No fa tanta por la mort
És fugir...
I arribar
a una immensa platja d’or
per a no tornar a morir,
per no tornar a marxar.
Ahir al vespre, mentre sopàvem
mirant les notícies ens cau la mort
de Luis Sepúlveda. Feia exactament
un mes, en un dels primers escrits del
confinament, vaig
escriure sobre ell desitjant-li la recuperació. No ha estat així, ens ha
deixat, el maleit virus.
Tindrem els seus llibres, continuarem pensant en regalar-los a gent que
apreciem i volem obsequiar-los amb un bon detall.
De l’escrit
d’ahir no em trec del cap els anys durs que va passar el que hagués estat
el meu sogre, en Pepito Agell, que no vaig conèixer. Es casa el
1934, l’esposa se li mort al 1935, el pare el 1936 en que es torna a casar per
segona vegada, però el primer fillet se li mort amb dos mesos al 1937 i a la
tardor del mateix any se li en va la mare. Tot això en mig de la Guerra Civil.
Quin desastre! Garrotada rere garrotada en un context depriment.
La vida. Un aspecte d’ella és la mort, és el final de
la vida. Aquests dies es compten els morts de la pandèmia com una cosa
esgarrifosa sense contextualitzar que sempre ha estat així. Massa ben
acostumats a la rutina que anava allargant l’esperança de vida. Aquí, però no a
altres llocs. En la història de la humanitat la mort com acabament de la vida
sempre hi ha estat present: Guerres, pandèmies, catàstrofes naturals, fams,
bogeries,...
Volem que la vida s’allargui,
encara que segons a quin preu en la seva qualitat no sé pas si val la
pena. El debat ja és al carrer. El nostre cos un cop acabada la seva maduresa
comença a deteriorar-se (caldera vella,
bony o forat). Menys ràpidament que en altres temps, cert: les condicions i
nivell de vida, la alimentació, els cures físiques i psíquiques, els majors
coneixements nostres i de la societat, ...tot hi ajuda. Però encara hi ha
límits. Diu que potser, d’aquí poc, els podrem superar, no ho sé, i sobre tot
no sé pas si valdrà la pena superar-los segons com vagui tot.
Ens esgarrifem de les morts, no
les acceptem com una cosa natural. Quan toca, dol, però no hi ha res a fer un
cop s’ha produït el traspàs. Ja està. Voldríem que no hagués passat, ¿s’hi han
posat els mitjans perquè això no hagi pogut tenir remei? Potser tots els que
teníem i podíem, però no volem acceptar la seva insuficiència, els seus límits.
No pot ser pensar que no passarà res, que tot té possible solució. No, no tot
té solució i poden passar coses doloroses. Anem millorant, les estadístiques ho
diuen. Aquí pràcticament no hi ha mortalitat infantil, les perspectives de la vellesa
són cada cop més grans, s’avança en els tractament de patologies que fa pocs
dies eren incurables, ... però encara no som Déus, sols som espurnes en l’espai
interestel·lar que s’apaguen en un no res. Resignem-nos a ser humans,
molt millors que les bèsties i les plantes; que en sabrem molt més de tot
properament, però encara no, ni mai, –malgrat els esforços que hi dedicarem-,
arribarem a que la mort no sigui part de la vida.
Tot això m’espera
Si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
17 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada