncer...
Corre per la xarxa un vídeo de com els xinesos d’avui
construeixen un pont amb una maquinaria que
et deixa bocabadat. Fins fa no pas gaire, a pic i pala, a braç i amb mules,
potser amb el fuet a l’esquena; cordes, cabrestants i aguantar el que el cel
doni: sol, pluja, vent o pedregada amb la roba que sigui, a vegades mínima.
Vaig gaudir del programa i vaig recordar l’anada al Pont
du Gard per veure expressament l’”arqueria”. Vaig recordar la visita a Las Médulas aprofitant desprès per anar
a les esglesioles del Valle del Silencio que està al costat.
Vaig recordar –com no- el “cochinillo” en un taula del Mesón
de Cándido sota l’aqüeducte de Segovia. Vaig recordar l’obra de les Ferreres o del diable a l’àrea de servei de l’autopista a l’entrada
de Tarragona.
La portada d’aigua a les cases, així com la sortida d’aigua
bruta, el clavegueram,somni dels higienistes del s. XIX (Garcia Faria
et al), ha estat declarada
servei essencial en aquest dies de la pandèmia del COVID 19. No podia ser d’altra
manera. A AMSA com a totes les empreses
que es dediquen a aquesta feina no
hem deixat d’estar al peu del canó (de la canonada), amb les precaucions i condicionants
lògics establerts per fer-ho.
Anuncien el següent programa d’aquesta sèrie de documentals
d’enginyeria romana que anirà de calçades. Segur que veurem també molts pont i
recordaré, el primer que em ve al cap, el de Alcántara.
28 d'abril. Va! que s'acosta el pont del Primer de Maig! Ens deixaran sortir a passejar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada